Si dues persones fortes, molsudes, ufanoses, amb bones popes, grasses o directament obeses es troben a un pis, més val que no peguin cap aferrada. Com a molt, una encaixada de mans i amb el braç ben estirat. O un hola distant però afectuós. L’objectiu és no coincidir al mateix metre quadrat, perquè el trespol pot passar per ull:
Según el Col·legi d’Arquitectes, la ley dice que cada metro cuadrado forjado de una vivienda debe ser capaz de soportar la presión de doscientos kilos, más que suficiente para muebles y personas.
Sembla que aquesta llei fou redactada per al·lienígenes que es documentaren sobre morfologies humanes fullejant una revista Vogue i sobre mobles mirant el catàleg de l’Ikea.
Potser algú es podria empescar una altre llei, però aquesta per a explicar el fenomen. Quelcom com ara «la resistència del trespol a les noves construccions és inversament proporcional a l’EURIBOR». Ja la tenim: la llei d’Arnesen mateix –però què bé que queden els llinatges suecs a l’hora de nomenar lleis.
—
L’article de La Vanguardia va d’una altre cosa, la que he vist al menéame.
4 comentaris. Leave new
El que diu la llei, el recentment estrenat Código Técnico de la Edificación (CTE), en l’apartat DB SE-AE (Documento Técnico, Seguridad Estructural, Acciones en la Edificación) -ho podeu buscar per internet si esteu d’humor- és que les accions variables per sobrecàrrega d’ús es poden considerar assimilables a una càrrega uniformement repartida, que en interiors d’habitatges es pot considerar de 2 kN/m2 (uns 200 Kg/m2 aprox.). I que A MÿS A MÿS per a comprovacions locals de capacitat portant s’ha de considerar una càrrega concentrada en una àrea de 50×50 mm també de 2 kN/m2.
ÿs a dir, que a part de poder suportar 2 kN/m2 alhora a tota l’extensió del sostre també ha de poder suportar 2 kN/m2 situats en qualsevol punt concret del sostre (si bé no alhora amb els altres 2 kN/m2!).
Per tant, o poses tota l’habitació de grassos i llibres a raó de més de 200 Kg/m2 o poses dues persones que pesin més de 200 Kg concentrades en un quadrat de 5×5 cm.
Tot i així encara tindries els marges de seguretat que es donen per al càlcul (majoració de les accions, minoració de la resistència dels materials i supòsits de simultaneitat) abans no “passés algo”, que segurament serien deformacions plàstiques abans del col·lapse definitiu de la estructura.
I és que si finalment s’enfonsa, s’ho tindrien ben guanyat: què foten dos tios de més de 100 Kg, un sobre l’altre i el de sota aguantant-se sobre la punta d’un peu?
Precisament, i això ja és opinió personal, el problema és just el contrari: estem fent estructures massa pesades. Entre formigó, paviment, envans, coeficients de seguretat i mandangues ens n’anem tranquil·lament a supòsits de 650 Kg/m2 a tota la superfície per acabar aguantant-ne 80 o 100 només en un punt concret. No té massa sentit trobo.
Si t’interessa et puc enviar tot el *.pdf de la llei.
Albert, gràcies pels aclariments. Veig que a La Vanguardia han sintetitzat massa –o potser les declaracions del col·legi foren així.
Ja veig que els pisos no estan gaire indicats pels artistes de circ grassos que assagin l’espectacle a casa 😉
De res.
Les declaracions del COAC deurien ser “els pisos estan preparats per aguantar 200 Kg/m2” (cosa que segons la llei és veritat). I el periodista deuria entendre que si posaves més de 200 Kg en un m2 de pis s’ensorrava el sostre, cosa que ja no és certa (en principi).
La discussió ve arran de la terrassa aquella que es va enfonsar: caldria veure sota quina llei es va construir, si s’havia fet amb els requisits que toca, quina càrrega hi havien posat, com estaven les bigues… i és que si totes les coses que segons la llei no aguanten caiguessin de cop això seria pitjor que el terratrèmol de Perú.
Aquesta llei deu d’estar feta a l’época de fam de després de la guerra.