PMI-BCN-PMI, Air Europa i Spanair: dues hores d’endarreriment per partir, dues hores per tornar.

Ah, viatjar a l’estiu! Els retards sistemàtics i amb totes les companyies. Aquestes coes als raigs X perquè hi ha qui es vesteix a la sortida de l’aparell i no a les taules, totes buides. Aquestes mirades «on va aquest?» quan hom intenta traspassar, amb la safata a la mà, aquell tumult de gent posant-se el cinturó. La intenció és arribar fins a les taules per a posar-se el cinturó sense molestar ningú, tota una excentricitat.

Aquestes famílies amb pares i mares cridant als nins «Choni, sube arriba a merendar», què dius aquí hi ha una formació exacte, filen prim. Sí, imagina que el Choni es confon i «sube abajo». Què li pot passar, pobre criatura, si entra en aital paradoxa espacial? Si és que hi ha progenitors que passen nou mesos dient «que sea lo que sea, lo importante es que salga sano» i després passa el que passa: sanot ho és, el nin, però tampoc no es pot tenir tot. D’ací que calgui que els pares els cridin ordres que no deixin lloc a cap confusió. Deu ser això.

I perquè criden? Deuen viure a cases molt grans. Que tenen un arriba, arriba i un abajo, abajo.

Per cert, el viatge fou per a fer una classe al curs d’estiu de programari lliure a la UdL. Fantàstic i amb una organització modèlica, com sempre.