Sembla que avui és el dia dels drets del consumidor —una paraula que no m’agrada gaire perquè em recorda xotets de cordeta menjant ben arran. Idò aprofitant l’esdeveniment, devers can AUSBANC han posat piles a la maquineta de fer demagògia barata.

Ho he vist a la redacció d’una notícia per l’informatiu d’avui a TV Mallorca, perquè han vingut a Sineu a gravar la meva opinió sobre la nota de premsa d’AUSBANC amb motiu del dia del consumidor.

La nota deia que el comerç electrònic i Internet no són gens segurs perquè els virus informàtics roben les contrasenyes i dades bancàries als ordinadors personals de les víctimes.

He dit que el problema no és d’Internet ni del comerç electrònic sinó del Windows. Qui usa GNU/Linux o MacOS no té aquests problemes de virus. Cal no generalitzar ni confondre Internet amb el Windows, una cosa que passa sovint. En cas de navegar amb Windows cal anar molt alerta, que és una cosa prou feixuga i al final resulta més econòmic canviar de sistema operatiu.

El problema dels missatges demanant-nos que fem clic per canviar de contrasenya al banc, i aleshores captar l’autèntica des d’un lloc fals (pràctica coneguda com el phishing) és de sentit comú: si el banc diu que mai no ens demanarà una cosa així, és que mai no ho farà. Quan passi, el missatge és fals. Un poc com allò que ens deien de nins: «no agafeu caramels de desconeguts ni pugeu al seu cotxe si us conviden a donar una volta». Tampoc no és un problema inherent a Internet ni al comerç electrònic.

El comerç electrònic és tan segur a Internet com al món real: si compram a llocs de confiança no ha de passar res. La Xarxa és un món de converses, i gratant-hi un poc podem saber si un lloc és o no de confiança. Al món real les referències són un poc més complicades d’aconseguir. Ho poden ser moltíssim si estem a llocs estranys, per exemple de vacances. Qui ens diu que el restaurant on hem dinat no desapareixerà al final de la temporada turística i els llogaters usaran les dades de targetes de crèdit recollides durant l’estiu per a fer més calaix i tot seguit desaparèixer? Ja sabem què fan amb la nostra targeta i DNI quan se l’emporten allà dins? I si n’han fet fotocòpies per tal de falsificar-la? Al meu cercle d’amics coneguts i saludats he escoltat històries d’estafes després de les vacances, però encara ningú m’ha contat que hagin fet servir la seva targeta –sense el seu consentiment– després d’una compra a Internet.

La presentadora m’ha preguntat per les mesures de seguretat que tenien algunes targetes de crèdit. No són per a evitar que estafin els usuaris, sinó perquè els compradors no estafin les botigues electròniques, les estafes no arriben només dels venedors –i d’això sovint se’n parla poc.

Com a internautes no hem de passar cap pena en usar Internet. Això sí: sense Windows i participant en el món de converses que podem trobar a la Xarxa. Com al món real: usem carteres sense forats i ens fixem on comprem.

Supòs que aquesta nit emetran el resum a l’entrevista, perquè hem parlat una bona estona i el tall ha de ser de 20 segons.