Sembla que a Diode volen recuperar clients, perquè m’han telefonat demanant-me perquè no els hi compro. He dit que perquè gairebé només treballo amb programari i no amb maquinari. També perquè el seu web no funcionava bé, almanco fa un parell d’anys, amb navegadors que no fossin l’Explorer. Ha demanat que repetís això darrer i m’ha dit que m’esperés un moment, que ha estat un poc llarg, per passar-me amb una companya. He pensat que era per parlar del navegador.

— Digui’m.
— (Digui’m?, penso. Ja ho he dit i pensava que mentre esperava t’ho han explicat, però sembla que ho haurem de repetir) Voleu saber perquè no us compro: el vostre web només funciona amb Explorer i no uso Windows.
— Ah, té Mac.
— No, tenc GNU/Linux.
— Quin Mac és?
— No, un PC amb GNU/Linux.

Silenci a l’altre costat. Penso que hauré de presentar l’invent:

— Un sistema operatiu que és programari lliure. Segons un estudi recent d’IDC, és la revolució més gran a llarg termini que ha tingut la informàtica des dels 80, i només uso això.
— Sí, se el que és. I no té cap Windows?
— No, perquè no estic d’acord amb que tothom hagi de ser client de Microsoft. Imagini’s que surt al carrer i tot són Renault, quin avorriment.
— Preguntava pel Mac perquè en comptes del Explorer pot usar-hi el Netscape.

Amb això darrer hauria resolt el problema: el Netscape s’assembla al Mozilla i jo havia dit que usava el Mozilla Firefox. Però tot d’una he vist que no estava parlant amb algú que vol escoltar com fan feina els clients i ajudar-los, sinó amb una persona quadriculada que explica i defensa com fan feina ells. Diu que ells usen Explorer, que és una cosa molt normal perquè els usuaris de Microsoft són la majoria i ells són un més de tants. Pensament únic pel boc gros i menyspreu amb aires d’imperialisme bític pels meus arguments.

Mentre escric això he obert el seu web i continua sense funcionar amb el Firefox. Al peu del lloc avisen: «Optimizado para Internet Explorer 4 o Superior y Resolución de 800×600 pixels» junt un logo de BVQI que no hauria de premiar la qualitat quan hi ha exclusió. Potser no ha insistit amb el Netscape perquè no funciona. O potser perquè no sap ben bé de què parla. Però és igual: la interlocutora arrossegava una quadrícula de pronòstic reservat i res no quadrava amb cap cosa lògica.

Que cadascú pugui usar el que vulgui, això és el que compta. Però no, he mossegat l’esquer de les qüestions tècniques:

— Potser l’Explorer és normal, com em deia, però cap expert en seguretat no el recomana.

En comptes de l’acudit de la merda i les mosques –s’esqueia amb el seu argument que són majoria– he escollit una cosa més suau:

— Té dues qualitats conegudes: posa tota Internet al teu abast, perquè tots els llocs funcionen, però també és un gran forat de seguretat que posa el teu PC a l’abast de tota la Internet.

No ha entès la broma; o potser no anava de bromes. Ha insistit que és el que usen i tot els hi va bé. La conversa ha estat caòtica, perquè no em deixava acabar cap argument. El perquè semblava clar: té ben clares les idees i no importa escoltar-me, no interessa el que jo pugui dir:

— No acabarem mai si hem de discutir si és millor el Windows o el Linux.

Són ells qui provoquen un problema imposant la seva visió monocolor, un món en el que tothom és client de Microsoft, però t’ho pinten com que han topat amb un element rar i molest. Ho plantegen com una qüestió pendular: «o Windows o Linux» i no és així. Que usin el que vulguin a ca seva, faltaria més. Però que no ho imposin i deixin que cadascú faci servir el que vulgui a ca seva, faltaria més, també; o no és una relació comercial entre iguals? El de dalt és una renyada politicorrictoide: «calla», i el tic ha estat defensar-me:

— ÿs que jo no vull discutir això: em demaneu perquè no us compro i ho explico.

Més endavant, dins el galliner de conversa que era allò, he rebobinat:

— Em telefoneu interessats en saber perquè no us compro, perdo temps explicant-vos-ho i en comptes d’agrair-ho, em contradiu i renyeu.

M’oferia una solució: no usar el web i comprar telefonant o enviant missatges. Intentava fer-li entendre l’absurd del remei comparant-ho amb la compra de viatges –el primer que m’ha vingut al cap. No és el mateix tafanejar tranquil·lament, des de casa, les dotzenes d’opcions a la Xarxa, amb tots els detalls que hi donen, que conformar-se amb les quatre que diuen verbalment a l’agència quan s’hi telefona. M’interrompia repetint que podia comprar telefonant o enviant missatges, que m’ofereixen una solució. He provat un altre exemple: per jo la solució és tant inacceptable com anar al Corte Inglés i que et diguin «no portes camisa Lacoste i per tant no pots entrar, però et concedeixo dir-me què vols, quedar-te a la porta i nosaltres t’ho portarem». Això sí m’ho ha deixat dir, però he vist perquè: estava xiuxiuejant comentaris sobre el client amb el que parlava. M’ha semblat escoltar un mal qualificatiu i que després d’allò no importava seguir, o la cosa s’embrutaria:

— He escoltat el que li estàs dient a la teva companya. Adéu.
— El què?

He penjat. Potser no ho he entès bé, perquè ella parlava fluix. Però un altre cop tampoc no m’escoltava. Per a què seguir?

Haurien d’estalviar-se aquestes telefonades cercant raons amb la clientela. Tal com jo no vaig telefonar-los per a queixar-me per la seva discriminació als que no són clients de Microsoft. M’imaginava que no tenia cap solució perquè havia constatat el seu tictac a d’altres episodis. Diode no és un lloc on negociar-hi res i mantenir la dignitat, les dues coses simultàniament.

El navegador i més

Va ser en demanar uns punts d’accés D-Link. No en tenien en estoc, no sabien quan arribarien –que podia ser més d’un mes– però si volia demanar-los calia que els pagués en aquell moment. Em van aclarir que en cas que no arribessin em tornarien els diners, per descomptat.

ÿs fantàstic! Jo podria muntar un negoci de porta-avions, perquè posats a fer, que sia de quelcom amb molts zeros –i posats a fer veure situacions absurdes, que ho siguin de veritat. Si algú en vol, demanar a la bestreta un parell mallorquí de milers de milions d’eurons. Si el porta-avions no arriba, ja els tornaré.

Enmig de la conversa del navegador, quan tot ja era prou absurd, li he explicat aquest cas:

— Tampoc no us compro per això altre.

Per descomptat, també ha defensat el que van fer. Sembla que el seu company «en aquell moment deuria estar seguint el protocol corresponent».

ÿs fàcil esquivar les dictadures bananeres empresarials amb normes absurdes patèticament dignificades dient-los-hi protocols: no ser-ne client. I tal dia farà un any. Si no telefonen demanant per què, clar.

Hi ha equipatge

Aquesta defensa contundent del Windows i l’Explorer no és casualitat. Si miram quins són els accionistes de Diode hi trobam Techfoundries, de la que n’és accionista el David del Val, conegut pels seus negocis importants amb Microsoft.

Per jo tot plegat és una mostra més de qui són, al món de la informàtica, els fanàtics intransigents que imposen als demés la seva visió d’un producte paradigma del pensament únic i globalització que volen que acceptem dient amen a llicències carregades de restriccions. Que no us vulguin fer veure que els rars intransigents sou vosaltres. Ho proven, com podeu veure dalt.

—
La camiseta de la foto no fa referència a Diode, però sí un estil proper de fer negocis.