No fa gaire Google va presentar el Browser Sync.
Miro la Privacy Notices i sembla que les dades es poden xifrar. Com a servei està bé, però hi ha quelcom més important: l’extensió no és lliure.
Una cosa és usar serveis i que per a donar-los hi intervingui programari no lliure situat a ordinadors d’altri. No podem demanar que sigui lliure car no són els nostres ordinadors; són els seus drets i la seva privadesa. Si els termes de servei ens convenen o no, això és tot el que podem reclamar com a usuaris.
Però a l’hora d’ instal·lar programari a l’ordinador propi –això és, a ca nostre– cal que ens assegurem que sigui lliure. ÿs el nostre dret i la nostra privadesa.
Si la influència del programari lliure fos prou gran, a Google ni tant sols es plantejarien presentar una eina, per instal·lar a ordinadors aliens, que no fos lliure. Però malauradament veig alguns defensors del programari lliure contents pel nou servei de Google. Em temo que s’estorbarà massa anys en caure, la premissa «si vols que ho instal·li al meu ordinador ha de ser lliure». Encara hi ha molta feina per a fer.
No podem esperar cap privadesa dels serveis web
Qui dona serveis web ha de guardar algunes dades que es consideren privades. Per exemple, els arxius de registre (els log) del servidor web que poden servir per a fer un seguiment de la nostra activitat al lloc. A l’estat espanyol, la LSSICE del 2003 és tremenda.
«When you use Gmail, Google’s servers automatically record certain information about your use of Gmail. Similar to other web services, Google records information such as account activity (including storage usage, number of log-ins), data displayed or clicked on (including UI elements, ads, links); and other log information (including browser type, IP-address, date and time of access, cookie ID, and referrer URL).»
—nota de privadesa del GMail (no caldria que guardessin la quantitat de logins).
Abans de queixar-nos de la falta de privadesa d’un servei web, potser primer caldria que miréssim com influir en aquestes lleis des de la nostra posició de ciutadans enxarxats. En cas d’aconseguir-ho, aleshores sí podríem criticar qui dóna serveis web i és més restrictiu que l’estrictament legal.
A l’entrevista de la Terribas, Stallman [1] deia que no era polític i no podia canviar les lleis per protegir els drets dels usuaris de programari. Però sí era informàtic i podia programar; així que per posar-hi remei –al problema legal– es va posar a programar programes lliures. El cas del les lleis que obliguen a fer serveis web restrictius és més greu. Qui és el guapo que va contra la LSSICE? Les multes són per no aixecar cap la resta de vida. Qui la podrà canviar?
I si els posem als nostres ordinadors?
Podriem donar-nos aquests serveis amb els nostres ordinadors. Aleshores serien ben privats.
Hi ha programes lliures prou bons per a fer moltes coses que trobem en forma de serveis web. Cada cop més programes lliures seran serveis web, seguint la tendència que té avui el programari. Però cal anar alerta: només que els usés algú més, ja tindríem la llei esbufegant al clatell.
Fer-ho pot semblar rocket science pels usuaris d’un sistema operatiu majoritari –de nom que comença amb W i acaba amb s– però al món del programari lliure, el servidor web és una cosa que cau fins i tot sense voler. Fer funcionar prou programes per a llocs web dinàmics programats amb LAMP [2], és tant fàcil com descomprimir i enllestir la configuració en quatre clics mal comptats. Fins i tot «següent, següent, següent».
Caldrà aprendre a triar
Yahoo va comprar del.icio.us. Està clar que per a Yahoo, que dóna serveis de cerca, és molt valuós saber allò que escullen els navegants pels seus punts de web. Pot servir per aconseguir millors planes de resultats. No és equiparalble al cas d’un Google llegint correu, car aquí hi ha una privacitat que no es dóna al del.icio.us, un servei on tot és a la vista, fet per què tothom tregui profit de les seleccions que fan altres persones –només passa que qui té la base de dades (Yahoo) ho pot fer en menys hores.
Tots aquests detalls, sovint ben subtils, indiquen que la cosa dels serveis web és un nou escenari embullat que haurem d’aprendre a garbellar.
Les claus
- Lleis mal fetes pels serveis públics al web (inesquivables, malauradament)
- Què fan amb la informació que hi tractem (ho poden fer millor o pitjor, cal fixar-s’hi a l’hora d’escollir un servei web)
- Si el programari que empren al seus servidors és lliure (no ho podem exigir, però ho preferim)
- Si és lliure el programari que hem d’instal·lar als nostres ordinadors per usar els serveis (ho ha de ser)
—
[1] Disponible a la xarxa eDonkey.
[2] LAMP: GNU/Linux, Apache, MySQL i PHP.
Nota: El tema va sorgir dins una conversa a la llista Admpub. Si llegiu el fil lincat, hi trobareu més opinions.
3 comentaris. Leave new
[…] — Nota: encara que ens agradaria que el Writely fos lliure, no podem exigir-ho a Google car no s’executa als nostres ordinadors, sinó als seus. No podem exigir que els altres facin coses a ca seva. Tot i això, els programes web amb AJAX executen una quantitat gran de codi que sí hauria de ser lliure. […]
No he llegit totalment l’apunt del Writely… (aviso amb temps).
Ja sé que no es pot exigir a una empresa que la part “servidora” sigui lliure. De fet, si ho exigís i no usés aplicacions client-servidor que la part servidor no és lliure ho tindria malament (no podria comprar a Amazon -ni quasi cap lloc menys els basats amb oscomerce-, ni buscar a Google, etc.)
Que la part servidor sigui lliure, a nivell de seguretat envers als usuaris, en pot oferir poca, de moment. Almenys no conec cap sistema que garanteixi que la part servidora estigui executant el codi que ofereixen. De fet, a una xerrada de GPL3 l’Stallman va comentar quelcom al respecte però no recordo la solució al tema… (ho sento)
A altres nivells com deixes entreveure a l’article del Writely m’interessa molt que la part servidora sigui lliure. Tant per temes de continuitat (m’el puc posar on vulgui jo, si em convé) com per garantir el tema de les dades (si m’el poso on jo vull, jo sí que ho podré controlar). Com per adaptar-me el sistema. O millorar-lo. Vaja, ja saps què es pot fer si és lliure 🙂
Havent-hi res lliure (ni client ni servidor) li punto la llibertat amb 0. Si hi hagués el client, la puntuaria amb un 5. Si hi hagués el client i servidor, amb un 10. Però fa temps que penso que “la llibertat” o es té, o no es té. Jo mateix en faig un ús incorrecte (parlant), ja que a vegades dic “Això és més lliure que allò”. Malament, malament. O és lliure o no, “alive or dead” (parafressajant Antitrust). Binari. Si la meitat ho és i l’altre no… em fa pinta que no ho és.
Aviso que encara no tinc una opinió totalment formada del tema, encara hi dono voltes. Però es pot donar el cas que fem servir serveis que el 1% sigui lliure en el client i el 99% no ho sigui, al servidor. Llavors ho accpetem? i si és un 50% – 50%? O no ho estic mirant pel bon punt de vista?
Carles.
[…] Escric en passat perquè d’unes setmanes ençà, després d’uns dies de reflexió i lectures (el Blog de’n Benjamí va ser-ne una de les claus, amb articles com aquests), he decidit acabar amb la repartició i publicació de les meves dades a tort i a dret. Al cap i a la fi, són les meves dades! Així doncs, sense radicalismes, he decidit prescindir d’aquelles eines que contenen les meves dades més crítiques en bases de dades o espais de disc de tercers. Bé, de fet no és del tot cert, he concedit una llicència a DreamHost, l’empresa on tinc allotjat aquest blog, el meu correu electrònic, etc. Però si més no només seran ells i jo els que poguem llegir i tafanejar el que faig 😉 […]