En parlar de programari lliure sovint hi ha qui diu que tot plegat només pot interessar a informàtics. Alguns decideixen que «la gent» no està gens ni mica amoïnada per si un programa es pot analitzar perquè se’n té el codi. Ni si qualsevol el pot modificar o no. Que aquest desinterès justifica usar programes privatius. A molt estirar «la gent» pot fixar-se amb dues llibertats (de 4): la de còpia o poder usar el programa on es vulgui. Però no gaire, perquè «la gent» a la pràctica també còpia els programes privatius i els usa onsevulla. Peti la llicència que peti, perquè «la gent» no està interessada en avorrides llicències.
Ah, els que parlen en nom de «la gent». Són els lagentistes, una divisió especialitzada dels demagogistes. Tenen un lema:
La gent no es posa d’acord quan troba la veritat, sinó que troba la veritat quan es posa d’acord.
Per descomptat, «la gent» sempre és un grup molt nombrós i cool que està d’acord amb les teories del lagentista de torn.
ÿs ben curiós que aquestes teories sobre «la gent» no apliquen quan es tracta de qüestions que s’usen des de fa un grapat d’anys més que no pas els bits. Ningú no decideix que els sabaters no estan gens interessats en saber si es pot analitzar la construcció de la casa que compren. Ni si qualsevol podrà fer obres a la cuina. Tampoc ningú no gosa dir que els pescadors no tenen cap interès en saber si l’instal·lació elèctrica admetrà bombetes d’una marca diferent a la del fabricant del diferencial.
I és clar que no passa! A cap constructor se li acudiria fer cases amb cuines que només admeten les modificacions d’un grup selecte de professionals. Ningú no compraria una instal·lació elèctrica que només admet bombetes de les marques autoritzades pel fabricant del diferencial.
No tenc gaire dubtes que els fabricants de diferencials i pisos estarien ben contents de reservar-se l’exclusiva del negoci de les bombetes i les reformes a les cuines. Si no ho proven és perquè saben que no ho admetríem i haurien de menjar-se els seus pisos i instal·lacions elèctriques amb patates. ÿs important que mai no ens deixem fer coses així amb cap producte ni servei.
Comoditats a canvi de llibertats
El dia que no vulguem passar llargues estones mirant i remenant fustes, acabats, forns, plàstics, colors, portes, fogons, resines, extractors, piques, aixetes, rentaplats, frigorífics, motllures, calaixos, congeladors, llums, cistelles i marbres, segur que hi haurà algú disposat a decidir-ho per nosaltres. Si aquest algú sedueix «la gent», en 40 anys haurà aconseguit que sia massa complicat escollir la marca dels electrodomèstics.
Un cop no es pugui decidir la marca dels electrodomèstics, aleshores haurem arribat a la situació de tenir cases amb cuines que només admeten les reformes d’un grup selecte de professionals. Això que un parell de paràgrafs enrere deia que a cap constructor se li acudiria fer. Avui. Demà no se sap. Tot depèn del disposats que estem o no a mirar i remenar fustes, acabats, forns, plàstics, colors, portes, fogons, resines, extractors, piques, aixetes, rentaplats, frigorífics, motllures, calaixos, congeladors, llums, cistelles i marbres.
Cal anar molt alerta amb les comoditats perquè són la forma més senzilla de fer-nos empassar les pèrdues de llibertat. Ningú no arriba amb aires de Gollum a dir-nos que aquesta llibertat nostre «és meeeeeva, el meu tresooooor». Ben al contrari, el Gollum de torn es disfressa de persona cool i repeteix, tants cops com calgui, que «la gent» no vol passar tantíssimes hores mirant i remenant fustes, acabats, forns, plàstics, colors, portes, fogons, resines, extractors, piques, aixetes, rentaplats, frigorífics, motllures, calaixos, congeladors, llums, cistelles i marbres. Aleshores s’esperarà que pensem «és clar, perquè no sóc fuster, electricista ni decorador».
Fet i fet tampoc no li passarà res, a «la gent». Que no s’hi jugarà la salut, vaja. Almanco fins que algú faci que «la gent» se n’adoni que tampoc són cuiners. Des d’aleshores les noves fornades d’habitatges ja no tindran cuina. «La gent» voldrà més espai per sofàs on estirar-se rodejat de pantalles primes on s’hi vegin coses cool. El fabricant d’electrodomèstics es convertirà en una Megacorp de l’alimentació i ja els faran anar ells, els electrodomèstics.
Els programes web
Això darrer, fer anar ells els electrodomèstics, és just el que fan els fabricants de programari privatiu quan presenten les aplicacions web. Són la darrera moda i hi ha qui sembla excitat amb la novetat —avui mateix el Martin Varsasky. Però cal no oblidar el que ens ha portat fins aquí:
- Al començament tot el programari era era lliure. Complicat, no gaire còmode ni estès perquè estava a les beceroles, però era lliure.
- Vam cedir llibertats a canvi de comoditats.
- Torna a sorgir el programari lliure perquè afortunadament hi ha qui no és «la gent» descrita al primer paràgraf.
- Qui ens va llevar la llibertats a canvi de comoditats, ara ens vol oferir més comoditats: «no caldrà que ni tant sols l’instal·leu».
No, gràcies. Ja ho vaig dir pel Writely de Google.
4 comentaris. Leave new
Això és massa, ja té vuit comentaris de gent flipada amb la novetat, “mira este”, “y este otro”, “ahhh y sin intalar nada..”, i mentres tan tots els $$ cap a empreses de fora, y això que en Varsasky se les dona d’emprendedor nacional, que cool tot plegat!!!
[…] A l⿿apunt anterior m⿿he embardissat parlant d⿿allò que vol «la gent» perquè ho tenia al pap. Ho he recordat en llegir un cas inquietant amb uns aparells Canon de fotografia digital. He pensat com ens fan perdre llibertats a pesar que hem aconseguit els ingredients per a tenir-ne més. […]
[…] No res, just recordar que el Google Calendar no és lliure. Això és: no el pots usar per allò que vulguis on et vengui de gust; no et deixen saber com funciona ni adaptar-lo a les teves necessitats [1]; és impossible compartir les millores (clar, si no les pots ni fer); no pots copiar-lo. ÿs còmode, però ja vaig parlar-ne aquí mateix, del preu de les comoditats de les aplicacions web. […]
[…] Acabo de llegir el llibre regal de Sant Jordi, ‘El Club Bilderberg’, un assaig que em recorda molt aquell discurs d’en Arcadi Oliveres arrel del Prestige que va córrer per la xarxa fa un temps i on s’explicava la relació entre certs personatges molt influents i les grans empreses i interessos que hi havia al darrera, engarçant un tema amb un altre que presentava un panorama força inquietant . El punt que veig en comú entre els dos textosé s el munt d’informació que dóna sobre temes que no acostumen a ser vox populi, com per exemple quins interessos particulars tenen tant càrrecs públics com privats de les entitats que tallen el bacallà o les causes de “les coses que passen”, entenent que poques coses passen perque si. Em refereixo a aquesta mena de temes que afecten a tothom i que es vesteixen com a cojunturals però que sempre acaben afavorint als mateixos: digue-li el preu del diner, les privatitzacions, la política de vivenda, els models d’oci (perquè no intreressen els bars al centre?), les modes, les comoditats…Tot i que el llibre és una mica pesat en la primera part, on enumera tots els integrants de les diferents societats internacionals(fins dos pagines seguides de noms amb tots els carrecs que ostenten), la segona part explica coses interessants sobre com es crea opinió i es controla a la gent, ja sigui amb el dni, les tarjes de credit, l’eliminació del diner en efectiu, les noves necessitats, la sensació d’inseguretat o fins i tot la implantació de xips al cos. Malgrat tot he de reconèixer que el que diu ho he agafat una mica amb pinces, ja que en certes parts, amb un discurs molt yanqui, carrega les tintes contra en Michael Moore i en Noam Chomsky, assegurant que son titelles dels les institucions que denuncia(les tipiques com ara FMI, BM, OMC) i que pretenen desarmar i desestabilitzar els EUA amb intenció de debilitarlos per facilitar la vinguda d’un govern global. De les intencions dels que manen no dubtaré, però d’aquestes dues persones m’haurien d’explicar coses molt més concretes per desprestigirarme-les. […]