Aquests dies un client va demanar que fes les gestions necesàries per la transferència del seu domini. Ha encarregat el web a una empresa d’informàtica que li demana transferir el domini al seu registrador.

Encara no ho han fet, no s’en surten amb la gestió [1]. Diuen que corre pressa publicar el web, cosa que ha fet preguntar-nos per què no el pengen el web al servidor on ja funciona el domini. La veritat és que sospitava una resposta que reflecteix una situació típica al món del programari privatiu.

Trobo que cal que ho sabin les persones que compren serveis informàtics, just ahir en parlava. Per això penjo aquí la carta després de canviar els noms dels protagonistes. També he marcat l’estructura.

Hola Anna,

Per telèfon vam dir que no sabiem perquè a [nom de l’empresa d’informàtica] no volien usar el servidor actual. Tenen l’usuari i la contrasenya per a instal·lar-hi el que vulguin, però no el volen. Per això estan fent els tràmits de canviar-ho tot de lloc, el domini de registrador també.

En Joan [de l’empresa d’informàtica esmentada] em va telefonar per parlar dels problemes que tenen per a canvar de registrador i vaig aprofitar per demanar perquè no aprofitaven el nostre servidor. Ja hi funciona el vostre domini. Passa que no volen que ningú vegi els seus programes. Ningú els ha de poder tocar, això és, ningú més no ha de poder-vos donar servei pel web.

Al ram és una pràctica habitual amagar el codi dels programes i reservar-ne tots els drets per tal de fer captius els clients. ÿs el més freqüent però no ho fem tots. Jo crec que els usuaris han de ser els amos del codi que gestiona informació del seu negoci. ÿs una decisió ètica i per això els programes que us he fet són lliures d’acord amb aquesta definició de programari lliure.

Aquesta forma diferent de fer feina aplicada al vostre cas, el del web i el servidor, significa:

• Que ells sí tenen accés complet al vostre espai dins el nostre servidor. Però jo no tindré accés al servidor on us traslladaran. Vosaltres tampoc, només per a editar continguts del web. Per accés vull dir accedir-hi amb un compte i contrasenya que permeti veure el codi que fa funcionar el web, la base de dades.
• Si qualque dia voleu donar serveis web als clients –per exemple, consultes a les bases de dades d’estoc– no podré entrar-hi, modificar el vostre lloc web i afegir-hi els serveis. Caldrà que ho facin ells, que no és un problema si fan bé la feina. El problema és que no ho podrà fer ningú més. Tant és així que en Joan em va dir que posés els serveis web, si els feia jo, a un altre lloc fora del vostre domini, el que ara volen gestionar ells.

Fins aquí el vostre cas. Trobo que cal que ho sabeu, fet i fet també et preguntaves el motiu del trasllat. Poden sorgir preguntes, i per això a continuació m’esplaiaré un poc, donant-vos informació sobre els raonaments que hi ha darrere aquestes formes de treballar tant diferents.

La qüestió de la fidelització dels clients

El Joan em deia que no es creia pas que jo treballés sense protegir el meu codi perquè així no es podien fer negocis en informàtica. Podria explicar molts casos aliens i propis d’èxit en informàtica lliure, però seria mal d’entendre per a no informàtics. Basta il·lustrar-ho posant el cas, més entenedor, de molts rams que treballen sense protegir les seves feines. Per exemple, els electricistes. Tots poden modificar i donar serveis per instal·lacions fetes per altres. No els hi va pas malament.

El Joan em deia que no poden perdre els clients que tant costa fe. Si deixen que altres usin el seu codi, poden perdre el client. ÿs veritat que obligar als clients a tenir un proveïdor únic, ells, és una ajuda prou contundent per a no perdre’ls. Però també és veritat que la possibilitat de perdre completament un client, perquè això va de proveïdors unics, ha surat tota una generació de professionals paranoics conseqüència de jugar sempre al tot o res.

No cal treballar amb aquesta pressió. ÿs com si algú sempre ha tractat amb un constructor que li va fer la casa, una piscina i les reformes del despatx. Ara vol un edifici de 20 plantes i el constructor habitual diu que no està preparat per un projecte així. No passa res, el client pot contractar una altre empresa més gran. El constructor petit també podrà atendre’ls un cop acabat l’edifici: canviar distribucions, reformar alguna cuina, obrir portes i finestres.

El que semblava una forma tant clara, contundent, de fidelitzar (a la força) els clients, s’ha tornat en contra de molts informàtics. No perquè els clients s’ofenguin en adonar-se de quina manera els fidelitzen (a la força), doncs malauradament encara la informàtica és una cosa nova que els usuaris no coneixen prou com per adonar-se’n. S’ha girat en contra des de dins del mateix ram informàtic:

Ocultar afavoreix als grans

La situació de proveïdor únic només afavoreix les empreses d’informàtica més grans. En un món on cap informàtic pot usar el codi d’altres, tots han de començar els seus productes des de zero. Qui té més recursos pot oferir programes més complets. ÿs com si els fusters només poguessin fer, modificar i arreglar mobles a base de fusta d’arbres pujats per ells mateixos als seus terrenys. Amb el temps només quedarien grans empreses: les que tinguessin prou recursos per a comprar territoris grans que permetessin una bona rotació de cultius d’arbres. Si els fusters fessin com els informàtics, en pocs anys només hi hauria un parell d’empreses de mobles i serien del tipus Ikea. ÿs just el que està passant en informàtica. Quants noms de programes editors de text i full de càlcul pots recordar? 10 anys enrere n’hi havia 10 vegades més. Ahir van ser els Office, avui els grans comencen a fixar-se en els programes per a publicar al web, de comptabilitat i gestió d’empreses:

«La multinacional informàtica Microsoft elaborarà al parc científic de Gardeny (Lleida) programes dissenyats a mida per a empreses del sector agroalimentari, per a companyies de transport i per a administracions locals.» –El Periódico del 21-03-2006

Les empreses locals especialitzades en programari web i de gestió tenen competidors ben mals de superar. Tant que la majoria acaben deixant el seu codi i fent-se comisionistes, instal·ladors i personalitzadors dels productes dels grans. Les perspectives són tant poc engrescadores com les dels xef de cuina si veiessin tancar els restaurants de cuina local i imposar-se els restaurants de fast-food. El seu futur professional a mig termini consistiria en descongelar i amanir coses de colors i sabors que arriben en caixes.

La qüestió de la feina que suposa el codi

Parlant de codi propi, en Joan també em deia que li ha costat molts anys fer els programes i per això no vol deixar tota aquesta feina a cap altre informàtic. ÿs veritat, però no és obligatori escollir aquesta forma més llarga i complicada de crear programes. ÿs el mateix que dirien els fusters dels exemples: «és que l’arbre s’estorba 30 anys en créixer!». Programar no és tant llarg ni complicat si es reparteix la feina, cosa que implica compartir el codi. ÿs el mètode per a fer la majoria de programes lliures –i com fan feina els fusters, per cert. El GNU/Linux s’ha fet així: milers de persones fent-hi feina. Pels clients és un motiu més de confiança, perquè si falla l’informàtic de torn, altres informàtics que hi han treballat podran donar serveis relacionats amb el programa.

Aplicat al vostre cas, podria usar l’SPIP per a fer el vostre web. ÿs una eina que permet posar i editar continguts. ÿs flexible i l’usen a llocs web de tota casta, diaris com Le Monde Dipomatique àdhuc. Si demà ens barallem o decideixo dedicar-me al xampinyó, trobareu molta gent que coneix l’SPIP (amb aquest paràgraf no estic intentant vendre res, ja vau decidir on fer el web perquè, de fet, quan m’ho vau dir jo no podia).

Resum

Només amb programes així, lliures, fets entre molts informàtics:

• Els programes són ben vostres i poden escollir en cada moment el proveïdor que us atendrà, l’ideal per a cada feina, sense renunciar al bo de cap d’ells.
• Els informàtics podem donar serveis damunt qualsevol programa, perquè podem accedir al codi. ÿs una forma de tenir molta oferta, en forma de programes, per a fer front a la capacitat de producció dels grans.

Disculpa l’extensió de l’escrit, són coses que no se com explicar de forma breu i sense exemples per a fer-ho més entenedor. Crec que són qüestions importants, tant pels usuaris com pels informàtics, i que cal saber-les. Per això al meu blog sovint parlo de programari lliure. Potser, canviant noms, publicaré aquest escrit. Per si serveix a algú altre.

Salut,

—
[1] Una història curiosa i llarga. Vaig desbloquejar el domini però ni l’owner (amb l’adreça de correu del client) com la resta (amb la meva adreça) rebem cap avís que aprovar i fer possible el canvi de registrador. Diuen que han enviat els missatges a l’adreça que surten als whois de Joker. Una cosa tipus nom@domini.com#0. En el cas de Joker (pels com, net i org) no és una adreça de correu, és un «handle» del contacte format per l’adreça acabada amb # i un numero, que era zero. Avui em deien, després d’enviar l’explicació dels #0, que digués a Joker que «sol·liciti al registrador actual que posi bé l’adreça del contacte administratiu (sense el “#0”), aleshores ens aviseu per tornar a llançar el mail». He explicat com fer un whois -h whois.joker.com nom@domini#numero, a veure si ara s’en surten.