M’han telefonat des de l’Hoy por Hoy Mallorca (Radio Mallorca, cadena SER) per parlar sobre el cas de les darreres 33 detencions per pederàstia.

No era la meva intenció donar idees als pederastes per què no els enxampin, per descomptat, però com a informàtic he intentat rompre la relació tant forta que sovint es fa entre Internet i la pederàstia. He mirat d’explicar que és un error practicar aquestes coses a Internet, doncs els poden trobar amb més fàcil·litat que quan l’intercanvi i comerç il·legal era en persona i pagaven en efectiu. A la Xarxa sempre es deixa rastre, si no és per la navegació és per les transaccions electròniques de doblers. Aquest cop sembla que el pagament és «l’error» que van tenir. La Xarxa fa més fàcil publicar, però també cometre «errors». Beneïts errors!

Sovint als mitjans no es té prou espai per a dir tot el que cal per a donar una idea completa de l’assumpte –i no és una crítica, el rellotge vola! Miro d’explicar-me un poc més aquí:

Com els han trobat?

A Internet tots els moviments queden enregistrats a qualque lloc. No és per mor d’una voluntat de control, sinó per con funciona Internet. Al món real podem sortir al carrer i presentar-nos disfressats a un lloc i no donar cap dada que permeti identificar-nos. A Internet no anem als llocs, sinó que els llocs arriben fins el nostre ordinador: arriben correus, planes, arxius, etc. Per a rebre’ls és imprescindible tenir una adreça, que a Internet es diu «adreça IP». Aquesta adreça es pot servir per trobar les persones darrere cada ordinador.

Això vol dir que les persones que fan coses bones a Internet no tenen privadesa?

ÿs veritat, per això són tant importants les lluites a favor de la privadesa a Internet. Per exemple, un govern dictatorial podria localitzar opositors que fan pressió a favor de la llibertat creant llocs, escrivint a blogs o enviant correus electrònics.

A Espanya els proveïdors de serveis a Internet estan obligats a guardar un any les adreces dels que usen els seus serveis. La contrapartida està en que només les autoritats poden demanar aquesta informació.

Però això no és així a tots els països. N’hi ha d’altres, com Romania, amb lleis que permeten no guardar cap informació sobre les adreces de qui usa els seus servidors. Per mor d’aquest detall, allà hi ha empreses i particulars que ofereixen servidors per ajudar a ser anònim a Internet. Són ordinadors que visiten els llocs per tu. Ho fan amb la seva adreça, que és la que queda enregistrada als ordinadors visitats. A continuació t’envien els llocs i arxius fins el teu ordinador. Quan han acabat de fer-ho, no guarden la teva adreça, es comprometen no donar-la a ningú i les lleis del seu país fan que ningú els pugui obligar a fer-ho. Així, la relació es limita entre el nostre ordinador i el servidor romanès, i es suposa que hi ha confiança.

Però és molt complicat. Per exemple, si des d’Espanya es fes oposició a qualque govern totalitari usant aquests ordinadors romanesos, el govern totalitari podria demanar a les autoritats espanyoles una llista de persones que van comunicar amb els ordinadors romanesos. Per evitar-ho, a Espanya caldria usar cibercafès. Ja hi ha intents perquè s’identifiquin tots els que passen per cibercafès.

Malauradament els pederastes més experts també poden usar aquestes proteccions. Com sol passar amb totes les eines, es poden usar per coses bones o dolentes. Amb un ganivet hom pot preparar un dinar fantàstic, però també ferir i matar altres persones. La bona notícia és que a Internet encara poden cometre més errors que els clàssics de l’empremta digital o la manca de coartada. Benvinguts siguin, els e-errors.