El títol de l’apunt anava a ser «TVC i l’addicció a l’Explorer en castellà», però després de llegir l’apunt del Pepe Cervera, retiro la paraula addicció:

La esencia del puritanismo es identificar placer y pecado. La versión moderna confunde el gusto con la adicción, y llega al mismo sitio. Mientras ver tres horas y 36 minutos diarios de televisión es lo normal, “pasar horas al día frente a la computadora navegando por Internet, enviando correos electrónicos, negociando acciones, chateando o jugando” es síntoma inequívoco de adicción, con sus terribles consecuencias y connotaciones, y exige la inmediata provisión de ayuda.

No us perdeu l’original, lincat dalt, amb tota casta d’enllaços per a contrastar el que en Cervera hi explica.

Bé, al que anava: TVC. Uns indígenes eivissencs ens expliquen com navega TVC. ÿs una cosa que hem vist un caramull de pics: hi ha bons navegadors lliures i en català com el Firefox i el Konqueror però a TVC només mostren l’Explorer en castellà.

Sol passar als informatius i és prou significatiu. Veure un navegador a una sèrie possiblement és cosa d’una productora passavolant (o no) llogada, però a un informatiu és símptoma que la cosa arriba des del pinyol de la casa. Ens posa damunt la pista de com usen Internet i els ordinadors. ÿs quelcom que sovint passa amb la tecnologia, els cotxes també. Per exemple, jo vaig ben alerta quan veig acostar-se un Seat León model antic, sobretot si és vermell. Per qualque motiu aquest cotxe agrada a persones agressives i hi ha més probabilitats de trobar-se-les al volant d’un León. L’explorer sol ser el navegador de les persones apàtiques amb la informàtica, dels desinformats o dels col·laboradors –i admiradors– de Microsoft.

Qui vol l’Explorer?

Passa que l’Explorer és el navegador que ve per defecte a molts ordinadors i dóna molts problemes, sovint seriosos, perquè està integrat en el sistema Windows. Si el navegador rep una patacada des de la Xarxa –cosa que pot passar perquè és feble– tot el Windows queda tocat. Hi ha un percentatge important d’usuaris d’Explorer que s’hi han quedat per mandra amb tot plegat: ordinadors i Internet. Que no vagi gaire fi és una confirmació de la seva percepció sobre els ordinadors: un maldecap que cal esquivar. Això fa que es perdin coses prou importants de la Societat de la Informació i el Coneixement (SIC). Si es perden a la redacció d’un lloc com TVC, la pèrdua és col·lectiva.

Altres usen Explorer perquè opinen que cal recolzar a Microsoft. Potser hi tenen negocis. També hi ha informàtics que no tenen talent –o temps– per aprendre a usar altres coses. També hi ha qui va comprar productes que només funcionen en Explorer. Per comprar un producte que els interessava, van estar disposats a renunciar a la seva llibertat d’usar navegadors millors. El producte deuria ser molt temptador! La decisió té un preu que es paga en forma de manteniment extra d’ordinadors Windows insegurs, despeses en mesures de seguretat i coverbos que no importarien si no s’usés l’Explorer. I és que, en informàtica, hi ha qui es fa ferides per poder comprar tirites.

En el meu cas, totes les càmeres web de tecnologia IP que he trobat només funcionen amb Explorer. No he comprat cap càmera. Si més gent fes el mateix, possiblement avui tindríem càmeres per a més navegadors i més possibilitats d’escollir el nostre programari –i triar-lo lliure pels avantatges que explicaré. Detalls així fan important que des de mitjans de comunicació massius es transmeti l’idea de la diversitat a l’hora d’usar ordinadors.

A continuació explico els motius que hi ha per usar programes lliures i en català. Els beneficis són pràctics però, sobretot, ètics. Els ordinadors no donaran tants problemes, la experiència serà més gratificant i estarem contribuint a que la SIC sigui almanco tant lliure i diversa com la Societat Civil de tradició democràtica.

Qüestions pràctiques

Konqueror i Firefox són programes lliures i segurs. La diferència en aquest darrer camp, la seguretat, és tremenda: l’Explorer és un 98% insegur i el Firefox un 15%. No és una dada sensacionalista ni tendenciosa tipus enquesta encàrrec del diari de torn. Darrere hi ha un anàlisi prou cervellut de l’empresa belga de seguretat Scanit. Van comptar els dies que els tres navegadors més populars (Firefox, Opera i Explorer) havien tingut problemes de seguretat durant l’any 2004. Explorer només va ser segur 7 dies, cosa que vol dir que el 98% del temps va tenir riscos. Firefox va ser vulnerable 56 dies, gairebé 2 mesos, fent-lo insegur un 15% de l’any. En el cas del Windows només un 7%, ja que un dels forats que més es va estorbar només es donava en ordinadors Apple. Al lloc bcheck.scanit.be ofereixen un test del navegador. El vaig visitar ahir amb els 2 navegadors que uso –en GNU/Linux– i em van dir que no tenia cap problema de seguretat conegut en aquest moment:

High Risk Vulnerabilities: 0
Medium Risk Vulnerabilities: 0
Low Risk Vulnerabilities: 0

Un 98% de dies amb el navegador enlaire és molt i resulta fàcil tenir problemes. Si a la redacció de TVC tenen problemes amb l’Explorer és molt possible que tot plegat influeixi en la seva forma de veure el que passa a Internet, que és un poc apàtica. Ofereixen un repàs diari de les coses interessants que diuen els diaris, però no esmenten res de l’interessant que es diu a Internet. La crònica cultural només és de coses que passen damunt paper o a edificis de ciment, mai dels esdeveniments a cap lloc digital ni a cap blog. Cap dels molts llocs web que hi ha en català, diuen ni fan mai res interessant? S’anuncia l’estrena de pel·lícules i discs, però mai de produccions al web. Quan es parla de la Xarxa sovint és amb la crònica d’un problema de seguretat, de la mal qualificada «pirateria», o de coses que tenen a veure amb fites extraordinàries, com ara el domini .cat. No és, ni de bon tros, el que passa ni amb altres mitjans ni esdeveniments culturals del món dels àtoms.

A les campanyes de promoció del Firefox diuen coses com «un navegador per confiar-hi», «navegaràs molt millor» o «recupereu la web». No és casualitat i que en prenguin nota, si volen, a TVC. Si donen la passa potser es farà coneixedor d’aquí a un parell (tal volta mallorquí) d’anys. No és fàcil usar amb comoditat el web amb un programa que maltracta a l’usuari. Tampoc no seria gens fàcil llegir els diaris amb unes ulleres desenfocades o anar al cinema o un espectacle amb un tap a cada oïda.

Qüestions ètiques

Són les més importants, perquè qualsevol navegador pot ser més insegur en qualsevol moment i donar-nos un ensurt. Microsoft pot aconseguir fer un bon producte, doncs tenen prou diners per aconseguir-ho. Però en cap moment podem oblidar que l’Explorer no és un programa lliure i que tots els programes no lliures –o sia, privatius– tenen quatre defectes importants:

• No es poden usar on, quan ni amb el que hom –i don– vulgui.

  Demà Microsoft pot decidir que el seu navegador «falla» en visitar algunes planes. Ja ho han provat modificant els estàndard web i intentant que els webmestres usin la seva versió modificada que, quina casualitat, no anava bé als navegadors que no fossin l’Explorer. Un grup de webmestres amoïnats per la pèrdua dels estàndard de veritat van voler contrarestar la propaganda dels «estàndard de Microsoft» amb la campanya Browsehappy. No vaig poder visitar durant molt temps l’anterior versió del web de TV3, possiblement perquè el webmestre s’havia deixat portar pels «estàndard de Microsoft». Quan van canviar la forma d’enviar correus electrònics diaris amb la programació –van passar a ser només HTML i amb un pes considerable– vaig decidir donar-me de baixa. No podia arribar a la plana de baixes i vaig escriure demanant la baixa. No em van fer cas i vaig insistir. Un dia vaig rebre un parell de correus estranys des de TV3. Vaig demanar què era allò i algú em va dir que estaven fent proves amb les subscripcions. A partir d’allà no vaig rebre més missatges amb la programació, estava clar que ja m’havien esborrat, atenent la meva petició. En principi estava bé, però no podria tornar, almanco fàcilment, si m’ho repensava –perquè tenia una connexió més ràpida o una bústia més gran per admetre els seus missatges HTML pesants. Seguir els estàndar dictats per una empresa comporta inconvenients, molèsties i despeses per a tothom.

  Com a empresa estratègica mundial compromesa amb alguns governants i altres no, alguns gens, els programes de Microsoft –o de qualsevol altre multinacional del bit– poden no mostrar segons quins textos en nom de la seguretat mundial, l’operació tempesta ves-te’n a saber d’on, o la lluita anti el que o qui sigui.

  Internet està format per tres capes: la física (la infraestructura) el programari (tot el que fa falta per publicar i per llegir: el navegador) i les creacions (també conegudes com a continguts, però sona fred i a producte de consum). No és gens prudent deixar cap d’aquestes capes en ma d’una sola Megacorp, perquè ens hi juguem el dret a llegir.

• No tenim la llibertat de veure com funciona el programa ni d’adaptar-lo a les nostres necessitats.

  La impossibilitat de fer feines d’adaptació i millora d’altres programes ha fet que la indústria local productora de programes hagi acabat convertida en distribuïdora, instal·ladora i fumigadora de virus. Només els més grans tenen recursos per a començar programes des de zero. La resta, com passa a la majoria d’oficis, viuen de millorar i fer versions del que altres han fet abans que ells. Compren els productes de la competència i miren com estan fets. El que ha passat amb el programari és com si tots, de cop, només consumíssim (que no compréssim) cases marca Microhouse, de fusta, prefabricades als USA, amb una llicència que diu que està prohibit moure cap envà. Si ho fas no pots obrir la porta i cal anar a cridar al «sereno», un ofici recuperat i re-batiat com a «pirata». Que només admetessin accessoris de certes cases autoritzades. Els cànon per a ser «socis tecnològics» autoritzat serien tant importants que només grans empreses, com l’Ikea, se’ls podrien permetre. Que tota la resta fos anar d’estranquis i botant d’il·legalitat en il·legalitat mentre durés certa permissivitat –i no engarjolessin tots els serenos convertís en «pirates». Les constructores locals acabarien, per força, només venent i instal·lant aquestes cases. També matarien corcs.

  No importa ser informàtic per trobar important que un programa es pugui modificar. Tampoc ningú, encara que no sigui constructor, no vol una casa que no admet mopdificacions.

  Les modificacions estan prohibides fins al punt que no va ser possible cap traducció al català del programari de Microsoft fins que ells ho van voler. El Photoshop no ho està encara. Ni cap eina de can Macromedia. Tampoc el MacOS pels usuaris d’ordinadors d’Apple. Simplement no ho volen fer. En el cas de Microsoft, les versions en català van començar a caure en pujar l’ús de programes lliures, com el Firefox, que sí estaven traduïts. TVC no va contribuir-hi no usant-los. Fet i fet, avui tampoc sembla que els amoïni gaire la existència de programes en català, doncs els usen –i fins i tot mostren– en altres llengües

• Està prohibit fer-ne copies.

  Mentre escrivia l’anologia amb les construccions pensava que, en el cas de les cases, no hem deixat que passés res del que descrivia amb la informàtica. Potser és perquè tenim més experiència en la cosa de viure devall sostre, però daun’hi do el que està passant amb els preus! Està força relacionat amb el preu del territori no il·limitat i el cost de la fabricació, emmagatzematge i transport dels materials que calen per a construir-les. Les cases serien molt més barates, fins i tot de franc, si existissin màquines barates que en fessin còpies instantànies –aleshores els problemes serien d’espai, caldria també poder copiar planetes habitables.

  En el cas de la informàtica ja tenim màquies barates per a fer còpies instantànies. Una al·lota, fa no gaire, em va demanar una còpia d’uns textos que guardo al meu ordinador. Estan desats amb el programa OpenOffice.org i cal usar-lo per a llegir els textos. Vaig copiar-ho tot, programa i textos, a un CD. A més de llegir, també podria escriure, car l’OpenOffice.org Writer és una bona eina per escriure amb un ordinador. La còpia va tenir el cost d’uns minuts, el preu d’un CD verge –del que una part anirà en forma d’obra benèfica a l’autor que decideixi l’SGAE– i un consum elèctric ridícul.

  No és fantàstic poder fer coses com aquesta? Aquest mateix acte, ben humà, de compartir coneixements i eines, és ben diferent quan hi intervenen textos creats amb productes informàtics no lliures. Hauria significat que sóc un pirata, això és, unes persones ben poc humanes que assaltaven naus, saquejaven pobles i ciutats, mataven i violaven. O hauria de dir a l’al·lota «jas els textos, codificats en format [sovint Microsoft Office], per a llegir-los necessites descodificador: l’Office [en demanen entre 400 i 700 Eur] o un visor de franc disponible al web de Microsoft. Però el visor no et permetrà escriure. Per tot plegat cal tenir, de fons, un Windows, que val entre 100 i 300 Eur».

  Hi ha qui pensa que el Windows és un regal que va arribar amb l’ordinador i que l’Office és de franc, perquè algú li va passar una còpia il·legal. El primer no és exacte, ja comencen a veure’s les diferències a mida que surten orinadors amb sistemes operatius lliures. El segon és una qüestió d’ètica.

  Microsoft ha fet la vista grossa amb les còpies il·legals –no sense insultar-los: «pirates!»– perquè està interessada en que hi hagi el màxim de feina, de tots nosaltres, codificada amb els seus programes. El resultat és que avui hi ha tants .doc, .xls i .ppt que fa basarda. Per a veure’ls cal un descodificador, del que en tenen la exclusiva legal. El nostre dret a llegir està a les seves mans.

• Poder distribuir les modificacions és una característica important dels programes lliures. Que les modificacions hagin de ser lliures també és bàsic. Si es pot fer una còpia del programa, perquè no també dels canvis que el fan més útil? I que algú altre, que en rebi una còpia, el pugui modificar encara més i dir «aquí tens una millora a la teva modificació». Torno a recordar el fàcil que és tot això amb els bits: la còpia és barata, instantània –i una forma de fer actes altruistes de caritat als autors adscrits a l’SGAE.

TVC pot contribuir per què més persones usin aquests programes lliures. Fins ara no ho han fet, i fins i tot el servei de televisió a la carta encara és exclussiu per usuaris de Windows, tot i les moltes queixes que han rebut. Però mai no és tard.

Els canvis seran molt importants i beneficien a gairebé tothom –el gairebé està dedicat als pocs que han fet grans fortunes amb programes privatius, però si tenen cintura tampoc no en sortiran perjudicats.

En canvi, no sóc capaç de saber a què ni qui beneficia aquesta sistemàtica exposició que fan de programari privatiu en castellà a la TVC. Bé, m’ho puc imaginar, però havia dit saber.

—
Què llarg ha sortit això, discuplau l’apunt-pedrada! Tenc un caramull d’apunts pendents: 6 o 7 programes de ràdio i un caramull de coses al pap. Mem si el gener m’és més propici.