Abans de les tremendes i desproporcionades jornades gastronòmiques que ens esperen aquest dies, demaneu-vos «el cuiner és un pirata?». Just com exercici comparatiu, car volen que ho vigilem per altres coses semblants que alguns pretenen que no ens semblin tant semblants a altres activitats que en realitat s’hi assemblen molt (*) .
La revisió del recull d’assajos del Stallman m’ha permès recordar textos colossals, que per jo guanyen força en llegir-los en una bona traducció la nostra llengua:
Bé, alguns de vosaltres potser no escriviu mai programes informàtics, però potser sabeu cuinar. I si sabeu cuinar, llevat que realment sigueu uns genis, probablement feu servir receptes. I si feu servir receptes, probablement heu tingut l’experiència de rebre la còpia d’una recepta a través d’un amic que la comparteix. I probablement també heu tingut l’experiència, llevat que sigueu uns autèntics principiants, de canviar la recepta. Una recepta diu certes coses, però no cal fer exactament el que diu. Se’n poden treure alguns ingredients. Afegir-hi xampinyons, perquè us agraden els xampinyons. Tirar-hi menys sal perquè el metge us ha dit que havíeu de reduir la sal… el que sigui. Fins i tot hi podeu fer canvis més grans, segons les habilitats de cadascú. I si heu fet canvis en una recepta i la prepareu per als amics, i els agrada, algun d’ells podria dir: “Escolta, em pots passar la recepta?” Aleshores, què feu? Podeu apuntar la vostra versió modificada de la recepta i fer-ne una còpia per al vostre amic. Això és el que es fa d’una manera natural amb qualsevol tipus de recepta funcionalment útil.
Doncs una recepta és molt semblant a un programa informàtic. Un programa informàtic s’assembla molt a una recepta: és una successió de passos realitzats per a aconseguir algun resultat desitjat. De manera que és igual de natural fer el mateix amb els programes informàtics: passar-ne una còpia al vostre amic. Fer-hi canvis perquè la feina per a la qual va ser escrit no és exactament la mateixa que voleu fer. El programa anava molt bé per a algú altre, però la vostra tasca és diferent. I, després de modificar-lo, probablement serà útil per a altres persones. Potser aquestes persones han de fer una feina igual que la vostra i podrien preguntar: “Escolta, em pots deixar una còpia?” Per descomptat, si sou bona persona, els en donareu una còpia. Aquesta és la forma de ser d’una persona com cal.
Imagineu què passaria si les receptes estiguessin empaquetades dintre de caixes negres. No podríeu veure els ingredients que es fan servir, per no parlar de canviar-los, i imagineu que feu una còpia per a un amic, us diuen pirata i us intenten tancar uns anys a la garjola. Aquest món generaria una ràbia immensa en tota la gent que està acostumada a compartir receptes. Però així és exactament el món del programari privatiu. Un món en què la deferència habitual cap als altres està prohibida o coartada.
Com me’n vaig adonar jo, d’això? Doncs perquè als anys setanta vaig tenir la bona sort de formar part d’una comunitat de programadors que compartien programari. Aquesta comunitat tenia els seus orígens essencialment en els inicis de la informàtica. Als anys setanta, però, era una mica estrany que hi hagués una comunitat que compartís programari. I, de fet, era una mena de cas extrem perquè, al laboratori on jo treballava, tot el sistema operatiu era programari desenvolupat per la gent de la nostra comunitat i el compartíem amb tothom. Tothom era benvingut a entrar i fer-hi un cop d’ull, endur-se una còpia i fer-ne el que volgués. No hi havia avisos de copyright en aquests programes. La cooperació era la nostra forma de vida. I estàvem segurs dintre d’aquesta forma de vida. No lluitàvem per ella. No havíem de lluitar per ella. Simplement vivíem així. I, pel que fa a nosaltres, hauríem continuat vivint així. Així que hi havia programari lliure, però no un moviment del programari lliure.
Però la nostra comunitat va ser destruïda per una successió de calamitats. Finalment va quedar aniquilada. […] […] Així que vaig buscar una altra alternativa, i n’hi havia una d’òbvia. Podia deixar el sector del programari i dedicar-me a alguna altra cosa. Bé, no tenia altres habilitats destacables, però estic segur que hauria pogut fer de cambrer. [El públic riu] No en un restaurant de luxe, perquè no m’haurien contractat [el públic riu], però hauria pogut fer de cambrer en algun lloc. I molts programadors em deien “La gent que contracta programadors demana això, això i això. Si no faig aquestes coses, em moriré de gana. Aquesta és l’expressió literal que fan servir. Bé, com a cambrer, no et moriràs de gana. [El públic riu] Per tant, de fet, no estan en perill. Però, i això és important, de vegades es pot justificar alguna cosa que fa mal a altres persones dient que, en cas contrari, et passarà alguna cosa pitjor. Si de debò hom s’hagués de morir de gana, el fet d’escriure programari privatiu estaria justificat. [El públic riu] Si algú t’apunta amb una pistola, aleshores diria que se’t pot perdonar. [El públic riu] Però vaig trobar una manera de sobreviure sense fer res d’immoral, de manera que aquesta excusa no valia. Em vaig adonar, de totes maneres, que com a cambrer no m’ho passaria gaire bé i que això significaria malbaratar les meves habilitats com a desenvolupador de sistemes operatius. Seria com evitar el mal ús de les meves habilitats. Desenvolupar programari privatiu seria fer un mal ús de les meves habilitats. Fer que altres persones visquin en el món del programari privatiu seria fer un mal ús de les meves habilitats. Així que és millor malgastar-les que fer-ne un mal ús, però tot i així la solució no és prou bona.
Per aquests motius vaig decidir buscar una altra alternativa. Què pot fer un desenvolupador de sistemes operatius per millorar realment la situació i fer del món un lloc millor? […] Vaig decidir que desenvoluparia un sistema operatiu lliure, o moriria en l’intent… de vell, és clar. [El públic riu] […]
–fragment del capítol 20 del llibre «Free Software, Free Society: Selected Essays of Richard M. Stallman».
La resta, ben aviat.
—
(*) La repetició de paraules és un homenatge a les repeticions gastronòmiques –i gàstriques– que ens esperen. Pasa que per a les verbals no hi ha sal de fruites, em sap greu.
