En Vicent Partal parla de n’Haro Tecglen a un apunt del seu bloc:

Haro m’incomodava amb els seus comentaris. Però la incomoditat que generava era creativa. Hi ha dues classes d’incomoditat. La que et provoca la Cope, per dir-ho clar i fàcil, i la que provoca gent com l’Haro. La primera no val ni un minut de temps. No té fons intel·lectual, és pur crit selvàtic. Paquidèrmic si és que els paquiderms criden. La segona, quan provoca discrepància, la de l’Haro o el Barnils, el que fa és crear curiositat intel·lectual. Provoca que et preguntes interiorment perquè penses el que penses i no el mateix que pensa ell.

Bona descripció. A qui ens agrada l’esgrima dialèctica per estimular la creativitat, la depuració de les idees, sovint ens costa trobar redols on exercir-la amb persones que presentin arguments interessants. La situació em fa deixar molts llocs, massa, més dels que voldria pas. Possiblement és per mor del que en Vicent també constata amb la frase que tanca l’apunt:

Cada vegada ens queden menys mestres. Avui en tenim un menys.

N’Haro ha mort aquesta matinada.