[…] a este nuevo Golpe de Estado del PSOE y ERC, que no es el primero pero sí parece el definitivo, sólo le falta un requisito para perfilar su definición y rematar inequívocamente su condición golpista: negarse a consultar esta reforma que, en rigor, supone la liquidación de la Constitución Española de 1978. Así lo ha planteado con toda claridad el Partido Popular, representante de diez millones de españoles, al exigir que Zapatero, impulsor máximo aunque no único de este Golpe de Estado disfrazado de reforma estatutaria, disuelva las Cortes y convoque elecciones generales o, como mínimo, convoque el referéndum a que la propia Constitución obliga si se quiere legalmente reformarla. Pero todo Golpe de Estado se caracteriza por su desprecio a la legalidad y su imposición de una nueva realidad por la fuerza o tergiversando la Ley. Este Golpe de Estado, insistimos, no es el primero perpetrado por el PSOE y ERC. No es tampoco el primero amparado por un Rey de España. Pero puede ser el último y definitivo. Depende de esa nación a traición disuelta. O, al menos, de esa media nación que, como en 1934, 1936 y 1976, no se resigna a morir.

–Federico Jiménez Losantos a Libertad Digital. Destacat meu.

Què va passar a Mallorca al 1936?

Els pobles de l’interior formaven, sobretot abans, quan l’aïllament era encara major, unes comunitats sòlides i molt tancades, en les quals tothom es coneixia i es necessitava i, al menys en aparença, totes les categories i les classes socials convivien d’una manera agradable i harmònica. Aquesta situació aparentment idíl·lica va suportar un canvi total el dia 19 de juliol. Es creà un ambient d’odi, de por i de malfiança, i de prompte tot allò que s’amagava sota aquella bella aparença bucòlica emergí a la superfície. I es formaren uns «comitès de depuració», constituïts per, i cit ara Bernanos: «el senyor rural o el seu intendent, el sagristà, la criada del rector, uns pagesos ben pensants i les seves esposes i uns quants joves i fanàtics falangistes o carlins».

Si algú detestava el seu veí, no havia de fer més que presentar-se al comitè de depuració i declarar que el pobre home visitava regularment la Casa del Poble, no anava mai a missa i escrivia totes les seves cartes en mallorquí. L’endemà, arribava el cotxe a cercar-lo i «fer-li fer la volta».

Solien arribar de matinada, o de nit. Amb les culates dels fusells trucaven a la porta de fusta. Algú feia córrer el biuló tremolant de por i tot d’una entraven: un estol d’al·lotells joves, arrogants, amb uniforme blau-fosc. Cit Bernanos:

«… el toc a la porta, les passes al petit jardí o al replà de l’escala, el renou del cotxe al carrer, la dona: ‘No desperteu els nins, per què?’ i l’home: ‘Em duran a la presó, no és ver?’ ‘Sí, segur’, respon l’assassí, el qual de vegades no té encara vint anys…»

I després, el ficaven en un cotxe i el duien fora del poble, tot sol o amb algunes altres víctimes. «Fer una volta», deien eufemísticament. Moments més tard, sonaven els tirs. Els cadàvers, moltes vegades encara amb les camises de jeure, les espardenyes als peus, quedaven a la cuneta de la carretera, on les móres començaven a prendre color, on florien les tapereres batafalugues.

Potser, l’únic crim que havia comès era haver freqüentat la Casa del Poble, on els donaven una mica de cultura, bones distraccions, quelcom diferent a les eternes partides de cartes o de dominó als bars; on els havien ensenyat a llegir i a escriure, a comprendre la política i l’economia i allò que era la seva vida…

–Mallorca any 1936 – D’una illa hom no en pot fugir. Jean Schalekamp. Ed. Prensa Universitaria.

Aquesta és la meva contribució a refrescar la memòria de tots els fets. Per què no es repeteixin.