Sovint corre un esperit de cofoisme entre els que usem programari lliure només perquè és lliure; ni més segur, ni més geek, ni més guapo, alt ni ros. ÿs lògic: la llibertat és mala de mantenir, però agradable. Hem aconseguit moltes coses bones a base d’esforç col·lectiu i trobem que és ben nostre –i així ho confirma la llicència quan diu que en som els amos.

No tenim més problemes que qualsevol minoria envoltada d’una majoria de persones convertides en consumidors després d’estar sotmesos a una forta pressió publicitària. ÿs el que tenen les fortes pressions: rebentar o adaptar-se. Així, al planeta també hi tenim els fons oceànics, sense llum, immensos però claustrofòbics, virtualment monodimensionals. Tot i això els peixos que hi viuen s’hi deuen trobar bé, perquè gairebé mai no pugen. Per què? En Plató ho va descriure bé al mite de la Caverna.

Com a minoria, els problemes venen a l’hora de comprar maquinari o comunicar-nos, quan pretenen que nosaltres també mengem el menú que els hi donen a l’abisme. Aleshores cal fer-se passar per malalts –amb el risc que comporta– que no poden menjar segons què.

El menú de superfície és tant clarament superior que el cofoisme envaeix qui ha deixat la dieta gris de l’abís –jas rodolí. Per això sovint quedem perplexes per les reaccions en parlar amb persones adaptades a l’ecosistema abismal. No és cap novetat: en Plató parla d’agressions que poden suposar la mort. Quan va arribar l’abolicionisme molts esclaus es van retgirar i defensaven l’esclavitud i els seus amos. Avui encara escoltem a dir que «con Franco se vivía mejor». ÿs l’atàvica por al canvi o ves-te’n a saber què, però tant inconscient que bloqueja el raonament sense que la víctima se n’adoni. Possiblement és que en assolir l’adaptamenta, fins i tot l’abisme i la caverna poden semblar llocs confortables. En pujar, la immensa diversitat de formes, sabors i colors de la superfície poden provocar estrès, fins i tot crisi de valors.

Ajudar a nedar fins la superfície és una feinada. Sovint perquè les pors, les incerteses i els dubtes no es manifesten fàcilment com a tals. Gairebé ningú no vol mostrar debilitat –almanco conscientment. Aleshores surt, al seu lloc, l’arrogància i una tendència excessiva a mostrar-se ofès. Darrere tot plegat hi ha molts motius; tants que que només es desxifren amb temps i observació que vol paciència. ÿs gairebé feina de psicòlegs.

El que defensam és ben lògic i està prou raonat, però des de Plató passant per ÿtienne de la Boétie i acabant en Richard Stallman, cap d’ells ho ha tingut gens fàcil i naltros no serem ni més ni manco que els mestres. Per això cal no oblidar que tenim una feinada per a fer. També que serem titllats de fanàtics, radicals i sectaris. Són visions provocades per una distorsió dels colors, formes i sabors implícita a passar tant temps a l’abís.

En Carles Mateu avui en parla al seu blog, per això he recordat el tema que m’ha fet amollar aquest apunt. Parlava de pors, i forma part d’un clàssic que dona títol al seu apunt. Tant clàssic que té acrònim: FUD: «Fear, Uncertainly and Doubt» (por, incertesa i dubte).

Molts dels FUD que discutim al 2005 ja estaven comptats, debatuts i analitzades per en Richard Stallman al 1984, dins el Manifest GNU que va servir per donar forma al programari lliure, llavors només un projecte. En Richard va avançar-se a totes les pors, incerteses i dubtes que s’han repetit des d’aleshores fins avui. Les analitza com descriu tant bé en Lessig:

También están los que califican el mensaje de Stallman de demasiado extremista. Pero no es extremista. Al contrario, en un sentido obvio el trabajo de Stallman es una simple traslación de la libertad que nuestra tradición ha inscrito en el mundo anterior al código. El «software libre» asegura que el mundo gobernado por el código es tan «libre» como nuestra tradición que construyó el mundo anterior al código.

Por ejemplo: una «sociedad libre» está regulada por leyes. Pero hay límites que cualquier sociedad libre pone a esa regulación legal: ninguna sociedad que mantenga sus leyes en secreto podría llamarse, nunca, libre. Ningún gobierno que esconda sus normas a los gobernados podría incluirse, nunca, en nuestra tradición. El Derecho gobierna. Pero sólo, precisamente, cuando lo hace a la vista. Y el Derecho sólo está a la vista cuando sus términos pueden ser conocidos por los gobernados o por los agentes de los gobernados —abogados, parlamentos.

[…]

Pero cuando nuestro mundo finalmente comprenda el poder y el peligro del código, cuando finalmente vea que el código, como las leyes o como el gobierno, debe ser transparente para ser libre, entonces volveremos la mirada a este programador testarudo y persistente y reconoceremos la idea por cuya realidad ha luchado: la idea de un mundo donde la libertad y el conocimiento sobreviven al compilador. Y comprenderemos que nadie, por medio de sus actos o de sus palabras, ha hecho tanto para hacer posible la libertad que la sociedad venidera podría tener.

Aún no hemos ganado esa libertad. Podríamos fracasar en su consecución. Pero triunfemos o fracasemos, en estos artículos se refleja lo que esa libertad podría ser. Y en la vida que plasman esas palabras y obras está la inspiración para todo el que, como Stallman, lucha para crear esa libertad.

—Introducció al llibre «Free Software, Free Society: Selected Essays of Richard M. Stallman» (GNU Press, 2002). Destacat meu.