Els comentaris sobre França d’Eric S. Raymond el pistoler al seu blog, m’han recordat el delicat que és opinar de llocs remots on no s’hi fa vida.

A un barri de París on hi viuen immigrants fa poc va haver-hi l’incendi d’un edifici que va fer 7 víctimes. Possiblement és un d’aquests dels que parla en Raymond. Un amic m’explica que n’hi ha de pitjors, coneguts com a banlieues. No és que conegui gaire París; una setmana i busques de vacances no dona per a gaire, però aquest agost no vaig veure pas cap barri conflictiu d’immigrants i vam passejar per un parell. Aquí teniu algunes fotos del barri de Montmartre.

No vaig veure persones perilloses. L’ambient era tranquil i em va cridar l’atenció la seva amabilitat i educació. El més intrusiu –i posant-se estiracordetes– era una colla de venedors de tabac d’estranquis, però en dir no merci sovint tornaven un merci amb un somriure. Els peixaters se’n fotien «d’aquest parisenc que no veu mai peixos com aquests i per això els retrata». Em van encuriosir les espècies africanes i les orades color rosa.

Amb motiu de l’incendi s’han fet reportatges on explicaven que un apartament atrotinat se’n va als 500 Eur mensuals de lloguer. Els normalets a 1000 i busques. N’hi viuen massa junts per repartir gasto. Tot i això no vaig veure gent bruta ni mal vestida, són persones que mostren dignitat i educació. Al centre es podien veure molts negres encorbatats; vull dir que sembla que, afortunadament, alguns poden progressar més que no pas el que solem veure per l’estat espanyol.

Vaig fer un grapat de fotos del mercat, engrescat, perquè és el primer que vaig trobar coses de la vida normal diària, diguéssim. També per l’ambient més relaxat que s’hi respirava. Fins aleshores, al centre, havíem vist massa nirvis, massa parisencs de classe mitja dient el nom del porc a més parisencs de classe mitja. El mateix que es corrent veure aquí entre xofers, però en aquest cas sense cotxe. L’ambient de Montmartre em va agradar perquè fins ara només havíem vist una ciutat de paisatge colossal però freda. No m’esperava pas un París fet parc d’atraccions.

El tornavís

Al Port Aventura mai hi cercaria una ferreteria i tampoc la vaig trobar a París. Un pern de la càmera estava fluix i vaig ser incapaç de trobar un tornavís petit, d’aquests que en diuen «de rellotger». Fet i fet, de grossos tampoc: simplement no hi havia ferreteries. I mira que vam arribar a caminar-ne, de kilòmetres –els forasters sovint caminam massa, volem veure-ho tot i acabem embafats. Finalment el vaig trobar, però a una botiga digne de parc d’atraccions, que és on veritablement estàvem. A l’establiment venien navalles suïsses Victorinox a preu de canari jove. Vaig demanar al dependent on en podia trobar, portava dies cercant un tornavís. Em va dir que no en trobaria pas. Sembla que allà agafen el cotxe i cremen benzina fins al Leroy Merlin més proper. ÿs com viuen els parisencs. No importa que les capitals turístiques siguin així, Roma no ho era. Després em van dir que allà no hi ha sufícies. Algú m’ho pot confirmar?

Naltros tenim sufícies (mp3 de 218 K) i diuen que en faran més encara. Ja sabeu quin és el model de vida al que estem abocats per aquí. Allò ens arribarà perquè imitam el seu model, només que amb uns anys de retard sobre París.

Quan sortia de la botiga el venedor de Victorinox em va dir que m’aturés. Va obrir un calaix desastre i hi va trobar un tornavís minúscul, amb un mànec de plàstic pensat per enroscar-lo als llevataps de suro d’aquestes navalles d’usos variats. Va demanar-me la càmera, va comprovar que el tornavís encaixava amb el pern –en l’operació se li va escapar i la va retxar un poc– i tot seguit me’l va regalar.

El tornavís i la retxa: dos souvenirs de París per a recordar que mai no es pot generalitzar i que arreu hi ha bones persones.

—
Imatges: Discount Knives Online. La de la torre Eiffel és meva i si hi fas clic demunt, la veuràs més gran a una finestra nova.