El programa Si més no d’ahir estava dedicat al programari lliure –un programa realitzat i presentat per na Rita Marzoa a Catalunya Ràdio. Van convidar n’Oriol Ferran (Secretari de Telecomunicacions i Societat de la Informació de la Generalitat) en Carles Mateu (Universitat de Lleida), en Toni Hermoso (Softcatala) i l’Albert Cabello (Program Manager de Windows Internacional per Espanya).

En Carles és el responsable de la migració a programari lliure de l’UdL des del seu lloc de treball com a Director de Serveis Informàtics –i té les idees molt clares. N’Oriol Ferran està fent el mateix a l’administració. En Toni Hermoso és el responsable de la traducció al català de programes lliures prou importants: el projecte Mozilla.

Però què hi pinta el representant de Microsoft? Ells odien el programari lliure. El CEO de Microsoft, Steve Ballmer, va dir que és un càncer. El programari lliure és just el que el seu nom indica: llibertat pels usuaris. Ells en són contraris, no la volen pas, la llibertat a l’hora d’usar ordinadors. Fa falta que tenguin una oportunitat més d’entabanar-nos parlant de prestacions tècniques mentre amaguen la realitat sobre la seva percepció de la llibertat? Potser s’espera que l’amo de sector estigui present per defensar la seva posició?

Tot plegat recorda al temps de la transició. Quan es parlava de democràcia gairebé sempre hi havia un convidat del movimiento. Recordau els La clave del Balbín? Vist ara, allò possiblement només era un tic de servitud voluntària a un poder que havia tingut tanta força. Afortunadament a la Societat Civil el tic ja està superat i a les tertúlies polítiques ja no hi tenen cadira aquells que defensen qüestions tècniques per damunt de la llibertat –un argument que sovint hem vist resumit amb el celebèrrim «con Franco vivíamos mejor». Però malauradament el tic encara no està superat, ni de bon tros, a la Societat de la Informació. Avui encara està aclaparada pel programari privatiu i qui no l’usa sovint es veu exclòs. No és un règim polític dictatorial, sinó els abusos d’una Megacorp. Però no deixa de ser un problema perquè estem davant d’una dictadura política que comporti sang i presó a la Societat Civil. Les dictadures poden ser més subtils i exercides dins noves formes de societat, en aquest cas la Societat de la Informació i del Coneixement.

No em sembla que la línia del programa de Catalunya Ràdio sigui la de cercar debats tipus taula de Crónicas marcianas. M’imagino que volen ser imparcials, però potser estic equivocat i volen brega. Si volen parlar de programari lliure sent imparcials, podrien convidar a representants de diferents corrents dins els que treballen pel programari lliure. Ja es van deixar sentir un poc al Si més no, i és que gairebé s’hi poden trobar tantes tendències com al món polític. No hi hauria cap problema per aconseguir un programa divers, just com sol passar amb les tertúlies entre representats de diferents partits, tots demòcrates. No trobaríem estrany que, per no semblar parcials, en parlar de polític també convidessin polítics no demòcrates? I si la realitzadora els hi donés pas amb frases com aquesta?:

Tal com esteu parlant l’Oriol, el Toni i el Carles i l’Adrià fa l’efecte que la lògica hauria de fer-nos pensar que el millor del món mundial és això del programari lliure, però a mi també m’agradarà que em lloi una miqueta perquè és millor el que proposa per exemple una empresa com Microsoft.

Tot seguit el representant de Microsoft diu que l’important es poder escollir (triar entre la llibertat i la servitud?) i parla d’afavorir la interoperabilitat entre els dos mons. Troba que la situació actual és conseqüència d’un creixement ràpid i desordenat, però que ara tots podem seure a la mateixa taula per aconseguir que els nostres programes siguin interoperables. En dir això va mentir amb el mateix estil que tenen els cacics en parlar de llibertat: fer propostes que queden molt bé, demagògia a raig, mentre saben que alguna cosa no deixarà materialitzar les propostes i oh-quina-mala-sort. La maquinària poderosa que representa l’Albert Cabello ha fet coses per què als programes lliures «ni aigua»:

• Té la barra de parlar d’interoperabilitat quan fa no res Microsoft va ser condemnada a mostrar el codi dels seus programes –just per a garantir interoperabilitat– i van dir que sí però a tothom excepte qui fes programes lliures. Són detalls que fan por: si un partit fos condemnat per abusos, se li permetria que la condemna no servís per algunes persones segons fos el seu sexe, raça, religió o filiació política?
• No sent vergonya en parlar d’interoperabilitat amb els formats de documents mentre els nous del seu Office exclouen explícitament als programes lliures?

Au va!

Però a Catalunya Ràdio els hi posen micròfon per enganyar un poc més a la societat.

Passa aprofitant un dels poquíssims cops que hi ha l’oportunitat de parlar de programari lliure des d’un programa i un mitjà líder en audiència.

No vull atribuir a na Rita Marzoa intencions dubtoses on possiblement només hi ha desconeixement. Tal com estan les coses al món del bit el desconeixement és comprensible, tot i que no hauria de donar-se tant sovint perquè la bitologia és massa important:

Aquestes màquines (ordinadors) defineixen i controlen cada cop més les nostres vides. Determinen com es connecten els telèfons i que surt al televisor. Diuen si el vídeo pot enviar-se per banda ampla fins a un ordinador. Controlen la informació que un ordinador envia al fabricant. Aquestes màquines ens dirigeixen. El codi dirigeix aquestes màquines.

Quin control hauríem de tenir damunt el codi? Quina comprensió? Quina llibertat caldria per a neutralitzar el control que permet? Quin poder?

(Introducció del llibre «Programari lliure per a una societat lliure»)

Estem usant programes per a digitalitzar i gestionar moltes coses de les que cada dia es tracten al programa Si més no. Fins i tot qualque dia diran si el puc escoltar o no. El programari és una qüestió transversal que afecta a coses més importants del que sembla.

Cultura pròpia i programari

Na Rita es va queixar que la cultura anglosaxona envaís el programari. Que hi hagi tantes paraules (programari lliure, codi obert, programari comercial, propietari, privatiu, Firefox, Mozilla). Ho se, també se m’escapen a la ràdio. Sovint també demano definicions mentre em pregunto si tanta interrupció i aclariment no trenca massa el ritme dels programes. Em fa l’efecte que res no canviarà si el programari lliure no progressa:

Ens hem deixat colonitzar amb productes en els que no intervenim, només els consumim. Si en cuina haguéssim fet el mateix, no tindríem vocabulari ni cultura culinària pròpia. Els menjar seria conegut pels seus noms comercials, tal com ara passa amb bollicao, bigmac o donut –bé, tampoc no he escollit és una analogia gaire perfecte: els donuts es poden modificar, analitzar o menjar-se’ls acompanyats de productes de la terra. Un programa privatiu ho prohibeix a la llicència que hem d’acceptar per usar-lo.

Les paraules són desconegudes perquè surten molt poc als mitjans. Els periodistes podrien assessorar-se per tractar-les bé, però no passa. Conec als millors pensadors en català al voltant de la tecnologia, però gairebé mai ningú els lloga per assessorar sobre res a cap mitjà nostrat. La qualitat de la seva feina és comparable al que van fer els homenots del renaixement quan van sorgir noves tecnologies útils per la cultura. Possiblement hauran de morir i passar molts anys fins que es valori el que estan fent.

Tal com va passar amb l’impremta i després amb els tipus mòbils del Gutenberg, els ordinadors i Internet també signifiquen una gran revolució per a la nostra cultura:

Si ho pots escoltar, ho pots digitalitzar…
Si ho pots veure, ho pots digitalitzar…
Si ho pots pensar, ho pots digitalitzar…
Si ho pots digitalitzar, hi pots posar a Internet…
Si ho pots posar a Internet, persones de tot el món ho podran veure, escoltar i compartir.

Tendències en la Societat de les Tecnologies de la Informació. Cursos d’estiu 1997. Universitat de les Illes Balears (una foto del cartell il·lustra aquest apunt).

Els programes són necessaris per a divulgar allò que podem escoltar, veure i pensar, però encara no es veuen com un mitjà important per a la cultura. ÿs ben necessari que es faci, perquè amb els ordinadors avui hi ha una impremta amb tipus mòbils a cada casa. El que hi produïm, serà tant lliure com el paper que ha sortit tots aquests anys de les impremtes? Només el podran llegir els propietaris de certa marca patentada d’ulleres? Són moltes, les revolucions que han brollat d’una tinta universal que permetia esbombar idees i coneixement. Ens ho deixarem perdre? Les podrem seguir usant demà, les impremtes digitals, gràcies a que es podran desmuntar, reparar, imitar i millorar sense demanar permís a ningú perquè en som els propietaris amb tots els ets i els uts? La llicencia del programari privatiu mai no cedeix la propietat a qui ha pagat –sovint molts doblers. Només és un permís temporal per usar el producte made in multinacional glaçada de torn –cada cop més concentrades i poderoses.

Els temes socials i tècnics al voltant dels ordinadors no són pas més complexes que els de la literatura, la política o l’esport. No ens ho semblarien tant si tinguessin un lloc regular als mitjans, tal com ho tenen les àrees esmentades, però ni tant sols els mitjans públics compten amb informàtics entre els tertulians habituals. Hi poden anar futbolistes, arquitectes i metges, però no informàtics. No estic parlant de tècnics que parlin de productes, sinó de persones que tenen per objectiu incorporar la bitologia a la nostra cultura fins a fer-la invisible, transversal. Això només pot passar si és lliure, sense amos i propietat de tots.

Aleshores, en parlar de programari de codi obert en comptes de programari lliure –del que es queixava na Rita: «com sou!»– hom captaria un matís prou important. Tant com quan algú parla de «crisi» o de «creixement negatiu». Qui diu una o l’altre cosa pertany a mons ideològics ben diferents que la majoria de persones cultes saben identificar –cultes perquè la economia sí que s’ha incorporat a la nostra cultura.

De moment esperaré amb paciència i seguiré intentant-ho mitjançant apunts (llargs com aquest si convé, disculpau) a un blog escrit en català, un programa de ràdio també en català amb en Llorenç Valverde (si ens volen la temporada que ve), intentant aclarir les confusions que les paraules poden portar en parlar de programari, recolzant distribucions (una forma d’empaquetar programari lliure) que tenen per objectiu que tothom pugui usar ordinadors en la seva llengua i que pugui compartir amb llibertat i dignitat el seu coneixement, un dels pilars de la societat i la cultura.

Què seria de la nostra cultura i de la societat si se’ns prohibís investigar i compartir? Si qui ho fos un pirata, posat a la mateixa alçada que assassins, violadors i saquejadors? Seria tant fosca com ho és el programari.

Si vol i pot, na Rita encara pot fer-hi qualque cosa per posar-hi remei. Fins i tot ser recordada com pionera entre les persones que ho van intentar des dels mitjans amb més influència.

(Foto: web del programa Si mes no a Catalunyà Ràdio)