Quan van obrir el cinema Alacarta, un parell de detalls van cridar l’atenció:

• El pàrquing era exclusiu per a usuaris de Renault Gordini, aquell conegut com «el cotxe de les viudes».
• Per veure les pel·lícules calia usar ulleres marca Nohiveu, més cares i pesants per mor d’una tecnologia exclusiva que les feia compatibles amb les seves pantalles.

Les queixes no es van destorbar gaire en arribar.

Encara que el Gordini era prou popular, hi havia més marques i models de cotxes al mercat. I perquè obligar a usar ulleres? I si molestaven? Si algú en volia portar o les necessitava, hi havia un fum de marques millors per l’usuari. Fet i fet, la compatibilitat amb algunes pantalles de cinema era perquè les ulleres canviaven lleugerament de color segons la qualificació de les pel·lícules vistes. El detall era gairebé impossible d’apreciar a simple vista, però els mossèns disposaven d’una lupa exclusiva que ho amplificava. Així podien prescriure més o manco avemaries i parenostres –està clar quin cinema van recomanar un caramull d’anys a les seves homilies.

L’Alacarta era un cinema públic i també va estranyar força que no es tingués en compte cap marca nacional de vehicles ni d’ulleres. Ni tant sols les pantalles, van comprar aquí. Vist ara és fàcil d’explicar la quantitat d’anys que va costar recuperar el sector al nostre país.

Aquests detalls mals d’imaginar al 2005 eren completament normals aleshores. Cal situar-se en el moment. Feia poc que hi havia cinemes, cotxes i les ulleres. «Fan que semblis més intel·lectual», deien. Modes. Tant és així que el cinema va rebre un premi al disseny.

En comptes de rebre un premi, avui una cosa així tancaria per absurda i discriminatòria. Però passa que el coneixement brolla poc a poc i el paladar no es fa en quatre dies. Ni en cinema, ni en cotxes, ulleres, administració ni cap altre cosa. Afortunadament la feina d’uns quants va contribuir a arribar més aviat allà on som. Gràcies i no et cansis, Ricardo 😉