I don’t believe in menéame
I just believe in you

—versió apòcrifa del God de John Lennon

Em toca la vena troll veure l’èxit que tenen coses com ara els mapes del metro per a representar la cosa 2.0. No els enllaçaré pas, perquè crec que un dels motius de publicar els rànquings de llocs –o mapes– és aconseguir que t’enllacin, pujar posicions als cercadors i tota la pesca.

Al map pioner de la xorrada, inspirat en el metro de Tokio, hi veig massa empreses i ben poques persones. Internet és un món de persones que conversen. Les empreses només hi són benvingudes si ens deixen conversar amb altres persones, els seus empleats:

84. Coneixem algunes persones de la vostra empresa. Semblen interessants a Internet. En teniu més d’aquests amagats? Poden sortir a jugar? —Manifest Cluetrain

Aquesta és la cosa 2.0: conversar a Internet. Les demés històries de projectes web d’èxit són irrellevants i cansen. Parlen massa dels emprenedors i poc de les persones que els fan possibles amb les seves converses. No són les persones que necessiten els emprenedors sinó els emprenedors que necessiten les persones. Necessiten les seves converses. Les han d’escoltar, adaptar-s’hi i aconseguir que siguin interessants i divertides. Si no ho fan marxaran perquè tenim abundància de bits, programar tampoc no és tant complicat i els servidors són relativament barats.

El menéame és milers de persones que conversen sobre les coses interessants que han trobat a la Xarxa. La resta només és programari i servidors per a fer possibles les converses. Ho fem perquè ens agrada el que s’hi diu, participar-hi, i no perquè vulguem ser emprenedors de cap cosa. Si qualcú esmenta el menéame ha de referir-se a les persones que hi parlen cada dia.

Puc entendre aquesta inversió en la importància dels protagonistes perquè el món dels monòlegs corporatius és recent. Fins no fa gaire podíem accedir a pocs mitjans calia que hi hagués tot el necessari per «estar informats» i on podíem conversar-hi poc o res. Bé, les cartes al Director, que gairebé sempre eren una altre forma de monòleg –tret de la conversa dels calcetins de rombes o com es col·loca el paper higiènic (fou a La Vanguardia?).

Les coses han canviat, però no els hàbits de més la meitat de la població internetitzada. Encara n’hi ha molts que usen el web per a informar-se però sense haver de comprar el diari de sempre. Sense conversar-hi gaire. Potser per això sovint ens pregunten si només llegint el menéame és possible «estar informat», qüestió a la que sovint contesto amb una altre pregunta: qui a l’era d’Internet s’informa només des d’un lloc? ÿs per qualque vot de fe? Per enviar noticies al menéame cal haver llegit abans altres mitjans. Els comentaris –les converses– tenen tant pes com la noticia. Una bona part d’aquests usuaris són els que sí han entès què cal fer per «estar informat» a Inernet: llegir varis mitjans i conversar sobre el que hi han trobat. Res nou; el que es fa a moltes barres i taules de bars que cada dia tenen varis diaris a disposició de tots els clients. Res nou però amb una novetat important: aquestes converses també es publiquen i formen part de la notícia. Tots publiquem.

Quan aquest tipus de lector sigui majoria, la manera d’informar-se canviarà radicalment. A Internet tots som autors i podem explicar allò que coneixem millor. Ho sabem des de fa temps tots els que ens interessen més coses que no pas els esports ni la política. Hem cercat i trobat llocs web de persones que en saben molt de les coses que sí ens interessen. Ens hi hem subscrit per RSS i el dia que escriuen ho sabem i ho celebram. Comentem els seus articles, ens contesta l’autor i d’altres lectors. Conversam. No cal que escriguin cada dia, basta que sia cada mes o sis mesos; just quan tenguin quelcom interessant que contar. El autors que no ho han entès imiten els mitjans generalistes i volen ser «blogaires professionals». Amollen apunts de blog cada dia «per no decebre els lectors». El resultat és que acaben avorrint-nos perquè copiaferren el que ja han dit altres, omplen amb qualsevol cosa… com fan tants mitjans generalistes. Que ara toca la grip porcina? Idò venga grip, dia sí, dia també. Cal fugir d’aquest model. Els internautes vius ja coneixen els llocs on parlen dels temes que els interessen. S’hi han subscrit i saben qui és original i qui copia. És preferible mantenir silencis de tres mesos que escriure per escriure. Em sorprèn sentir gent que diu que ha esborrat la subscripció de tal lloc perquè fa vuit mesos que no escriu. Què li fa nosa pas, la subscripció? Pega crits? Li demana doblers? Que oblidin el vell model de publicació regular i obligatòria del món del paper, perquè a Internet no cal. Significa demanar palla. Tranquil·litat, que quan publiquin el RSS ell ja ho dirà servicial i discretament. Aquest és el nou model per «estar informat».

Al meu lector de fils de subscripció RSS –l’agregador– només hi queden llocs que publiquen textos interessants i originals. Sovint publiquen poc, clar. Per la resta vaig visito agregadors socials, com el menéame. Són un complement del meu agregador, fresc i diferent cada dia, perquè és el resultat de milers de converses espontànies.

Qui vol, gràcies a Internet, estar informat des d’un sol lloc? Quin és el futur pels mitjans que ho pretenen? Tot dependrà del nivell d’ús que fem de les subscripcions RSS, dls agregadors socials i de quant oblidem el model del paper. Però sobretot de les converses. Encara que molts blogaires i periodistes monologuistes s’enfadin en sentir-los parlar, que els menyspreïn en comptes d’aprendre’n.