La crisi COVID-19 fa que observi la societat preguntant-me si trobarem una sortida. Hi ha una certesa: res del que hem fet fins ara té cap futur; des del turisme del darrer segle fins a la societat agrària que varen trobar Sand i Chopin el 1838.
A l’hora de trobar una nova mirada que ens permeti veure sortides, la xenofòbia no ens ajuda gaire.
L’he vista en gent de tots els nivells culturals i socials, cosa que em fa pensar que forma part del nostre caràcter.
No acceptem que som xenòfobs; és lògic. Quan he dit que tal o qual comentari, visió o actitud eren xenofòbia, les reaccions han estat “i ara què diu aquest cretí?”. Havia de posar-ho a prova perquè, crec, tenim un problema important. Si veus un problema i no fas res, aleshores passes a formar part del problema.
La definició de xenofòbia és clara:
La xenofòbia (del grec fobos, “por”, i xenos, “forasters” o “estrangers”) és l’animadversió cap a persones o cultures diferents, o considerades com a estrangeres.
Viquipèdia
No fa gaire hem vist un cas de xenofòbia: els germans britànics Reuben han comprat més terres a Mallorca, cosa que fa que ara tinguin 900 hectàrees. La darrera compra és a un lloc on no s’hi pot construir.
Les xarxes socials s’ompliren de comentaris de rebuig i el motiu sempre era el mateix: són estrangers. Els arguments anaven al voltant que no quedarà res pels autòctons; que on viurem; que serà dels nostres fills. També criticaven l’especulació.
L’especulació amb la compra i venda de terres, no és el que hem fet els mallorquins d’ençà que tenim memòria escrita? Si només ens sembla malament quan ho fan estrangers, és xenofòbia. Ens agradi o no.
També ens podem preguntar qui són els ‘autòctons’ a un país mediterrani on hi han passat tantes cultures. L’anterior a la nostra fou musulmana fins que va venir un estranger ric i poderós: en Jaume I. No era pas discret, com els germans Reuben, i no va comprar res: va matar i expulsar els musulmans, que aleshores eren els ‘autòctons’. En acabar, va repartir Mallorca entre els nostres avantpassats, que érem ‘estrangers’. Hauríem d’anar de puntetes, a l’hora de tractar aquests conceptes.
Som europeus
Enmig de les queixes per les compres que fan els estrangers, sovint hi ha qui demana restriccions legals. És un anacronisme quan les restriccions són mundials i un egoisme enorme quan es demana, també, per la Unió Europea.
La lliure circulació de capitals dins la Unió Europea no permet que hi hagi restriccions –inclou el Regne Unit en aquest precís moment del procés del Brexit.
Aquest cop han estat compradors britànics, però sovint les queixes vénen per les compres per part d’alemanys.
Qui demana que els alemanys no puguin comprar, ni els britànics, sap que cada any rebem una morterada important de fons europeus? Són fons recaptats amb els impostos que han pagat alemanys, britànics, irlandesos, etc.
Les Illes Balears tenen dret a un 50% de finançament europeu FEDER (el fons regional) per a moltíssimes coses. Gairebé tot el que fèiem a la Direcció general de Desenvolupament tecnològic ens costava la meitat: des dels nous datacenter fins a la fibra passant pel programari d’administració digital. Només a la nostra direcció general hi arribaven devers tres milions cada any.
Al web de la Direcció general de Fons europeus hi trobareu més detalls:
Els seus objectius són donar suport a la creació d’ocupació, la competitivitat empresarial, el creixement econòmic, el desenvolupament sostenible i la millora de la qualitat de vida dels ciutadans a totes les regions i ciutats de la Unió Europea.
Direcció general de Fons europeus del Govern de les Illes Balears.
Pel que fa a l’àrea que vaig conèixer, la tecnològica, ¿trobeu que ens han d’ajudar a pagar les infraestructures de fibra que han fet que tinguem les illes millor connectades del món, però que ara els hi hem de dir “no vingueu a gaudir-ne, estrangers, que és nostra”?
He rebut crítiques per haver citat aquest article de la revista ‘Mercedes me’, puix que atraurà treballadors de fora de les illes i el que toca –segons ells– és cuidar els professionals autòctons i les empreses digitals d’aquí:
Not to mention a digital infrastructure that is truly unique thanks to fibreglass cables and a comprehensive 4G network. “Mallorca is the best-connected island in the world,” explains Roschig. “Better than Singapore.”
New Freedom , Mercedes me Magazine.
Aquest rebuig als estrangers no l’he vist enlloc més, en tecnologia. Fet i fet, l’associació GsBIT de software de les Illes –considerada la patronal– era qui més volia censurar la meva idea “Sol i Dades” per a transmetre que les Illes eren un bon lloc per a venir-hi a fer feina. Les pressions varen ser fortes. Mentrestant, des de l’associació alacantina equivalent, aplaudien el nostre lema “Sol i Dades” i trobaven que era molt important atraure talent:
El Nodo Ellis y la oportunidad de afianzar a Alicante como uno de los centro relevantes de Inteligencia Artificial en toda Europa debe ser capaz de atraer el mejor talento europeo y canalizar a medio plazo fondos nacionales y comunitarios.
Presentación de la Memoria de AlicanTEC 2020
La nostra abundància de connectivitat per fibra òptica, que havia d’incloure un nou cable submarí i un punt neutre, serviria per a fer això mateix que Alacant, però amb la millor qualitat possible, tenint una excel·lent latència amb l’estranger, com no pot ser d’una altra manera. Al LinkedIn hi vaig explicar aquesta peça del projecte “Sol i Dades”.
El negoci de l’heliocentrisme
A què ve aquest rebuig balear a l’estranger? Tinc les meves teories al voltant de la idea que no necessitem ningú perquè ens sembla que vivim a un lloc privilegiat, on ens basta que la terra doni una volta al sol per a fer calaix; que qui dia passa any empeny i que no ens cal res del que ocupa tant als europeus que, en el fons, viuen pitjor que nosaltres.
Doncs no estem pas tan bé com ens pensem. D’entrada, la insularitat ens ha allunyat de les passades revolucions industrials. Ens varem perdre les lluites per aconseguir jornades de 8 hores i sous justos per llocs de treball qualificats. I vacances pagades, que vingueren a passar-les a les Illes.
Més que no pas preparació tecnològica, a les Illes ens bastava tenir paciència per a esperar que arribés l’estiu un altre cop. Els guanys eren enormes, tant o més que les millors economies industrials del nord.
Per a què canviar res?
Un símptoma de la nostra fixació en el negoci de l’heliocentrisme és que, en arribar al Govern del 2015, les Illes Balears eren líders a Europa en desaprofitament i pèrdua de fons europeus FEDER.
Tenir fons FEDER en abundància fou una de les fites de Vicepresidència l’any 2015. Es varen aconseguir coses que mai no havien passat, com ara gairebé 20 milions per a recerca i innovació. Com ho vàrem rebre? Amb indiferència i sospites. Tot plegat va acabar en una crisi important, el “caso contratos”, que finalment als tribunals no fou res.
En realitat, el no-cas contractes era un nou intent d’aconseguir que res no canviés. Això deia un diari local, un diumenge, referint-se al nostre contracte urgent per a les gestions necessàries per aconseguir els 20 milions europeus per a recerca i innovació:
¿Era un proyecto “urgente o resultante de un acontencimiento imprevisto”, como se recomienda para los negociados sin publicidad? Pues no lo parece: Pons le encargó a Garau un “diagnóstico del tejido empresarial de Balears”. No suena vital, vaya, ni debía de serlo, cuando no lo había hecho nunca ningún Govern y las islas salieron adelante.
Diario de Mallorca, 14 de maig de 2017.
Fins aquest punt, arriba la nostra falta de visió estratègica.
A qualsevol empresa és important preguntar-te com et veuen els possibles clients. Si no ens veuen com un lloc on obrir negocis compatibles amb la insularitat que no siguin turisme, com ara projectes de tecnologia digital o recerca, és perquè ho hem rebutjat activament.
Els autoanomenats ecologistes solen rebutjar els estrangers que ens visiten, que compren, que obren empreses i que es fan residents. Per a ells el canvi econòmic consisteix a recuperar el sector primari i ser autosuficients. Està clar que el territori insular no basta per alimentar tothom, com ho farem? Sent menys gent –de tant en tant els podeu sentir parlar del concepte ‘gent que sobra’. Les seves propostes són al manifest “La vida al centre”, que s’hauria de dir “La vida a l’extrem centre” perquè és profundament conservador. Si les seves propostes es fessin realitat, hauríem de sortir d’Europa. De fet, tot sembla pensat per a tancar les Illes amb pany i forrellat.
Per tot plegat, trobo que és un problema greu pel nostre futur, aquest rebuig que tenim als estrangers.
Queda dit
Em consta que parlar de xenofòbia és molest. També és molest per a mi veure-la i callar, com he fet massa cops. Però dir-ho serveix per a trobar nous redols formats per persones amb una visió similar; persones que no rebutgen la globalització sinó que miren d’aprendre com gestionar-la.
Acceptar la globalització inclou conviure amb les empreses que formen l’acrònim GAFAM, però també resoldre la crisi de la COVID-19. Qui s’entesta a ser només local, té tots els inconvenients de la globalització –com ara amb les conseqüències d’una pandèmia– però cap benefici de participar amb G, F, A, M o d’afegir-hi una lletra pròpia.
És urgent que ens rodegem de gent capaç de pensar en global i actuar en local, un concepte indispensable per aconseguir fer quelcom interessant a l’era digital, que també és la nostra.
Què faran, els germans Reuben amb les seves 900 hectàrees a Mallorca? Està molt bé que tinguin interessos importants aquí, que participin en el futur del nostre país i que se’ns encomani alguna cosa útil perquè, malauradament, l’evidència diu que nosaltres estem prou eixuts d’idees fresques.
Imatges: per Nicole Geri a l’Unsplash / per Wolfgang Sauber – Treball propi, CC BY-SA 3.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=3195696
2 comentaris. Leave new
Per al·lusions, sóc en Xavier Gil, el que era president de l’associació d’empreses de tecnologia, a la qual fas referència a l’article, en aquells moments.
Moltes empreses tic local, per no dir gairebé totes, empram estrangers i ho fem amb el convenciment i la necessitat de contractar els millors professionals possibles, sense valorar-ne l’origen, com no potser d’altra manera.
Insinues que com a associació vàrem pressionar-te per les nostres reticències a què vengui gent de fora a llevar-mos la feina o alguna barrabassada similar, les nostres reclamacions van ser sempre en el sentit de tirar endavant l’administració electrònica, que basta veure el fiasco durant la crisi de la COVID per corroborar que tenien fonament, i per mirar de consensuar una estratègia per la digitalització de l’economia.
Pel que fa al sol i dades és una bona idea, no ho vull discutir, però és una iniciativa que ha d’estar supeditada a crear una vertadera economia i ciutadania digital i, si tenim una societat altament digitalitzada, vendran els professionals i les empreses.
La teva proposta era començar a fer la casa per la teulada i així ho hem expressat sempre. Mai en termes de rebuig de l’estranger, sempre en termes de prioritats, que això és el que té en comú un polític i un empresari, ubica els recursos on tenen un major retorn per la societat o per la seva empresa, segon correspongui.
Tant de bo haguéssim estat capaços d’anar tots a una, tant de bo el sol i dades hagués estat fruit d’un bon pla de digitalització de la societat, l’administració i l’economia i no un power point de molt bones intencions sense fonament.
Potser ens equivocarem, però tenc la coincidència tranquil·la que vàrem fer sempre el que consideràvem era el nostre deure, fer veure que sense una estratègia global serem simples usuaris de les tic i no creadors; el negoci està en la creació, per si de cas hi ha dubte encara.
O tal vegada tens raó i gsbit és, en realitat, un niu de xenòfobs, que ens reunim amb caperutxes i torxes per cremar estrangers. Ho deix al teu judici.
Me n’alegro que diguis que “Sol i Dades” és una bona idea i no ho vols discutir. Quan vàrem presentar la imatge gràfica a l’Smart Island del 2018, vares dir exactament això.
Trobaves que “se creen unos visionarios, que es lo peor” per voler més treball remot des de les Illes. És divertit veure què es diu dos anys després del treball remot. També és una bona notícia que l’era del remot ens agafi després d’aconseguir ser les illes millor connectades del món i –possiblement– també com a regió europea.
A continuació vares publicar més queixes, que va contestar en Biel Frontera amb el que creiem: atraure talent també servia per a crear vocacions locals. Perquè es tractava de cercar el retorn més gros per la societat, com apuntes, no vàrem escoltar-vos només a vosaltres, la patronal, sinó també la resta de la societat. Vàrem veure que atraure talent de fora era bo per a tothom; vosaltres també encara que us oposéssiu en públic i privat –però em limito al públic, abans lincat.
Sobre l’administració digital: la legislatura passada vàrem fer molts canvis importants:
– Creació de la Comissió d’Immersió digital (CID) per a implicar tot el Govern i aconseguir ajuda funcional institucional, perquè fins ara la part funcional –indispensable pels informàtics– havia estat un fet ocasional.
– La CID va fer evident la necessitat de 42 places noves, 22 per la DGTIC (personal tècnic) i 20 per una nova Oficina d’Administració Digital (OAD) dedicada a la part funcional. Per primera vegada, la informàtica no era vista al GOIB com una cosa només d’informàtics.
– Es va posar en marxa una plataforma essencial: arxiu digital. És tan important que suposa la creació d’un Servei nou a la DGTIC. La plataforma fa sorgir nous gestors d’expedients, nous distribuïdors de documents i fins i tot un nou SISTRA, el SISTRA2 a punt d’estrenar el 2019.
– La meva intenció era estrenar el SISTRA2 amb el tràmit genèric obert. El vaig deixar programat. La idea era que la ciutadania es pogués relacionar al 100% en digital amb el GOIB i des del GOIB; que no calgués anar altres registres genèrics mentre no s’haguessin fet tots de tràmits específics amb el nou SISTRA2, que els faria més fàcils i l’OAD ajudaria en la tasa de digitalitzar, que sovint era un entrebanc.
– Posàrem en marxa un nou registre connectat amb tots els registres de l’estat. El registre era una part essencial de l’Administració Digital perquè conté totes les preguntes i les respostes, per això en volíem la governança. Vàrem guanyar un premi europeu Sharing and Rehuse.
– Vàrem publicar totes les nostres plataformes al GitHub per a fer més fàcil que més professionals poguessin conèixer-les i presentar-se a concursos.
– L’ideal era tenir un equip de transferència del nostre software a la indústria i era a les competències, però mai no vàrem tenir equip. El vaig reclamar sovint, però em deien que aconseguir 42 places en plena llei Montoro era un miracle. Vaig proposar la Fundació BIT, però els profunds canvis de personal no ho permetien. Espero que ho facin algun dia.
– Mentre no hi hagués personal fent transferència que almanco hi hagués un portal pel desenvolupador. El varem crear.
– Preveient que tot plegat augmentés considerablement, vaig deixar en marxa la construcció d’un nou datacenter al Parc BIT. Crec que les obres han començat fa no res; el procés de preparació va durar tres anys.
És el que puc recordar ara sense rellegir l’apunt on feia rendició de comptes. Els detalls al nivell més fi són a les memòries que trobaràs a l’esquerra del portal que he esmentat abans.
Prou coses engegades havien de madurar. Per exemple, els inicis de l’OAD no m’agradaren però no podia fer gaire cosa més que protestar, puix que l’OAD era a Presidència. Fora de tot pronòstic i acord previ, varen fer que les seves 20 places fossin d’informàtics. Jo insistia que per ajuda funcional no cal ser informàtic, però ells deien que sí. Espero que ho hagin resolt ara que la DGTIC i l’OAD són al mateix lloc. De fet, trobava que tots els informàtics de tot el GOIB havien de ser al mateix lloc per a gestionar millor el talent. També va quedar pendent, perquè era un altre canvi històric que tenia massa interessos complexos a totes les conselleries. Per això, per aquesta legislatura volia que la DGTIC fos una conselleria o gairebé –com a Catalunya.
Sabíem que costaria avançar en administració digital perquè no depenia només de nosaltres, i que hi hauria un desastre gros com ha deixat clar la COVID-19. Està documentat a l’acta de la darrera reunió amb el Gobierno per a reclamar més servei en el conveni PMSBAE (Prestación Mútua de Serevicios Básicos de Administración Electrónica). Nosaltres havíem fet la nostra feina adherint-hi el màxim d’institucions, però no podíem avançar. S’hi varen negar perquè alguns serveis inclosos al PSMBAE estaven col·lapsats: “es que hacemos 40 millones de @Firma al mes, 200 millones de Notific@ al año y 2 millones de procedimientos SIA”. Deu ser a l’acta. No els hi dono la culpa: mitja legislatura sense Gobierno, herència del PP. De fet, quan el PSOE va arribar, el primer que feren fou aturar la Llei 39/2015. Poc després trobaria el Secretario General de Administración Digital aleshores i tinguérem una conversa informal amb detalls del perquè va aturar la Llei –i que no estaria bé explicar ara. Just aprofito per a repetir el que vaig intentar explicar-vos a la 2a reunió que vàrem tenir: no depèn només de nosaltres. La resposta fou que això de donar les culpes als altres és de mal polític. Mesos després el nou Gobierno aturava la Llei 39/2015, fent evident que hi havia el problema gros que no vàreu voler creure.
Sí que en teníem també, de problemes, però hi havíem treballat més que mai i hi havia plans que suposo que se seguiran. El més important era aconseguir no tenir el pressupost TIC més baix de l’estat –i amb molta, massa, diferència.
No confio convèncer-te, perquè tinc un déjà-vu en totes aquestes explicacions. Quan us queixàveu de falta d’informació em preguntava per què no la demanàveu abans de queixar-vos; dalt tens fins i tot les actes que hi han estat sempre. Quan us queixàveu de no participar en els nostres projectes, em preguntava si us oblidàveu d’alguns socis vostres molt destacats per a nosaltres, com Límit de Manacor; quan a reunions diverses trobava gerents de la vostra associació fent feina per a nosaltres, ens preguntàvem a què venia la queixa. Quan des del gabinet em deien que us havíeu queixat perquè no us volia rebre, contestava que la darrera petició fou del vostre gerent anterior, havia acabat en reunió, i que em vaig oferir a seguir; que havia continuat en contacte amb ell sovint per telèfon. En canviar gerència no va haver-hi cap més contacte, però sí les protestes que resumeixo a aquest paràgraf.
Finalment la vàrem tenir, aquella 2a reunió amb detalls que ens serviren per a veure cap on havíem de tirar. No entro en detalls perquè era privada; dalt comento un detall just perquè l’has tornat a repetir avui.