Devers el 1996 el Jordi Vendrell em va dir “has d’escriure, nano” i em va presentar la directora d’una revista, la .net Conexión. El primer encàrrec em va desconcertar: “envia’m històries d’internet”. La paraula ‘històries’ em va semblar massa àmplia.
Si la directora de la revista m’hagués demanat un article sobre la configuració del FTP tot hauria estat fàcil i clar per mi, però… ‘històries’? Aleshores jo era analista-programador i potser feia massa anàlisi sobre com i què escriure. Avui, l’encàrrec de les històries hauria estat un “explica el que vulguis”, això és, un regal.
En les històries hi ha l’essència d’internet, perquè la xarxa és un món de converses. Sense converses no hi ha pas debat i sense debat no hi ha preguntes i sense preguntes no hi ha respostes.
Em refereixo a les històries sense cap afegitó, com ara ‘fantàstiques’ o ‘divertides’. Parlo d’esdeveniments i fets.
Les històries no són noticies. Les noticies sovint volen ser conclusions:
En periodisme, una notícia o nova és qualsevol alteració innovadora en l’ordre de les coses i susceptible de convertir-se en referència per a una comunitat —Viquipèdia
Les històries són fragments d’una realitat complexa; no són ni el començament ni el final. Poques històries donen respostes sinó que plantegen noves preguntes. Quan les tenim, les preguntes, cerquem respostes i el camí per a trobar-les passa per més històries. Les històries són el procés. El procés difícilment és notícia perquè gairebé mai cap procés no és cap referència per la comunitat. Les notícies són una fútil persecució de conclusions sobre històries inconcluses.
Les històries han de ser genuïnes. De les noticies sovint es diu “que la realitat no espatlli un bon titular”. El titular és la noticia i la realitat és la història, que sempre guanya perquè és caparruda.
Per tot plegat prefereixo les històries a les noticies.
Per a diferenciar-se dels tweets, retweets, memes, likes i dislikes, les històries a internet ara són storytelling.
L’storytelling no és fàcil ni breu. La diferència entre una història és la que hi ha entre una sèrie i un espot publicitari; és la diferència entre la sèrie Norsemen i l’anunci de 20 segons on un viking descobreix una crema de mans per al fred. Per a contar històries cal explicar un bon grapat de matisos i ser creïble, genuí, perquè “la realitat no pot espatllar una bona història”.
L’espot et diu què has de comprar; la història t’orienta sobre què pots preguntar-te abans de comprar.
La noticia pretén convertir-se en referència; la història et fa preguntar-te si les teves referències són vàlides.
En aquest blog no hi escric noticies, sinó històries. Ara faig feina en política i al nostre ram s’hi porten molt les notícies. No, això són històries.
Ben mirat, no és pas casualitat que, al 1996, el Jordi Vendrell em presentés algú que volia històries. Ho va encertar, és la cosa que tenen els mestres. No m’imagino el Jordi dient-me “has d’escriure notícies, nano”. Mai no ho hauria fet algú que, després de ser una referència per la comunitat, decidí mantenir una distància considerable i respectuosa amb el quart poder.
—
Imatge: Pixabay
Música:
