L’article Els indicadors de saturació continuen en escalada lliure de l’ARA Balears m’ha transportat als 60-70 del segle passat. Hi trobam una comparació entre el 1970 i l’any passat:
El context actual és fàcil de recordar, però no tant el de l’any 1970. El primer ha estat cercar quina era el cens de població de les Illes Balears aleshores: 558.287 persones. La representació gràfica és aquesta:
La següent gràfica il·lustra la quantitat de passatgers per habitant l’any 1970 i el 2017. Curiosament s’assembla molt a la de l’increment del cens entre 1970 i 2017. Comparar l’augment de població amb la quantitat de persones que arriben volant per habitant és –possiblement– mesclar ous amb caragols; just m’ha fet gràcia veure quan s’assemblen les dues gràfiques:
Tot seguit he recordat quants vols fèiem a casa el 1970 i quants el 2017. El cas és que només puc recordar un BCN-PMI amb un Caravelle d’Iberia en deu anys. L’any passat en férem una mitjana de tres al mes i gairebé tots per feina –i no som jo qui més viatja a casa; la meva filla en té mnés de 100 i la setmana que ve celebrarà el 3er aniversari. Em declaro entre els responsables de l’increment de vols.
Com afeccionat a l’aviació també m’ha interessat veure quantes persones viatjaven en un avió al 1970 i ara. Han passat de 57 a 125. Si els avions no haguessin millorat la seva capacitat caldria multiplicar els vols actuals per 2,19, cosa que hauria provocat 690.287 moviments el 2017 en comptes de 314.771. Més del doble.
Un altre exercici de curiositat és calcular quants vols calia per a desplaçar els viatgers del 1970 amb els avions del 2017: només 40.398 en comptes de 88.990. Menys de la meitat. Els avions del 2017 haurien fet un 1970 més sostenible perquè els motors actuals són més silenciosos i no emeten tant CO2. La tecnologia continua avançant en sostenibilitat.
Què va ser abans, les ganes de viatjar o el progrés de la indústria aeronàutica? No ho sé, però sé que quan parlem de l’augment de qualitat dels avions és una cosa bona i quan diem que viatgem més és per a explicar quelcom dolent. Una cosa existiria sense l’altra?
M’agrada el progrés tecnològic perquè sovint suposa més qualitat de vida. Al 1970 van haver-hi 77 accidents d’aviació i 1.474 persones mortes; al 2017 van ser 59 els morts en 14 accidents (font: Aviation Safety Network). Si l’aviació fos tant segura com la del 1970, l’any 2017 haurien mort 5.214 persones (*).
Volem més perquè tenim manco possibilitats de morir? La població ha augmentat tant perquè vivim més? Influeix que mentre som vius tenim més salut per a viatjar? Quin pes hi té que el món estigui més connectat i fem més negocis amb llocs llunyans?
La generació que tenia prou edat per a comprar vols als 70 va néixer a partir del 1925. Per a recordar-la copiaferro un fragment del llibre “The Rational Optimist”, de Matt Ridley:
“In the 1920s demographers confidently asserted that average life span would peak at 65 ‘without intervention of radical innovations or fantastic evolutionary change in our physiological make-up’. In 1990 they predicted life expectancy ‘should not exceed…35 years at age 50 unless major breakthroughs occur in controlling the fundamental rate of ageing’. Within just five years both predictions were proved wrong in at least one country.
Consequently the number of years of retirement is rocketing upwards. Starting from 1901, it took sixty-eight years for the mortality of British men between 65 and 74 to fall by 20 per cent. Subsequent 20 per cent falls took seventeen years, ten years and six years – the improvement has accelerated. That is all very well, say pessimists, but what about quality of life in old age? Sure, people live longer, but only by having years of suffering and disability added to their lives. Not so. In one American study, disability rates in people over 65 fell from 26.2 per cent to 19.7 per cent between 1982 and 1999 – at twice the pace of the decrease in the mortality rate. Chronic illness before death is if anything shortening slightly, not lengthening, despite better diagnosis and more treatments – ‘the compression of morbidity’ is the technical term. People are not only spending a longer time living, but a shorter time dying.
Take stroke, a big cause of disability in old age. Deaths from stroke fell by 70 per cent between 1950 and 2000 in America and Europe. In the early 1980s a study of stroke victims in Oxford concluded that the incidence of stroke would increase by nearly 30 per cent over the next two decades, mainly because stroke incidence increases with age and people were predicted to live longer. They did live longer but the incidence of stroke in fact fell by 30 per cent. (The age-related increase is still present, but it is coming later and later.) The same is true of cancer, heart disease and respiratory disease: they all still increase with age, but they do so later and later, by about ten years since the 1950s.” ―de “The Rational Optimist: How Prosperity Evolves“
“People are not only spending a longer time living, but a shorter time dying”. Vet ací l’explicació (beneïda explicació) dels augments estadístiques en prou coses que fan les persones vives i sanes. Cal que aprenguem a gestionar la nova realitat, que ha caigut en pocs anys; molts menys que la majoria de canvis importants pels quals, fins no fa gaire, havíem tingut segles per a pair-los. El fons de la situació actual conté prou motius positius.
Mentrestant augmenta el consum de llet crua, hi ha més rebuig a les vacunes i les farmacèutiques en general mentre augmenta l’ús d’homeopatia i teràpies alternatives. Si tot plegat continua la progressió dels darrers anys potser tornarem a les xifres del 1970.
—
(*) Per a calcular-ho m’he basat en la quantitat de vols a les Illes perquè no he trobat les dades globals del 1970. Tanmateix som un lloc d’activitat mitjana al món.
Imatge: Pixabay.
