A VilaWeb llegeixo que més d’un centenar de blogaires han penjat el vídeo de l’anunci pro seleccions. Tot plegat és per respondre a la suspensió judicial de l’emissió del vídeo: «a mi no me l’han prohibit», com diu en Gabriel Bibiloni.

Estic content que passin aquestes coses a la xarxa, perquè s’hi diuen amb la Declaració d’Independència del Ciberespai, una cosa que mai hauríem de perdre de vista a Internet.

Però alhora no estic content perquè sembla que gairebé ningú no lluita contra un permís que malauradament està per damunt del del jutge: Macromedia. Molts no el podrem veure perquè a Internet el vídeo està publicat en format Fash i Macromedia, que n’és l’amo, no dóna pas permís a tothom.

El ciberespai és cada cop més important per a mantenir les llibertats del món real. Per això, totes les llibertats oblidades al ciberespai són llibertats perdudes al món real, i n’estem perdent un fotimer. Per exemple, aquest cas: ben pocs defensors de la llibertat i el pluralisme han reparat que potser també hauríem d’aturar Macromedia, o si segueix la progressió actual, això del jutge no haurà estat res.

Per això faig esment del cas del vídeo, però jo no el publico pas: no vull ni el permís del jutge ni el de Macromedia.

Les seleccions

Sobre la qüestió de les seleccions, d’un temps ençà he perdut tota la confiança en la capacitat dels representants de l’estat espanyol a l’hora d’arribar a acords amb alguns pobles que tracten com a colònies:

S’anomena colonització al fet de crear colònies, establiments fundats per un cert nombre d’habitants d’un país que van a poblar una terra allunyada d’aquell, amb el qual continuen vinculats. Els colonitzadors no es solen adaptar als costums del nou territori, i sovint imposen en el nou territori costums, religió, llengua i lleis. I un cop assentats augmenta el comerç amb els indígenes, i així es difonen avenços (sigue del tipus que sigue).

—entrada a la Wikipedia.

Potser qualque dia tindrem representats amb més capacitat de diàleg, però no crec que ho vegi pas. Serà gràcies a una cosa que funciona des de fa milions d’anys: la supervivència del més apte. Basta viatjar un poc per Europa per tal d’adonar-se que no queden gaire estats tant refractaris a les concessions territorials com l’espanyol. Fins i tot han sabut evolucionar al Regne Unit, de llarga tradició colonialista. I no només amb la qüestió de les seleccions. Recordo el que ens explicà el guia d’una visita a Westminster, mentre estàvem al Central Lobby. Ho he trobat a la Wikipedia [1]:

The centrepiece of the Palace of Westminster is the octagonal Central Lobby, which lies immediately beyond the Peers’ Lobby. The lobby, which lies immediately below the Central Tower, is adorned with statues of statesmen and with mosaics representing the United Kingdom’s constituent nations’ patron saints: St George for England, St Andrew for Scotland, St David for Wales, and St Patrick for Ireland (these predate the secession of the Republic).

—entrada a la Wikipedia, destacat meu.

Al parlament espanyol no hi ha pas representacions semblants i ja hem vist que passa en esmentar la paraula nació. Recorda més a les reaccions d’algunes cultures davant caricatures o cites que no pas aquelles quatre estàtues a Westminster. Però la llei de supervivència del més apte és implacable, temps al temps.

—
[1] No ho havia trobat en la primera redacció d’aquest apunt, per això l’he modificat.