[En español: Medium]
Les metadades són essencials pel funcionament de les màquines de la ment.
Les metadades són “dades [informació] que donen informació sobre altres dades” —Wikipedia
Les màquines de la ment són assistents, e-majordoms, que eviten que fem allò tant humà d’ensopegar dos cops amb la mateixa pedra.
La segona revolució industrial va introduir les màquines de la força. Ens van fer més eficaços en feines que abans ens trencaven el cos. Però mentrestant les màquines de la força es multipliquen, mentalment continuem tant maldestres sempre: tenim cotxes que ens permeten desplaçar-nos asseguts a 120 Km/h, però la nostra poca precisió mental fa que necessitem carrils massa amples i revolts que ocupen molt territori; tenim discs que recorden terabytes però quan entrem a una habitació no recordem què hi anàvem a fer —passa a tothom, no és cap malaltia.
Assistents digitals
Els assistents digitals són màquines de la ment. Protagonitzaran la quarta revolució industrial. Si useu Gmail o Google Photos és fàcil que conegueu algun exemple:
El mòbil us avisa que heu de sortir cap a l’aeroport ara si no voleu perdre el vol? Passa perquè vareu donar l’adreça del Gmail en comprar el vol i l’e-assistent va llegir la reserva. En arribar el dia del viatge, dotzenes de mòbils treballen per a nosaltres: als cotxes fan de sensors per a saber si el trànsit és fluid fins l’aeroport; diran si hi ha molta coa als mostradors de facturació i als controls; si avui va ràpid; quantes persones circulen cap a l’aeroport; quantes aparquen; quantes en poden arribar segons els vols comprats per altres usuaris del Gmail. Amb tot plegat l’e-assistent us pot avisar del moment precís per a sortir de casa, i ho fa.
Quan el Google Photos us avisa que ha fet una nova creació amb les vostres fotografies és perquè l’e-assistent és capaç d’identificar cada cop més coses i persones. Vaig aprofitar la connexió amb fibra i un cap de setmana per a pujar-hi totes les fotos que vaig trobar. Un dia després, l’e-assistent feia toc-toc al mòbil: “He preparat un vídeo”. El títol fou “They Grow Up So Fast!” i anava de la vida de n’Arnau. Aquí el teniu:
Ho trobo impressionant.
L’e-assistent del Google Photos és una màquina de la ment que m’estalvia feina i errors. Anys enrere havia de perdre hores etiquetant fotos: ‘Arnau’. Segur que se me n’escapava alguna. A més, puc cercar ‘Arnau a la platja’ sense etiquetar ‘platja’ i ‘Arnau’. Ni ‘arbre’, ‘ca’, ‘moix’, ‘muntanya’, etc. Em caldria anys per a etiquetar a fons els milers de fotos que acumulo. Al 2017 els robots són capaços d’identificar gairebé tots els elements de les imatges i del vídeo:
Els e-assistents no són pas cap divertiment. Ho pot semblar perquè just comencen i d’una forma irregular. La irregularitat no és un problema de la tecnologia sinó de la nostra capacitat per pair un canvi d’època. No som a una època de canvis sinó a un canvi d’època –ho sé, m’estic repetint; ho vaig dir a l’apunt anterior de blog i ho diré al següent, em penso.
Just comencen
Abans potser m’he passat perquè el Google Assistant encara no calcula algunes coses per arribar a temps als vols. Les calcularà, segur. El motiu perquè avanci un o altre e-assistent és quelcom casual a la fase incipient de qualsevol tecnologia. Darrere el motiu perquè avanci tant amb les fotos i els vols però no amb les cites a l’agenda –per exemple– sol haver-hi la història d’algú que s’entossudeix amb un tema.
No conec la història darrere els e-assistents pels vols, però ho puc intuir quan sento que les recomanacions del Spotify es fan gràcies als serveis d’intel·ligència del Google Cloud. Mentrestant Spotify ens deixa bocadabadats descobrint música gràcies a Google, les prediccions del servei musical de Google –el Google Play Music– són mediocres. Tant que a casa l’Arnau va programar una manera de recuperar amb Spotify el nostre temps perdut al Play: la utilitat Unportify.
Som a un punt que no falta tecnologia per arribar prou lluny en intel·ligència artificial. Falten líders que estirin del carro per temes concrets. Sento ganes de viure mil anys en intuir quanta feina hi ha per a fer; quantes oportunitats per a divertir-nos si som capaços de fer els nostres equips de dues pizzes. Els e-assistents també ens ajudaran a fer-los.
Ens fan falta líders amb idees i ens calen metadades.
Les metadades
Sovint dic que els blogaires necessitem varis paràgrafs per a entrar en el tema del titular. Aquest cop he confirmat la meva teoria amb escreix. Em justifico amb l’experiència que tinc en usar la paraula ‘metadades’. No n’hi ha una millor però costa d’entendre. Dir que “les dades són el petroli del segle XXI” queda molt bé –i per això prou gent ho diu– però deixa un regust a dispersió tant gran com ara dir que “la salut el més important”. Amb aquest apunt aspiro a que la paraula metadades us ajudi a centrar-vos en quelcom tipus “és el petroli per a l’automoció diesel” o “és el petroli per a fer plàstics”. Són negocis molt diferents.
Les metadades serveixen per a etiquetar el món. Les etiquetes són dades que donen informació sobre altres dades. Donen context. L’etiqueta “pare de l’Arnau” obre informació sobre altres dades. Per exemple, que m’interessarà un vídeo sobre com ha crescut.
Algunes etiquetes les posem nosaltres amb les nostres accions, altres les posam aposta quan el software ens ho demana; quan diu “vas ser dijous a tal lloc?” és perquè el software al cloud té dubtes i està aprenent a no tenir-ne. Altres metadades les posa ell quan en sap prou sobre el cas.
Vaig quedar parat quan n’Arnau va usar l’e-assistent de veu del Google per a dir “send an email to my father; subject is hello daddy and text is hello world”. En tres segons rebia el seu correu. Com sabia Google que som el seu pare? No puc recordar-ho però ho vam fer en algun moment, ell o jo. Ara és una metadada per mi al el seu cloud.
Sospito que el vídeo “They Grow Up So Fast!” és conseqüència de la metadada ‘pare de l’Arnau’ perquè només ha fet aquest vídeo. De n’Oriol, el seu germà, té tantes fotos con d’ell i del mateix grapat d’anys però no ha preparat pas cap vídeo. El motiu és, crec, que no tinc la metadada ‘pare de l’Oriol’. Si l’e-assistent simplement fes vídeos de com creixen les persones, després de pujar-hi 15 anys de fotos me n’hauria fet un parell –però no seria un e-assistent personal sinó un pesat.
Quan vaig pujar els milers de fotos vaig revisar les cares que el Google Photos havia reconegut i em vaig adonar que separava l’Arnau en tres persones. Ho vaig canviar dient que és una. Va servir perquè l’e-assistent posés bé la metadada ‘Arnau’ a les fotos però també va servir perquè aprengui de la seva evolució física. La metadada hi posa context i ajuda a donar informació sobre altres dades: ‘com ha crescut’. Ho fa gràcies a d’altres eines, com el reconeixement facial. Un vídeo just és un servei bàsic, demà no sé què es podrà fer; no dic ‘no se sap’ sinó que no ho sé. La tecnologia hi és, això és el que compta. Les innovacions sovint vénen de persones observadores que saben veure problemes. Quins serveis poden sorgir al voltant de l’automatització dels relats personals basats en fotos? Molts.
Cada foto que pujau a Google passa a un format vectorial que fa més fàcil afegir-los-hi metadades a mida que saben trobar-ne més. Faig fotos de tots els plats que cuino i m’agrada com han sortit –no les penjo totes a l’Instagram, no passeu pena. Tenc l’esperança que algun dia les fotos tinguin metadades sobre tots els components. De moment només tenen els evidents: arròs, peix. Si cerco aquestes paraules les troba bé, però aquest no és el meu objectiu. Aspiro a poder dir, qualque dia, “Alexa, diguem quins plats propis puc preparar amb el que tenim al frigorífic” –els frigorífics també recolliran metadades per a tot el que tenen dins, clar. Sabrà que són plats propis perquè les fotos tenen la metadada ‘geolocalització’ dient que les vaig fer a casa i no a un restaurant. A una pantalla (o no) veuré els plats que puc preparar. Tot seguit diré “només amb arròs”. En comptes de 31 n’hi haurà 8. Tot seguit, Alexa dirà “si compres crema de llet, pots fer aquests altres 3”. En veuré 11. Li diré “d’acord, vull crema de llet”. En 20 minuts un dron l’haurà deixat al balcó.
Per arribar fins aquí cal més metadades pels plats, pel contingut dels frigorífics. La resta de tecnologia hi és: el asistente Alexa i el reconeixement de veu, l’Amazon Prime Air. Per això dic que som a l’era de les metadades.
Recollir per a poder sembrar
En tecnologia digital les coses sovint van d’una altre manera: quant a metadades, primer cal recollir per a poder sembrar. Ara toca recollir metadades per a després poder sembrar serveis en forma d’assistents digitals.
Sento una remor de fons recolectora de metadades a tota la indústria digital. No es concreta en serveis clars perquè estic segur que no es volen equivocar a l’hora de presentar màquines de la ment: no poden fallar. Comprarem e-assistents per a no ensopegar mai més dos cops amb la mateixa pedra; això significa que ells no podran ensopegar-hi cap.
La fase actual és la d’entrenar e-assistents a base de les seves primeres ensopegades. N’aprenen i cada cop fan millors metadades. Quan tot plegat sigui a punt hi haurà un esclat d’oferta en e-assistents.
Les noves màquines de la ment suposaran canvis tant grans com els que han provocat les màquines de la força els darrers 100 anys. Milions van perdre la feina. La il·lustració d’IBM és dels 80. La bona noticia és que els mateixos e-assistents que ens deixin sense feina ens ajudaran a trobar-ne un altra; les excavadores no tenien pas aquest avantatge.
Metadades per a sobreviure els e-assistents
Els e-assistents digitals laborals seran una necessitat clara molt abans del que imaginam. Cal que comencin a recollir metadades als estudis primaris.
És urgent que els nins i nines estudiïn amb mòbils i tauletes. De fet, l’estri és el de menys; és urgent que estudiïn amb eines al cloud. Cal que hi hagi e-assistents d’aprenentatge amb capacitats semblants als dels que t’avisen que cal sortir cap a l’aeroport o que fan vídeos sobre com va créixer mentre estudiava.
Els e-assistents han d’observar les habilitats de cada estudiant: com connecten amb els demés alumnes, amb els professors, amb quins més, amb quins menys, com empatitzen, quan, amb qui, per a què, on s’encallen, on van com una bala, on procrastinen, on baden, quant de temps. Cal metadades també pels professors.
L’objectiu és un e-assistent els hi digui, al 2032: “Els oficis pels quals vas estudiar ja no existeixen, però ets molt hàbil per una nova especialitat que necessita contractar. De les empreses que cerquen gent com tu, oblida’t d’aquestes tres perquè la gent que hi fa feina no és compatible amb el teu estil. El teu lloc és ACME i el contacte n’Antònia. Li passo les teves metadades laborals al seu e-assistent?”
Projecte Suricata
La necessitat d’aconseguir metadades és clara per a fer productes de la quarta revolució industrial. Hi trobareu una utilitat al projecte Suricata del 2014 –sí, aprofito per a parlar del meu llibre. Aleshores deia que si no ho feia l’Administració Pública ho farien les megacorporacions. Aquí ho teniu: treballen de valent cercant metadades a través dels nostres mòbils, correus i fotos –entre d’altres. L’Administració té informació certa que ells aconseguiran observant què fem. Suricata no va triomfar i ens estan avançant per l’esquerra. No dic que sigui perillosa la seva versió del Suricata, dic que continua fent falta una versió pública de les metadades que etiqueten el món.
Tot canvia molt ràpid gràcies als usos que trobem de coses simples i potents com les metadades. Combinades amb les noves capacitats de càlcul i emmagatzematge al cloud, obren pas a la intel·ligència artificial i fan que arribi l’era de les metadades. Possiblement ningú no la nomenarà així, però les metadades són a l’essència de tot plegat.
—
Imatge: rawpixel.com.
2 comentaris. Leave new
Les persones, en general, solen tindre reserves o millor dit, por a les coses desconegudes, aquestes reserves son legitimes quan amb les també, coses desconegudes, son molt millor que nosaltres o fan molt més ràpid que nosaltres, les feines encomanades (es a dir, doblement desconegut e infinitament més ràpid), Per tant i per preservar un principi bàsic de la nostra societat, crec humilment, se hauria de establir o legislar per aquest principi continue sent un dels pilars fonamentals i que aquestes metadades no es puguin tornar en contra dels individus (ej. currículum escolar sigui un handicap per el desenvolupament adult o que n’Arnau en tingui res a dir, si no li agrada de adult els vídeos d’infant) i amb això no vull anar en contra del progres que arriba, m’agrada molt el que dius i com el dius, però si crec que s’haurien de produir aquest relats, perquè des de la part privada no es produiran i haurà de ser la part pública, jurídica i social qui els faci i els estableix-qui com va passar amb les càmeres al carrer.
Un saludo afectuós
Hola!
Gràcies pel comentari 🙂
La privadesa serà important però no em volia estendre més. Els oferiran garanties que ara no hi són. Google dóna passes amb el Gmail, cada cop més segur i xifrat. Acaben de retirar la publicitat perquè no seguiran llegir cap correu per a una cosa que no agrada la majoria. En canvi, els serveis que t’ajudin a no perdre avions sí agraden. Observa que també t’agrada que llegeixin el teu correu per a evitar spam. No et fa res que tinguin metadades seves sobre allò que consideres spam. Sobre publicitat sí, per això l’han llevat.
Consentirem metadades per coses que ens donen bons serveis. Mirarem molt la seguretat i les garanties de privadesa. Arribarem a pagar assistents que garanteixin la privadesa –per exemple, els psicòlegs que ens avisin de gent tòxica per a nosaltres.
Just un paral·lelisme per a entendre com només tenim por del desconegut, comb bé dius: ningú no dubta confiar els doblers al banc. Tots. Que sabin què pagam, a qui, quan, quins serveis donen. Ells també col·leccionen metadades i no donen cap servei, al contrari, cobren comissió. Ningú no els qüestiona i dubta si usar els bancs o deixar els diners sota el matalàs 🙂
(molts bancs desapareixeran a mida que en sorgeixin nous que sabin donar serveis per les metadades i paguem per assistents financers i no per “mantenimiento de cuenta”, una cosa ridícula)
Vaig demanar permís a l’Arnau per a publicar el vídeo. Ho vaig fer perquè conté fotos d’una època que no les feia pensant en la xarxa, i potser alguna no li agrada. Amb la seva germana (21 mesos) tot és diferent perquè els temps ho són; fins i tot té compte a Instagram. Tenim molta cura amb la dignitat de les fotos i les publiquem perquè forma part de la seva formació sobre quina imatge en públic cal tenir. Anys enrere era a la taula i al carrer, avui també a les xarxes socials. No pot ser amollar un adolescent davant quelcom tant complicat sense haver-li mostrat abans com ho fan els pares i amb ell; ni els seus amics ni els pares d’altres amics per bé que ho facin.
Salutacions!