Cada cop que parlo de la robòtica, d’intel·ligència artificial, hi ha qui posa pegues perquè obligarà moltes persones a cambiar de feina. I tenen raó, perquè seran moltes. Moltíssimes. A totes les cases hi haurà algú afectat. Fins i tot famílies senceres; tantes que el canvi econòmic potser afectarà al 80% de la població.

No és res nou que no hagi passat abans. Ho vam superar i avui tenim feines completament diferents. La majoria n’estem contents. Els que no –i és molt comprensible– tampoc no estarien pas millor amb la feina que vam perdre: pagès.

Un segle enrere, el 80% (o més) de la població de les Illes Balears feia feina al camp. Al 2009, el cens agrari de l’IBESTAT diu que hi havia 9.894 pagesos. Hem anat del 80% al 0,9% en 100 anys.

Parlo del pagès de fa 100 anys, que en arribar als 50 tenia l’estat físic d’avui en fer-ne 80. Sé que hi ha qui pensa que vivíem millor, però és just una idealització romàntica del passat. L’evidència –sempre tossuda– diu una cosa ben diferent:

Precedents

Tenim precedents històrics de rebuig a la innovació. Al llibre “Innovation and Its Enemies“, Calestous Juma investiga el perquè:

Juma identified in his research three key sources of opposition to innovation: those with commercial interests in existing products, those who identify with existing products and those who might lose power as a result of change —The Washington Post.

L’entrevista on ho diu té aquest títol: Humans once opposed coffee and refrigeration. Here’s why we often hate new stuff.

Cap opositor, en un acte de coherència, avui no sembla disposat a renunciar al seu frigorífic, un robotaparell que va afectar els tres grups que esmenta Juma:

1. 1. Gent amb interessos comercials amb els productes frescos. Recordeu: el 80% de la població de les Illes Balears no fa pas tant. A l’interior no es limitarien a bacallà, arengades i sípia –que era l’única cosa fresco-marítima que aguantava un dia de carro. Els pagesos haurien de competir amb els pescadors; els pescadors locals haurien de competir amb els de la península… o de Galícia! Fruita de Lleida?

1. 1. Gent que s’identifica amb els productes existents abans del frigorífic. Moltíssima. Sense frigorífics tot era “quilòmetre zero”: els préssecs tenien gust de préssec, havien munyit les vaques només 6 hores abans, el peix encara movia les ganyes i sabíem com es trobava la senyora viuda que tenia tres moixos i un pequinès que es perseguia la coa.

1. Gent que no volia perdre poder per mor de l’arribada del frigorífic. El fred permetria portar aliments des de molt lluny, cosa que faria perdre el monopoli de l’alimentació local als senyors i amos locals.

Just quatre pinzellades superficials, que això només és un apunt de blog.

I els robots?

La robòtica i la intel·ligència artificial provocaran canvis que també afectaran al 80% de la població. Farà que visquem millor, talment el fred artificial. Ens podran substituir per a qualsevol feina no creativa i amb millors resultats.

Veig exemples cada setmana. La darrera, dissabte a urgències. Ahir, quan el transportista tampoc no va lliurar el paquet d’Amazon perquè té clares dificultats per a organitzar-se. Cada dia en observar les imprudències, accidents i kaos urbà per mor dels vehicles. Cada cop que veig les marques d’una frenada de camió a l’autopista; és un disbarat permetre que els humans gestionem 30 tones a 90 Km/h.

Al volant, prefereixo l’intel·ligencia artificial a l’estupidesa natural de molts conductors.

De què viurem? Cal que hi comencem a pensar perquè correm el risc que, aquest cop, el canvi ens agafi amb poc temps per adaptar-nos-hi.

Lineal vs exponencial

Els canvis provocats per la robòtica i la informàtica cognitiva no arribaran de forma lineal sinó exponencial.

En sorgir el frigorífic, els pagesos que tenien 30 anys havien de dubtar si els seus fills podríem heretar l’ofici. Nosaltres –els fills– hem de dubtar si farem el mateix entre 5 i 10 anys enllà. Aquesta és la diferència, al 2016, i per això avui tenim l’obligació de pensar en exponencial.

Torno a l’entrevista que al  —The Washington Post li feren al Calestous Juma per mor del seu llibre “Innovation and Its Enemies“:

Most governments don’t appreciate that “technologies advance in an exponential way,” Juma said, resulting in policymakers who are constantly surprised by new innovations and often fail to regulate them successfully. Uber offers a prime case study. The ride-sharing service exploded in popularity and rapidly expanded to cities around the world, sparking an outcry from taxicab commissions the world over. In most cases, the government’s response was slow and reactionary. “That’s because they think about [innovation] in a slow and linear way. That’s how it’s been in the past; that’s not the case anymore,” Juma said. To combat that mindset, governments at the federal, state and local level need to lean on the expertise of advisers with deep knowledge of science and technology, Juma said.

(Negretes meves)

A mi no m’agafarà pas per sorpresa, però sí amb preocupació perquè només hi veig tecnòlegs. Sovint els sociòlegs i economistes em miren amb cara de poker quan els hi parlo del què arriba. Ho comprenc perquè està sent exponencial; fa 5 anys la intel·ligència artificial feia riure.

Un amic, ex-empleat de banca, als 80 sovint em deia que els caixers automàtics –que també són robots– haurien de pagar IRPF. Trenta anys després segueixen sense cotitzar i han estalviat milers de milions a la banca, que ho ha compensat pujant les comissions que ens fan pagar. Això és el que hem tingut fins ara, però no podrà seguir així.

Alguns comencen a parlar de renda mínima. Personalment, em demano si la moneda continuarà sent vàlida per la majoria; si només serà un índex de referència pel sector financer; si tindrà gaire sentit la borsa quan la intel·ligència artificial pugui fer prediccions molt acurades, tant que no hi hagi gaire lloc per a les sorpreses que avui la fan pujar i baixar cada dia.

No ho sé.

Només sé que no em pregunto si passarà o no. La pregunta és quan.

—
Imatge: Sean Davis.