13 de febrer, al programa La nit al dia de la Mònica Terribas:
Pregunta: ¿Usted cree sinceramente, con los datos de los que también dispone, que esto es así, que el castellano está siendo perseguido en Cataluña?
Resposta: No. Se lo digo con meridiana claridad.
14 de febrer, discurs al Círculo Ecuestre davant empresaris catalans presumptament simpatitzants del PP:
Se está haciendo con el castellano lo que en época de franco se hizo con el catalán.
- Vídeo amb el tall dels dos dies.
- Vídeo amb talls dels dia 13.
- En vaig parlar a aquest blog, però una imatge «val més que mil paraules».
5 comentaris. Leave new
Benjamí, la mentida s’està convertint en una eina de treball política massa comú. Tenim uns polítics de segona divisió i l’únic antídot és deixar-los en evidència. Hauria de ser més sovent.
Pere, com dius és molt important que s’escampi. Puc fer la vista grossa amb moltes coses de la política, però això ens està fent mal. Darrerament rebo moltes envestides per parlar en català, la llengua en la que penso!
ÿs asfixiant, no se com no veuen que estan fent patir moltes persones.
Jo no veig quin és el problema Benjamí. El castellà no està perseguit a Catalunya, amb les dades a la mà això és evident. I el senyor (?) Rajoy pensa que tampoc ho va estar el català a l’època de Franco….. O sigui que des de la seva òptica retrògrada i cavernaria la cosa no és cap mentida.
Benjamí, crec que si reps envestides és perquè allò que fas és útil. No rebem envestides per assistir a manifestacions ni per comprar una rosa i un llibre per Sant Jordi. Rebem -i fort, un amic meu ha perdut un terç d’hores de classe per fer-les en català- per la llengua que parlam -hi pensem o no, sigui llengua materna o només llengua nacional-, perquè SÍ que hi ha un problema lingüístic. I gros.
Però no hi ha solucions màgiques. Ni na Queta ni la independència totes soles ens salven la llengua. Fa poc, en David Vila, de la CAL, recordava la necessitat que sempre parlem en català. Tan simple i tan imprescindible!
Carles, ets comprensiu 😉
Jaume, em va agradar l’apunt que has lincat d’en Bibiloni. El detall d’acabats d’arribar sovint és ben bé així i el problema és el posat.
No fa gaire vaig trobar amb dues andaluses, molt simpàtiques, a un bar d’un centre comercial que em van demanaren detalls sobre la paraula «tallat», perquè jo l’havia pronunciat diferent. Vaig explicar que els mallorquins es solen menjar l’ll enmig de paraules, fins i tot l’l, però que jo vaig viure molts anys al Principat i això meu era una mescla. Em van dir quan els hi agradava aprendre, que feia poc que havien arribat, i que esperaven parlar-lo aviat. Vaig dir que seria fantàstic, però tal com estaven les coses em conformava amb que no em fessin canviar la llengua a ca nostra. Hi van estar molt d’acord, dient que just per això el volien aprendre. Van contar que havien rebut qualque renyada i que aclarien que havien acabat d’arribar. Els vaig demanar que fossin comprensives, car persones que fa molt són aquí, encara ens volen fer deixar la llengua del lloc. Vam acabar parlant del colossal i enriquidora que és la diversitat lingüística, contant la de formes d’anomenar el cafè amb llet que hi ha a Andalusia mateix.
No res, vull dir que el posat és molt important, i afortunadament n’hi ha de bons.