Cal que tingui fortes conviccions ètiques per pagar algunes obres digitals, o sovint acabaria enviant l’oferta (és un dir) a porgar fum.

El darrer cas és el dels autors, editors i pirates discutint a Núvol a través d’articles i comentaris. No sé com enllaçar la relació d’articles perquè al lloc no han engirgolat cap etiqueta al conjunt. Potser podeu cercar a partir del primer article «Quim Monzó explica per què fa tant temps que no publica cap nou llibre».

He de dir que em falten dades: No he llegit l’article original del Monzó a La Vanguardia perquè trobo que no hauria d’estar obligat a comprar un diari digital sencer per només llegir un article. És un costum que he fet, com a client, des de que puc comprar cuixes en comptes de pollastres sencers.

Que no venen partions de La Vanguardia? Cap problema, no la compro; què en faig, de tants articles escrits per gent que no m’interessa? No la compro però aprofito per expressar frustració –aquesta que, acumulada, de vegades et fa ganes d’enviar l’oferta (és un dir) a porgar fum.

Per tal de no frustrar clients, el ram de l’aviram ha estat capaç de gestionar els inconvenients que suposa vendre pollastres a bocins. Per a col·locar les parts que finalment ningú no vol, s’han hagut d’empescar coses tant terribles com els nuggets. En canvi, vendre un diari digital per trossos no deixa residus; no han de convertir la part del diari digital que no compro en un blog especialitzat en decàlegs sobre cupcakes. Ben al contrari, la meva compra de l’article del Monzó hauria estat un petit ingrés que no suposava cap despesa extra pel Grup Godó.

Negoci rodó pel Grup Godó.

(ui, un rodolí)

Em costa entendre que ho ignorin, però ja s’ho faran.

Gairebé tots els negocis fundats fa més de 30 anys, semblen decididament entestats en fer coses incomprensibles en l’àmbit digital. Cal agrair-los-hi un un espectacle notable, irrepetible àdhuc.

Torno a Núvol: allà me n’he assabentat de la polèmica entre autors, editors i ‘pirates’. Ho he sabut gràcies a tuits, que és com darrerament sé coses sense tenir TDT. He llegit els articles com a persona que paga, però que no vol sentir-se colló. Bé, que no vol sentir-se immoderada, excessiva i desproporcionadament colló, car si vull pagar cultura a internet he d’assumir que sovint em sentiré moderadament colló. El cas de La Vanguardia n’és un.

L’article «Robar cultura és robar», a Núvol, té tot allò que cal per a fer la pilota als més conservadors. I amb acudit fàcil, perquè dau n’hi do amb la demagògia dels exemples. És el que té fer la pilota. Un deu a l’autor, però com a cunyao de sobretaula de dinar de Nadal a ca un sogre que és editor vingut a menys. En canvi, si ets un client que vol pagar, fa repensar-t’ho just perquè ningú et pugui confondre amb algú que gasta aquests arguments. Pel que deia: sovint et fa ganes d’enviar l’oferta (és un dir) a porgar fum.

L’article «Quim Monzó té raó però s’equivoca» és interessant per algú que vol pagar. L’encerta amb el cinisme dels responsables d’epub.cat. El respecte als autors és fonamental. D’aquí es construeix la resta –que pot incloure blasmar de prous editors i llibreters en nom del profund respecte als autors.

L’autor, Bernat Ruiz Domènech, també l’encerta defensant el títol: «Quim Monzó té raó però s’equivoca». Si el Monzó m’hagués demanat el meu parer, li hauria dit que posés tots els llibres a la venda en digital. N’hauríem raonat el preu. L’objectiu seria donar-los-hi una segona vida allà on hi ha la gent que els hi pot donar una segona vida. Els del Zara, no obren allà on hi circula més gent? Doncs exactament el mateix, perquè cada cop hi ha més lectors en tinta electrònica. Que no s’amoïnés per les còpies il·legals…

…

…

…

… i en això sospito que tindria una feinada. És perfeccionista i analític. M’imagino que s’ha fixat en què diuen els que asseguren que no passa res si et fan còpies il·legals. Però no l’han convençut. Potser perquè alguns defensors de la permissivitat gasten arguments tant vergonyosos com els de l’altre banda; per exemple, els de l’autor de «Robar cultura és robar». O potser sobrevaloro el cas, i passa que s’ha deixat emportar per la demagògia. A tots ens passa quan hi va la butxaca.

I jo què sé.

Ja penso massa –una cosa que sovint em deia un mestre comú, en Jordi Vendrell.

No sé si me’n sortiria o no a l’hora de convèncer al Monzó per què no s’amoïnés per les còpies il·legals.

I una altre cosa que no em podria resistir de dir: cal centrar-se amb els que sí pagaríem l’edició digital. La resta no priva de res perquè tampoc no dóna res. Zero per zero és zero. L’important són els clients. Amb majúscula: Clients.

(bé, en diuen lectors o Lectors)

Jo mateix, que he comprat tots els seus llibres en paper. Ara mateix són Lloseta mentre soc a Barcelona. No puc ni fer la foto que podria il·lustrar aquest apunt de blog. La veig: una filera ben arrenglerada de llibres de Quaderns Crema, alguns amb el llom esqueixat després d’haver-los llegit més d’un cop en 20 anys.

Però ara prefereixo el llibre electrònic.

I no em feu dir perquè. Ja m’he cansat de tanta justificació.

De fet, estic fart de les històries sobre el tacte i l’olor del paper.

Que si el valor de l’objecte físic, que si la lluentor o el mat de tapa, que si les polles en vinagre.

El prefereixo electrònic, ja està.

I el pago, hòsties!

DEIXEU-ME!

Arribats aquí, me n’adono que el Monzó té tot el dret a que no el molestin per no voler els seus llibres en digital. Ja no estic tant d’acord amb l’article de Bernat Ruiz Domènech, «Quim Monzó té raó però s’equivoca». Qui és ningú per a qüestionar la seva legítima decisió? Ni la meva de només voler comprar llibres electrònics.

I articles en comptes de diaris sencers.

I cuixes de pollastre. Del pollastre sencer, passo. Qui vol les puntes de les ales? Pels nuggets tota.

Sí, ja acabo.

Pel final, l’article del Jordi Monteagudo a Núvol com la resta: «No em deixen comprar cultura». M’he esgotat només llegint. Però llegir no és res: tot això és el que sovint, a la pràctica, hem de fer els que volem pagar llibres electrònics.

Si també us fa mandra la quantitat de detalls tècnics que explica en Monteagudo, potser us fa servei aquest paral·lelisme:

El llibreter us obliga a entrar a la seva botiga vestit de ‘marine’ si voleu comprar cap llibre. Quan el volgeu llegir, el text desapareixerà si no porteu unes ulleres certificades per l’exèrcit dels Estats Units i la OTAN sota la supervisió de les Nacions Unides. No el podreu prestar a la família. Ni cap amic. O algú us dirà pirata, mal pagador o qualsevol altre cosa, a mida, sota comanda a l’autor de l’article «Robar cultura és robar» perquè en té la ma trencada.

Sou pacifista.

Que sí, que pago. I pagaré. Però de vegades em fan ganes d’enviar l’oferta (és un dir) a porgar fum. O a prendre pel cul, directament. Perquè no dir-ho.

Ja començo a estar fart de pagar els plats trencats de tots plegats.

(un altre rodolí… també ha sortit parlant de pasta)

—
La imatge de la capçalera és de domini públic.