Em van agradar els arguments d’en Biel Bibiloni per defensar la paraula blog en comptes de bloc. Vaig consultar-ho als meus filòlegs de capçalera, alguns propers al Termcat, i també s’apunten al raonament d’en Bibiloni. Potser calia l’aprovació del terme bloc perquè li donéssim un parell de més voltes necessàries a l’assumpte. M’havia conformat amb bloc pel paral·lelisme amb el paper, però sembla que no és tant fàcil:
[…] perdem la possibilitat de distingir dues coses que, per molt que s’assemblin, són completament diferents, com és un bloc fet de fulls de paper i un blog d’Internet. No havíem quedat que una llengua de cultura ha de distingir conceptes i expressar amb precisió el major nombre possible de matisos?
He aprofitat una estona de cap de setmana per a fer el canvi a aquest blog, abans bloc.
Repassar els apunts m’ha servit per adonar-me d’un parell –principalenc– de coses:
- Aquest Nadal els usuaris de sistemes operatius lliures també tenen manco possibilitats que la resta de ser milionaris.
- No he rebut més notes de premsa de l’AUI.
—
Imatge: apunt d’en Bibiloni sobre el canvi d’aquest blog ;).
5 comentaris. Leave new
Idò, no ho veig gens clar això que dius. Mira, tu mateix empres molt “un parell” amb diferents significats, i cada vegada ho has de precissar (mallorquí o principatí, fet que és molt reduccionista, a valència què? a menorca què?). Si una llengua de cultura ha de ser precisa el teu ús de “un parell” no és gaire coherent…
bé, el que vull dir és que hem de deixar la llengua fluir, i que, de vegades, les imprecisions, són útils, fins i tot, elegants. Fan pensar dues vegades, i això, és pràctic.
Em quedo amb bloc, perquè el suport és el de menys, el que importa és el concepte.
Ah! jo no oblidaria que “blog” és un una manera cool de dir “weblog” que és el que “toca”.
bé, em quedo amb bloc, bloc de notes, ja que el material m’és igual
BLOC m.
|| 2. Quadern o llibreta apaïsada; cast. bloc. Ell els desenganxava [els fulls], amb gran destresa, del bloc, Caselles Mult.169.
|| 3. Calendari que té un full dedicat a cada dia de l’any; cast. taco, bloc.
(veig que n’hauré d’escriure una nota d’això)
Pere,
Amb «un parell» podria fer el mateix que molts mallorquins i no precisar. Ho faig com a divertiment sobre una detall lingüístic que porta segles establert. No puc influir en res, només jugar-hi.
D’aquí el reduccionisme: per això, pel joc, tampoc m’havia plantejat cap rigorositat; hauria de dir «en contineantal-menorquí»? I què passa amb Eivissa en dir «un parell mallorquí», que diu tanta gent? Encara podria ser més reduccionista, i fer-me entendre –que és l’important–, i dir «en barceloní» com fan molts mallorquins :D.
En qualsevol cas, un menorquí no usa «un parell» perquè sou més precisos. Com els principalencs, que us assembleu un poc. Per coherència tu hauries de dir blog ;).
«Un parell» està arrelat, però blog / bloc comença. Vull recolzar la tesi més ben raonada quan encara es pot raonar perquè no hi ha cap costum gaire arrelat. Possiblement és un moment històric –tot i que el terme blog podria perdre força en normalitzar-se el fet de publicar fàcilment a Internet text no necessàriament ordenat per dates; però la meva bolla de vidre està entelada i no m’hi posaré pas fort.
No m’oposo a bloc, només passa que m’agrada més blog. Ja m’agradava per curt i contundent, però bloc em semblava més nostre, no tant anglicisme. Després de les explicacions d’en Bibiloni sobre l’adaptació d’altres paraules, trobo que blog també pot ser nostre i hi puc contribuïr en el moment en que la cosa s’està fent.
En comptes de les conyes que jo faci amb «un parell», a la teva nota m’agradaria que et referissis punt per punt al que diu en Biel. ÿs el que he demanat als «fil·lòlegs de capçalera» abans de fer el canvi.
Que no influeixi el títol del teu blog 😉 No és imprescindible canviar-ho tot, pot ser una feinada. Mentre la feia, en veure que no s’acabava tant ràpid com pensava, he pensat «potser convindria muntar un PHP per automatitar-ho», però és que justament m’he posat a fer el canvi per descansar d’un horabaixa de massa PHP :).
Aquí hi ha un post meu al racó català, en la línia de bloc/blog.
Títol: per què “xat” i no “chat” o “txat”?
Ja sé que xat a primer cop d’ull sembla una adaptació amb un estil molt català, però jo en aquest cas hi veig un nyap de l’IEC.
A veure, que potser els catalans no podem dir els sons [tS] a principi de mot? ([tS]=ch a la paraula anglesa chat)
Resposta: sí que podem ja que tenim una paraula que comença amb aquest so: txec, txèquia. Per què no ho han convertit en xec, xèquia? Misteri.
Ara us posare l’exemple de l’alemany (ho sento pels antigermànics):
l’alemany té una llarguíssim llista de paraules que comencen amb el so [S] ([S]=sh a la paraula anglesa she), que ells escriuen “sch” i només té una paraula que comenci per [tS], que ells escriuen “tsch”. Endevineu quina paraula és? La paraula és “tscheschich” que significa “txec” justament.
Per tant, referent a aquest aspecte, l’alemany és absolutament calcat al català.
El tema és que els alemanys, tot i només tenir una paraula començada per [tS] no han tingut cap problema a acceptar la paraula “chat” tal com vé i pronunciar-la [tSat]. Ni tant sols s’han molestat a canviar l’escriptura per una d’alemanya (seria tschat). I per què no ho han fet? perquè són perfectament capaços de dir [tSat], igual que els catalans també som perfectament capaços de dir [tSat]. De fet la gran majoria dels catalans diu [tSat]. Llavors per què escrivim “xat”?
Si no us agrada “chat” escriviu “txat” encara que jo votaria per escriure-ho de la manera original anglesa, com fan a tot arreu del món (qüestió d’opció personal meva).
Els espanyols diuen “chat” quan això no podria ser una paraula espanyola, ja que no hi ha cap paraula espanyola d’origen que acabi en “t”. Com és que no ho han convertit a “cha” o “char” o “chate”?
El fet és que molt espanyols diuen “cha”. I especialment en el plural diuen “chas” ja que els costa molt dir “ts” a final de paraula.
Els espanyols no han modificat la paraula i nosaltres si? això no té gaire lògica. Ells sí que l’haurien d’haver modificat en una manera pronunciable per a ells, però nosaltres podem dir “txat” tranquilíssimament.
Per què els catalans sempre hem de fer coses rares?
Pd: jo dic i escric sempre “chat”.
[afegit més tard]
El fet aquí és: per quin motiu d’una paraula anglesa amb el so [tS] al principi s’ha de passar a una paraula catalana amb so [S]?
Un motiu podria ser que els catalans no poguessim fer el so [tS] al principi. Però està clar que podem:
1- tenim algunes paraules amb el so [tS] al principi: txec, txad, txetènia.
2- molta gent, de tots els dominis dialectals, de fet diu [tS] en paraules començades per “x”.
Que en el passat pel motiu fonètic que fos el català creés moltíssimes paraules començades per [S] no significa que el so [tS] sigui prohibit per a nosaltres. Simplement aquell “succés” fonètic va ocórrer per uns motius que no tenen res a veure amb passar de [tSat] a [Sat]. ÿs simplement absurd fer aquest canvi. I poc professional.
[…] No estic parlant de materials de construcció ni de l’Exin Castillos [1] ni d’un edifici d’arquitecte que s’empesca una originalitat portant les matrioshka a l’urbanisme. Es tracta dels comentaris i reflexions al voltant del bloc que aquests dies trobem pels blocs. […]
[…] “De bloc a blog”, de Benjamí Villoslada: http://blog.bitassa.cat/arxiu/2005/10/22/292/ L’apunt original de Gabriel Bibiloni: http://www.bibiloni.net/blog/archives/00000091.html “Mallorca en Xarxa: Gabriel Bibiloni”: http://blog.bitassa.cat/arxiu/2005/12/08/338/. Hi enllaça aquest article d’en Bibiloni sobre la qüestió publicat a Llengua Nacional: http://www.bibiloni.net/blog/blog.pdf […]