Amb aquest article publicat al diari ARA Balears el 19 de juny del 2013, enceto apunts de blog per les col·laboracions que faig amb el diari.
Aquests dies s’ha parlat molt del «Gran Germà», de George Orwell, perquè gràcies a The Washington Post i The Guardian, hem sabut que la National Security Agency (NSA) ens vigila. La realitat pràctica és que podeu estar tranquils si no sou presumptes terroristes ni teniu a la CIA cap ex parella, cunyat, veí o ressentit en general. Però que no ens vigilin no vol dir que haguem de fer la vista grossa, car ens afecta viure a un entorn poc respectuós amb els nostres drets fonamentals. Tot i que és més fàcil que el «Gran Germà» orwellià sovint sigui noticia, a l’hora de defensar la privadesa també hem de fixar-nos en el germà gran. I el petit. Què tal els cosins?
El cas de la NSA és greu perquè suposa un forat important a la ètica que haurien d’exercir els governants. L’article 12 de la Declaració Universal dels Drets Humans estableix el dret a la privadesa. Només podem trencar-la nosaltres mateixos, voluntàriament, o les autoritats quan sospiten delictes importants. A internet sovint cedim privadesa en converses i a canvi de serveis, premis, jocs o informació. Però cap d’aquestes coses implica cap delicte i les autoritats no han de ficar-hi el nas. Si fóssim sospitosos, aleshores haurien de seguir els procediments legals per aconseguir ordres que els autoritzessin espiar-nos. Als Estats Units s’han botat aquest farragós tràmit usant una porta digital falsa que nom US-984XN –o PRISM pels amics. I sembla que tot plegat és tant fàcil que qualsevol agent de la CIA despitat també pot vigilar, a estones lliures, els moviments de l’ex a internet. Això darrer és una anècdota casposa, però no ho és pas el motiu pel que van fer el PRISM. El resultat és un sentiment d’indefensió ben expressat per Steve Wozniak, hàcker i co-fundador d’Apple: «quan em van criar, m’ensenyaren que la Rússia comunista era dolenta perquè perseguia la seva gent, els espiava […] aquestes coses eren part de Rússia, però cada cop ens hi assemblem més».
Representats dels llocs més importants de la xarxa s’han afanyat a explicar que només atenen ordres ben clares de les autoritats. Que fins i tot lluiten contra les que no troben justes i que mai no cedeixen res voluntàriament. I no han mentit, perquè PRISM no és voluntari. Ai, els matisos. Com l’altre, que diu que no serveix per a espiar intencionadament els ciutadans americans, només els estrangers, però que si se’n creua algun i se’l vigila, no haurà estat intencionadament pas. I tal dia farà un any. Vull dir que tot plegat no és seriós i pot passar qualsevol cosa. Som davant la situació ideal perquè les conspiranoies triomfin fins al punt que ens faci basarda obrir la boca en digital. Seria un error: el problema real és la manca d’ètica de les institucions i davant això el que hem de fer és parlar encara més, però per queixar-nos.
A l’hora de protegir la nostra privadesa, el «Gran Germà» potser ens agafa lluny, però el germà gran és al cap de cantó. Són els amics i contactes a la xarxa, una nova categoria d’amics, ben gran, que ha afegit complexitat a les relacions i les converses. És massa fàcil cedir el nostre dret a la privadesa dins un món on tothom hi pot publicar; on hi hem de publicar per no quedar fora. I pot ser molt gratificant perquè les converses ens fan més savis, però per no tenir ensurts basta seguir una norma: si no volem que una cosa se sàpiga, cal no dir-la.
Els casos més sagnants contra la privadesa que mai no he vist passaven a les cases; ni a les xarxes socials ni al nigul web sinó a la cuina. Bastava redactar un text que mai no s’havia de publicar, mirar una fotografia que mai no aniria al Facebook, sortir a fer una tassa o dinar espagueti. Van ser programes keylogger, els «PRISM» d’individus sense ètica. Aquests programes recullen tot el que teclegem i retraten el que veiem al monitor per enviar-ho a l’intrús de torn. Fins i tot poden engegar la càmera web per a veure què fem. Fan servir el GPS dels mòbils per enregistrar els trajectes. Hi ha moltes receptes per evitar-los, encara que potser hauria estat més fàcil no deixar l’ordinador, telèfon mòbil ni tauleta a qui va aprofitar la nostra generositat per instal·lar un keylogger.
Demanar prudència a l’hora de publicar i prestar ordinadors no treu importància al greu error de la NSA; just es tracta d’aprofitar la noticia per a recordar que la nostra privadesa és prou vulnerable per bandes molt més quotidianes. Cal tenir cura del «Gran Germà», però també del germà gran. Sí, una feinada; ningú no va dir que seria fàcil mantenir sa un gran sistema de comunicació a l’abast de tothom. I que no ens falti.
—
Imatge: Needpix.