Abans de que el politicorrectisme fes estralls i quan era coneixedora aquella ironia pròpia dels habitants de la mediterrània occidental, el grup «La Trinca» triomfava amb el disc «Nou de Trinca».

Va ser al 1981. L’any del cop d’estat del 23-F, de l’entrada de Grècia a l’Unió Europea, de l’autogovern de Palau, del Ronald Reagan als USA i del Miterrand a França, va néixer la Birtney Spears, va morir en Bob Marley, Charles i Diana es van casar, vaig anar de vacances a Granada, van portar el Guernica a Madrid i a l’espai el primer Space Shuttle que nomia Columbia, desintegrat al 2003 mentre tornava –d’una altre missió.

Vint-i-quatre anys després gairebé tot continua sent vigent: el Charles continua casant-se, els nordamericans escollint presidents republicans, l’Unió Europea ampliant-se, el reage està de moda, la Spears viu, el Fraga també, els Space Shuttle tornen, el Guernica continua a Madrid i no m’ha fet falta tornar a Granada.

La gran diferència és el 23-F –del que no cercaré paral·lelismes perquè em fa mandra– i que costa trobar noves cançons punyents i en català. Com les de La Trinca.

Insecula seculorum
(La Trinca – Nou de Trinca – 1981)

Als primers segles del Cristianisme
l’Església estava a l’oposició
i així acabaven verges i màrtirs
dintre la panxa d’algun lleó.

Per no quedar-se sense parròquia
van variar de plantejament
que si el que mana no està per orgues
és molt més pràctic dir sempre amén.

Vés per on, vés per on,
diu que el seu regne no és d’aquest món.

I d’aleshores van col·locar-se
prop del poder a qualsevol preu
i beneïen totes les guerres
per poc que es fessin en nom de Déu.

La pau divina que tan prediquen
no la practiquen ni de bon tros
si algú organitza una «cruzada»
corren a treure el Sant Cristo Gros.

I a la l’edat mitja van empescar-se
el tribunal de la inquisició
cremant heretges a la foguera
van fer una estesa que Déu n’hi do.

Que pel foc tenen una fal·lera
i l’anomenen contínuament
després s’estranyen si de vegades
es socarrima algun convent.

Vés per on, vés per on,
diu que el seu regne no és d’aquest món.

I al mig de bisbes perden l’oremus
entre canonges i cardenals
«debajo palio» com si fos l’hòstia
en Franco entrava a les catedrals.

I el beneïen per totes bandes
glòria in excelsis al dictador
que a les monedes ben clar ho posava:
«Caudillo por la gracia de Dios».

Com que l’Església ha de ser eterna
té tota mena de capellans:
per si les mosques n’hi ha de monàrquics
i tres o quatre republicans,
n’hi ha de feixistes i n’hi ha de l’Opus
però algun se’n troba que es del PC
i els bisbes sembla que ara militen
al sector crític de la UCD.

Vés per on, vés per on,
diu que el seu regne no és d’aquest món.

Fent homilies són infalibles
però això l’Església no es pot desdir
tot el que diguin allò va missa,
penseu que els bisbes saben llatí.

Davant la crisi i la misèria
el cop d’estat i la represió
ells tenen clara sols una cosa:
no al divorci i «sanseacabó»!

I si el pencaire crida justícia
aquí prediquen conformitat
però allà a Polonia que són de missa
visca les vagues i el sindicat.

I amb un Sant Pare tan deportista
que fa el turista per a tot arreu
té la parroquia ben engrescada
i diu que això no ho para ni Deú.

Vés per on, vés per on,
diu que el seu regne no és d’aquest món.

I així anar fent i així anar fent…
in secula seculorum.

Amén.

No se perquè l’he recordat justament aquest dies. Coses que passen.