En el moment d’encetar aquest apunt de blog no puc publicar X.com, així que escric aquí. La lynchmob de l’Ana Polo ha aconseguit que censurin el meu compte a X.
lynch: linxament.
mob: turba. Una multitud amb actitud descontrolada o violenta.
Potser també en podríem dir l’anapolomob.
El meu compte a X és del 19 de febrer de 2007 i soc l’usuari 779.729 al món. Avui van cap als 400 milions.
A X hi he assenyalat molts elefants a l’habitació. Fins i tot quan era al govern de les Illes Balears, i el PP demanava el meu cap a la Francina Armengol per coses que jo havia dit a X –odiadors, no ho proveu per aquí: no soc polític, em varen contractar per tècnic.
Mai no va passar res. Fins que ha arribat l’anapolomob. Sempre hi ha un primer cop!
Què ha passat?
El cas de l’Ana Polo contra el Quim Morales em va semblar demencial des del primer segon. Aquest fou el meu primer raonament:
Tots estem d’acord amb el fet que “no és no”. Ha estat una forma brillant d’explicar-ho. Breu. Contundent. Incontestable. Però el “no és no” ja no serveix. ¿Anem cap al “sí” que es convertirà en “no” quan vulgui arruïnar-te la vida? Espero que “no”, perquè és una bogeria. És el que ha fet l’Ana Polo. A més, amb el suport dels mitjans, fins i tot públics. Ens hem tornat bojos?
Si no sou fills i filles de mares i pares solters i solteres…
(quin avorriment, el llenguatge inclusiu; ho dic per a provocar encara més odi contra mi, ja no ve d’aquí)
Deia que si no sou descendència d’una persona progenitora soltera fecundada sense una relació amorosa…
(no, no millora)
(darrer intent:)
Si la relació amorosa dels vostres pares va començar després del primer petó furtiu, aquest petó fou indispensable perquè sigueu vius. Possiblement els pares el recorden amb molt afecte. Fins i tot si després es varen divorciar. Mentrestant, la Polo guarda un petó d’aquesta natura per a enfonsar l’altre costat en la misèria quan, pel que sigui, li surti dels llavis inferiors morenos.
(ja n’hi ha prou de només dir “li surti dels ous morenos”. Potser es podria dir “que li surti del seu cul moreno”, car és present a tots els gèneres, però les tècniques de blanquePARO, que me’n vaig per les branques)
La Polo no ho parla en privat amb el Quim Morales, diria, en sentir la seva reacció de persona educada. Tampoc la Polo no va al jutjat a denunciar-ho, perquè la seva denúncia tindria menys recorregut que una escala de collir naps. La seva estratègia és fer servir mitjans de comunicació abocats a l’extremisme woke –no tot el woke és extremista. Objectiu: que el Morales baixi als inferns.
Possible patró
Aquestes pràctiques solen arribar de gent amb dificultats per a estimar i carregades de trastorns de conducta. D’entrada no és fàcil detectar res estrany perquè solen ser encantadors; si es mostressin com són, partiríem usant la màxima potència de les nostres cames i sense mirar enrere.
Passa que, de tant en tant, es cansen de fer teatre davant de la gent —deu ser esgotador. Quan es cansen, pel que sigui, esclaten amb un odi desmesurat. Una cosa tipus Gremlins, però condensant les dues pel·lícules en deu minuts.
Si li demaneu a qualsevol IA quina relació hi ha entre què dic als dos paràgrafs anteriors i com el manual DSM-5 descriu el clúster B de la personalitat, possiblement us dirà que tot bé excepte la comparació amb els Gremlins. Té raó, però tenia ganes de riure.
Aquí la Polo era encantadora. Corets, agraïments, fotos –seleccionades per ella– amb mirades de molt bona persona:
Ho diu quatre anys després del petó i dels tres mesos d’assetjament —no ha donat detalls, dels tres mesos.
Vist ara, la seva publicació conté una amenaça: “sempre recordaré”. ENS HA QUEDAT CLA-RÍ-SSIM, Polo!
Aquell “sí” convertit en “no”, deu anys després, em sembla traïció i odi: arrossegar odi col·lectiu a través dels mitjans de comunicació; utilitzar causes molt justes i necessàries, com la defensa del “no és no” i manipular-la; insistir que no fas ni has fet res malament; creure que només mereixes admiració i suport; sentir-te legitimada per insultar a tort i a dret tothom que et contradigui.
Cal un professional, dels que coneixen a fons el DSM-5, per a explicar per què. No, no és el petó.
Què m’ha passat a X
Tinc una afecció, que en un món carregat de mossens, sors i censura, molts en diuen un defecte: assenyalar elefants a l’habitació. Aquest elefant era descomunal.
Dic això:
La vaig citar perquè es pogués defensar. Aquesta fou va ser la seva primera defensa:
Bingo! Però no té mèrit: estava profetitzat al DSM-5.
Després de la seva primera reacció, l’autèntica, n’hi ha una segona:
Girar la truita: no va ser consentit anys després perquè ara patates; no pot tornar enrere, perquè mai no s’equivoca; no té la culpa de res, que sempre és dels altres; no té empatia i no pot veure el mal que li fa al Morales.
La seva sociopatia la porta a desitjar-me l’extinció per “pensar” diferent. Per a fer bé la cosa “extingir” caldria que tampoc no sobrevisquin els meus quatre fills, Darwin ho va deixar ben clar. Girant la truita un altre cop, com era d’esperar, canvia el sentit del qual dic sobre l’extinció.
Tot continua encaixant amb la secció ‘clúster B de la personalitat’ del DSM-5. Gràcies a la IA no cal llegir-se’l, basta un parell de xatgpts per a tenir indicis prou interessants.
Sabeu qui també et volia la mort pensar diferent? Exacte! Franco.
Imagina que l’any 1940 qüestiones el Caudillo. No! NO! NOOO!
Sobre el quote rt: el faig per a traslladar la conversa fora del seu fil, o apareixerà la seva tribu i serà un atac sistemàtic per a fer costat a la seva líder. Digueu-me rar, de vegades em fa mandra.
Però fou impossible, l’anapolomob va seguir el seu eslògan desitjant-me l’extinció, la mort, per “pensar” diferent.
D’entrada vaig fer sarcasme: “vindràs amb escopeta o pistola?”. Però aquí…
… estava saturat i li vaig dir “mata’t tu, cabrona”.
Ella em desitja la mort, però jo no; ho deixo en les seves mans: tu decideixes. Si és que no, no passa res, eh?
Això sí, trobo que és mala persona i dic ‘cabrona’. Podria haver dit ‘cretina’, més acceptat perquè prou autors destacats la fan servir: Papasseit, Monzó…
A veure, la seva lider, la Polo, m’havia dit lerdo, tros de merda, pringat. Al final et fan dir ‘cabrona’ arrossegat per l’ambient tòxic. És una estrategia de cancel·lació. També hi és, al DSM-5.
El resultat és que em varen cancel·lar el compte a X per mor d’aquesta resposta, que no puc posar a cap pantallada perquè em varen obligar a esborrar-la si volia tornar a X:
Me l’han tornat en el moment d’acabar aquest apunt de blog.
Hi ha molts d’X que segueixen la línia que marca l’Ana Polo. M’he fet un fart de blocar gent que espero que mai no es creui a la vida de ningú, i semblant encantadora. Aneu alerta!
Una abraçada de solidaritat al Quim Morales: tot el que no s’ha gastat la Polo en tractaments basats en el DSM-5, ara t’ho hauràs de gastar tu en ajuda per a superar l’estrès posttraumàtic.
A més, tindràs menys ingressos per la cancel·lació que has patit. Però mira el costat positiu: el futur és millor, perquè sent pobre no et diran res sobre “abús de poder” si t’agrada una dona i decideixes provar si tu també li agrades a ella.
Darwin parlava de l’evolució del més apte, però avui és “abús de poder” provar de tenir parella sent notòriament apte.
Què li farem!
Ens extingirem
Anys enrere comportament reaccionari i la cancel·lació humana venia del franquistesmob. Alguns ens refugiàvem en el progressisme que parlava de pau, amor, progrés, llibertat d’expressió i de pensament. Avui el progressisme és qui vol que t’extingeixis per pensar diferent.
Recordeu això a mesura que veieu que la dreta i extrema dreta té més i més vots de gent jove.
Besis!
Imatge: de Mathew Schwartz a l’Unsplash
