Als museus més importants del món s’hi poden fer fotos. Alguns són privats. Ahir no en vaig poder fer a la Fundació cultural Coll Bardolet de Valldemossa, que és pública.

Arreu hi havia un senyal amb una càmera devall el símbol de prohibició. Vaig fer bonda, cap foto, però en sortir vaig signar el llibre de visites: «No photos no shopping». No recordava l’adreça, o l’hauria posat junt la meva signatura: http://www.flickr.com/groups/npns o http://fon.gs/nophotos. La qüestió del «shopping» ve perquè sovint –quina casualitat– als llocs amb prohibició de fer fotos també hi ha botiga amb les coses que has vist.

Forma part de la cosa cultural poder expressar i publicar, amb una foto pròpia, allò que ens ha cridat l’atenció. Al 2008 és més fàcil gràcies a les càmeres digitals. Als museus hi trob una alta concentració de coses que em criden l’atenció. ÿs denigrant quan em prohibeixen expressar-me. No faig nosa a ningú. Fer fotos sense flaix no és ni més ni manco intrussiu que observar les obres sense una càmera a la cara. Som jo qui decideix fer, o no, el paper del colló de la càmera.

Tampoc no llevo res a ningú. Ben al contrari, si no em deixen fer fotos estic ben decidit a no comprar-los-hi res. Una cosa són les fotos que jo faci i una altre, molt diferent, les industrials que hi ha als llibres, postals, pòsters, bolígrafs, estores per ratolins, gomes d’esborrar i clauers. No és el mateix. I no, tampoc: càmeres no robar anima de cosa retratada. Si tu no creure que fotos no robar anima, tu repetir mantra «càmeres no robar ànima» 12 vegades dia durant 7 llunes i al final tu acceptar.

De quin temps tronat i de quina cultura restrictiva veniu els que no voleu fotos? Què sou nous rics? Perquè ho semblau: «El meu patrimoni és tant meu que només es pot veure com i on jo vull». Analitzem el concepte «meu»: l’edifici on mostreu les vostres cosetes també és també meu –2,6 milions d’Euros en pagarem, mitjançant la Conselleria de Turisme, per la reforma del centre Coll Bardolet.

Tampoc no entenc la prohibició a tots els centres culturals de La Caixa. Són una exigència si volen continuar la seva activitat comercial de caixa d’estalvis. Com pot ser que compleixin la seva obligació cultural imposant-nos restriccions culturals?