No m’agrada l’iPhone –ni altres productes d’Apple– perquè volen clients disposats a exhibir-lo sense fer-se gaire preguntes sobre la utilitat pràctica ni les limitacions de l’invent. Les limitacions hi són sempre, i sovint es descobreixen un pic adquirit el símbol, però els usuaris objectiu d’Apple les suporten amb resignació. Per a ells pesa més el símbol que no pas les limitacions.

Un cas: l’iPod és un aparell per anar dins una butxaca, i la major part del temps ningú no el veu ni pot dir «oh, té un iPod». Per a solucionar el problema feren els auriculars blancs, un color que aleshores ningú més no usava.

La presentació de l’iPhone és un resum de totes les tàctiques propagandístiques d’Apple, i es fa coneixedor que cada dia en saben més. Per això l’aparell em retgira tot i que sé que té qualque detall que pot suposar un avanç, com ara la interfície tàctil. Cal que tot plegat no estigui gaire patentat i serveixi de referència perquè altes fabricants puguin seguir la idea, millorar-la, i usar-la per als seus productes sense limitacions pels usuaris.

Aquesta forma de vendre les coses, com a símbol, empobreix el cantó tecnològic de la nostra societat. També l’empobreix tota aquesta premsa especialitzada en informàtica que diu que tot és fantàstic i cal comprar-ho per a ser feliç. Mai no estimulen l’esperit crític, sinó l’esperit exhibicionista. Per això ja no escric a la premsa especialitzada i vaig obrir aquest blog.

A can Apple pretenen que l’exhibició sia d’alternatiu, inquiet i jipi. ÿs veritat que els amics d’Apple tenen certa dosi d’inquietud perquè han d’anar contra corrent a un ram aclaparat pel Windows; només els peixos morts sempre neden a favor de la corrent. Però si porten la seva inquietud fins a tots els racons, expandint-la sense miraments, aleshores potser trobaran que no és possible ser usuari d’un símbol d’alternatiu ni inquiet a base d’acceptar les limitacions d’aquest símbol. Un cèlebre macquero ho va definir bé: «d’acord, però Apple per jo és una religió». Ell és ateu, així que sabia què deia. ÿs la frase més encertada que he escoltat mai sobre la cosa, i està bé que vingui d’un dels promotors històrics d’Apple al nostre país.

Hi ha qui es compra una taula pel servei que fa, de taula, i hi ha qui la compra per mostrar a les visites. Els primers es conformen amb una taula de pi, robusta, que usaran cada dia. El desgast dirà que aquella és la seva taula. Els cops de cul de botella recordaran bons sopars. Els segons cerquen caoba amb moltes capes de laques caríssimes. Passaran pena cada pic que algú serveixi vi, alenant si el convidat amolla suaument la botella damunt la taula, perquè és un convidat viu i se n’ha adonat que seu a una taula per mostrar més que no per menjar. Ell també passa una penada en veure que els hostes passen una penada.

Són persones a qui importa més l’embolcall que no pas el contingut ni l’ús pràctic de les coses. Apple ven embolcalls. Les limitacions són més fàcils d’acceptar si porten un bon embolcall i comporten cert reconeixement social mitjançant l’exhibició de símbols. Som així, els humans. Diuen.