L’«i què?» del títol és perquè em demanava què passa després que em citessin a El País –amb enllaç i tot– no pas que no m’importi que m’hi esmentin. La visibilitat és un dels grans regals de la Xarxa que després don i hom aprofita com vol i pot. Però no totes les visibilitats són el que semblen ni ens fan quedar tant bé com ens pensem.

ÿs el que sembla?

L’article d’El País ha incrementat un 171% les visites en relació a la mitja diària de setembre –el darrer normalet. Possiblement l’article fou més visitat que la mitja perquè el menearon. En qualsevol cas, a les estadístiques diuen que ha rebut gairebé 6000 visites –caldria saber quantes són del menéame per a matisar el què dic a la frase anterior. Només 34 feren clic per a visitar aquest blog.

El Ricardo va fer i penjar la traducció al castellà del meu relat curt, i la cosa comportà 383 visites només des del seu lloc. Per cada visita des del País n’hi ha 11,26 des de cal Ricardo. Un 1126% més, poca broma. L’increment del dia fou un 424% (vs el 171% d’El País).

Puc dir que la cita del Ricardo té més èxit que la cita d’El País? I jo què sé. Just agaf aquests casos, per a fer comparacions, perquè crec que són d’interès semblant per a qui vulgui saber més coses de mi.

Però revisant les estadístiques veig una punta encara major el 24 d’octubre, sense premis ni El País: foren les 689 visites des d’un apunt al blog del Martin Varsavsky. Refaig comparacions. El Martin suposa:

Totes les dades venen del Google Analytics i són dels dies en qüestió, sense comptar les restes dels dies posteriors, o El País encara quedaria pitjor perquè és un diari i juga amb l’actualitat, mentre que els blogs comparats no. Tampoc no he comptat enllaços varis des del menéame ni l’entrevista a ca l’Alzado, perquè no significaren cap punta d’un sol dia.

Mai no he publicat estadístiques d’aquest lloc. Avui ho faig aquest pic perquè pugueu comprovar el què dic i avisar-me dels errors.

Visibilitat sí, però natural

Cada dia veig més blogaires bojos pel posicionament dels seus llocs. Mai no he cercat cap posicionament, però coses que passen, sovint som ben situat. Ho descobreixo quan qualque blogaire, tot cofoi, explica que va aconseguir estar bé a tal o qual rànquing, aleshores hi tafanejo i sovint també hi som. Abans ni tant sols sabia que existís el rànquing en qüestió, no els cerco pas. Tot plegat em diverteix perquè puc fer de mosca collonera dient que no és necessari anar de cul darrere cap posicionament per aconseguir un bon lloc. Basta fer amb coherència i honestedat allò que creus què saps fer.

El problema és quan un lloc vol semblar el que no és. Els blogs són converses de persones, no d’empreses ni mitjans amb els seus interessos comercials. No em fa res que una persona demostri al seu blog com escala, perquè pot ser la conversa honesta d’una persona que et diu «mira com pujo». I fins i tot pot afegir-hi un «fracassat!», si ell és així, perquè serà honest amollant-ho. Puc valorar qualsevol titcat si guarda coherència. Tenc un gran respecte per grandíssims cabrons perquè ho són amb coherència.

L’altre posicionament, el no humà –ni honest ni coherent– consisteix en fer colla artificial amb els blogaires prèviament ben situats. Tant dóna la qualitat ni les coincidències, perquè l’important és estar «ben relacionat».

M’ho ha fet veure la casualitat d’estar als rànquing de marres. Des d’aleshores un enllaç des del meu blog sembla que significa una pujada pel lloc lincat. Em fan gràcia els intents de cita que rebo: des de memes doiuts fins a provocacions passant per invitacions a campanyes de tota casta. Cada dia rebo més espam en català. Ja comencem a ser una llengua normal o són els rànquing on hi penja aquest blog?

Tancar comentaris per aconseguir més enllaços és un truc prou conegut per a posicionar-se millor. Queda bé i tot, perquè permet fer-se víctima de l’èxit –i de passada fer saber que tenen èxit als quatre despistats que encara no se n’havien adonat:

«Tancam els comentaris, amb llàgrimes als ulls, perquè han arribat massa provocadors [envejosos, trolls tots, ecs] i no tenim temps per a moderar perquè el necessitam per a escriure més apunts dels que sabem que a tu t’agraden tant. Altres llocs [importants com nosaltres] ja ho han fet [i no els hi va pas malament], noaltres ens arriscam, perquè no tenim por a res ni ens importa el fracàs perquè fem això per gust. Esperam la teva comprensió [perquè per llegir un lloc tant guai com el nostre has de ser una persona meravellosa, muà! PS: ets el visitant d’un lloc d’èxit, que ho sabis. Felicitats per haver escollit tant bé. Ja te n’havies adonat, veritat? I és que els nostres lectors són tant guais! Tu tampoc no vols trolls, veritat?].»

ÿs clar que no els hi va malament. Els hi va millor. Per a opinar no quedarà més remei que citar-los al blog propi, i pujaran als rànquing de «blogs amb autoritat». S’estalviaran comentaris que ja no els fan pujar enlloc, bah! només donaven feina i acusacions de «censura» quan no els publicaven, cosa que fan sovint perquè no volen paraules contundents a un lloc que ha de semblar con un buen rollete de la muerte, osea, saes? Molt politicament correcte, tot plegat.

Sovint em fixo amb les coses què diuen els llocs que traspuen aquest tictac: mai no citen llocs que no consideren «amics» o els farien pujar. Això mai, és l’or amb el què trafiquen! No hi ha pel·lícula, sèrie o insignificança merxandística que no citin si frega el tema xyz popular en el qual volen rellevància. Tots els bojos per la cosa ho esmentaran, dient «vist a tal lloc», et voilà! Google els posarà als primers resultats en cercar xyz.

L’estil em recorda l’època que escrivia per revistes. Era feina pel bisnes dels medis i no pels lectors. No eren converses personals, sinó de l’estil del medi que em pagava. Que no em sembla pas malament, són formes legítimes d’anar pel món. Però que no m’hi mesclin just perquè tenc un blog. El meu és per a converses personals, peti qui peti. N’hi ha que no trobam important el posicionament, mai vam començar a escriure per això, què en descobrir-ho vam passar-ne llis, i què tot i estar-hi ben situats no tenim previst pas escriure al blog per cap rànquing excepte el de la satisfacció i diversió personal.

No res, just escalfo motors perquè m’han convidat a la taula rodona catosferica del dia 27 de gener. Vaig deixar clar que no creia en el sac comú de blogs, però mantingueren la invitació. Supòs que els deu interessar aquesta lectura de la blogocosa. O potser m’han convidat perquè som blogaire català que surt als rànquing. Ai!