Temps aproximat de lectura: 20 minuts.

Potser estaria millor que el títol digués que el programari privatiu no és bo per a la societat, però diu «per a les persones» amb l’idea de continuar un altre apunt on explico que el programari lliure està pensat pels usuaris, ço és, per a les persones.

Abans que res cal reconèixer una excepció del programari privatiu:

El negoci del suport i manteniment del programari empresarial mou desenes de bilions [1] de dòlars. La satisfacció del client és baixa, i ja fa anys que dura. Encara més, la falta d’innovació per a fer les coses millor (força millor) és destacable dins aquest mercat. La manera de donar suport no ha canviat de de fa anys, al mercat de programari per a empreses. L’única “innovació” que podem recordar de la dècada passada consisteix en posar a Internet la informació i el seguiment del suport, cosa que ha servit per a reduir els costos dels fabricants de programari i no necessàriament per a millorar el servei al client.

[1] els bilions americans són mil milions d’aquí.

Els accionistes de les empreses fan programari privatiu en són l’excepció: és bo per a ells. No importa que innovin gaire ni atenguin als clients per aconseguir fer calaix, i és que els amos del programari privatiu tenen poder sobre els usuaris. Per això mateix, entre d’altres coses, el programari privatiu no és bo per a la societat.

A la cita de dalt he traduït un fragment d’un article del Brad Silverberg [2] pel The Wall Street Journal (WSJ) d’ahir, el mateix dia que vaig llegir una entrevista a Carles Grau [2], director de Microsoft a Catalunya, rebutjant el model del programari lliure que poc a poc va posant remei a les deficiències esmentades al WSJ:

S.A.- ¿Qué les diría, pues, a los que consideran que Microsoft resta competitividad al sector TIC al ofrecer un modelo “cerrado” de software?

C.G.- A los que defienden el “programario libre” yo les diría que no veo un modelo económico sostenible detrás de este movimiento. Creo que la base del problema del “software libre” es que cada fabricante tiene su propia versión del sistema Linux, y que no hay unos ingresos que garanticen una reinversión en I+D para desarrollar nuevas versiones. El otro día veía un programa de televisión en el que se presentaba a un programador de Linux que destacaba por tener su propio piso. Al principio no entendí la relación que puede haber entre la vivienda y la profesión de uno, pero acabé comprendiendo que este chico era una especie de “héroe” porque había conseguido pagar un piso con lo que da de sí el negocio del software libre. Por eso creo que la única manera de conseguir un modelo económico sostenible en la programación de software es protegiendo la Propiedad Intelectual y no dejándola gratuitamente a los competidores.

—entrevista a noticias.com

El director de Microsoft a Catalunya diu que cal protegir la «Propietat Intel·lectual» per aconseguir un model sostenible de negoci. Es tracta d’un model que apunta més alt que no pas aconseguir un pis fent feina com a professional.

Intentaré explicar, a continuació –i em temo que no serà curt– que el model proposat per Carles Grau no és bo per a la societat. Que des del programari lliure es treballa per la satisfacció dels usuaris afavorint el desenvolupament de programari i per tant la innovació. La conclusió serà que, pel bé de la societat i la informàtica, caldria que els que ostenten la «Propietat Intel·lectual» del programari desapareguessin com a tals.

ÿs proteccionista?

No voler propietaris no és una consigna de tuf comunista ni proteccionista, sinó quelcom imprescindible per a superar els problemas que expliquen al WSJ: el bon servei als usuaris i la innovació.

Demanar la desaparició dels amos del programari és tant «comunista» i proteccionista com ara demanar la desaparició d’uns repartidors de gel que no se pas si van existir, però que serveixen per il·lustrar el que intento explicar. Em refereixo a venedors de gel oposats als frigorífics elèctrics perquè van contra el seu model de negoci. Que al procés de fabricar gel en diguin «Propietat Intel·lectual –amb majúscules– que no hem de deixar de franc als nostres competidors». Que la fabricació de gel a un món sense frigorífics elèctrics –una cosa circumstancial– els hagi fet molt rics. Que per a mantenir les seves fortunes no vulguin relacionar l’activitat amb cap altre forma de negoci amb gel. Que facin befa dels que ho proven a un mercat incipient de frigorífics: «aquell només s’ha pogut comprar un pis».

Per a fer-ho bé, cal que analitzem la utilitat dels amos del programari. Si veiem els amos són perjudicials per als usuaris –la societat– i el ram del bit, aleshores el més útil és desempallegar-nos-en. No importa cap acció reaccionària en contra ni confiscar-los-hi els bens, com sí va fer el comunisme. Basta deixar d’usar els seus productes i esperar que es dediquin a una altre cosa –beneficiosa per a la societat, si pot ser.

Per tot plegat, nosaltres no demanem cap protecció, sinó poder usar programari lliure. Això basta per a fer-lo progressar. No sempre es possible, perquè sovint ens volen obligar a usar programari privatiu, des de l’administració àdhuc. Això sí és proteccionista i reaccionari.

La nostra decisió ha de garantir que la producció de programari continuï, és l’únic a protegir. Veurem que hi ha prou informàtics disposats a fer feina en programari lliure. El seu objectiu objectiu no és fer-se rics, però no vol dir que no n’hi hagi, de rics. S’ho miren com una excepció i no pas com el model econòmic a seguir.

El model econòmic extremat del programari privatiu

Els defensors del programari privatiu sovint usen dos arguments:

1. Emocional: «Aquest programa porta la meva suor, el meu cor i la meva ànima. L’he fet jo, és meu!»
2. Econòmic: Amb el to d’un consell savi i amistós: «Vull ser ric (sovint dissimulat amb un ‘guanyar-me la vida’) i, si no deixeu que em faci ric programant, aleshores no programaré. Tothom pensa com jo, de manera que ningú no programarà mai. I aleshores us trobareu que no tindreu cap programa!»

L’argument emocional queda en entredit quan veiem tants informàtics disposats a oblidar-lo a canvi d’un sou, sovint mileurista, pagat pels amos de torn del programari que desenvolupen. Està demostrat que els informàtics poden fer feina només per la utilitat que comporten els seus serveis i sense apel·lacions emocionals a cap propietat.

La fal·làcia de l’argument econòmic rau en la comparació de només dos resultats possibles (programari privatiu o absència de programari) i la suposició, tot seguit, que no hi ha cap altre possibilitat. En un sistema de copyright sobre el programari, el desenvolupament es sol vincular a l’existència d’un propietari que controla l’ús del programari. Mentre existeixi aquest vincle, sovint se’ns presenta la disjuntiva tendenciosa de programari privatiu o no-res. Tanmateix, aquest vincle no és intrínsec ni inevitable. ÿs una conseqüència de la decisió política sociolegal específica que estem qüestionant: la decisió que hi hagi amos.

Valorant les restriccions de programari

En analitzar les restriccions podem veure-hi quatre castes de conseqüències:

• Menys gent usa programari
• Hi ha problemes socials
• Ningú no el pot millorar
• En perjudica el desenvolupament

A continuació analitzem els detalls de cada conseqüència.

Conseqüència 1: menys gent usa el programari

D’entrada rebutgem aquest argument de fons:

El benefici per al veí, pel fet de donar-li una còpia d’un programa, queda contrarestat pel perjudici provocat al propietari.

perquè acceptar-lo significa dir que el perjudici i el benefici tenen la mateixa magnitud, i nosaltres li donam més importància a les qüestions socials.

La còpia del programari té un cost marginal proper a zero. No és així amb altres productes, com ara una cadira. Per això cal que cada exemplar de cadira tengui un preu en proporció als materials i el temps que cal per a fabricar-la. En el cas del programari no cal pràcticament ni temps ni materials per a fer-ne còpies. El preu per exemplar en desincentiva l’ús i fa que alguns delinqueixin per aconseguir el programa, dues situacions negatives.

Quina és la contribució social dels programes privatius que tenen amo?

• Quan algú decideix pagar la llicència, la transferència de riquesa entre les dues parts suma zero per a la societat.
• Quan algú no pot pagar la llicència, aleshores ha de renunciar al programa. ÿs un perjudici que no beneficia a ningú, al desenvolupador tampoc. En aquest cas, la suma de nombres negatius dóna un resultat negatiu per a la societat.

La contribució social és negativa.

ÿs veritat que desenvolupar un programa comporta una feina inicial. Vista des d’un punt de vista social cal no restringir-ne l’ús, car el rati de satisfacció dels usuaris per hora invertida en el desenvolupament serà menor si manco persones usen el programa.

No importa dir que aquest rati és secundari, irrellevant àdhuc, per als desenvolupadors que només tenen com a objectiu fer-se rics. N’hi ha d’altres, però, que pensen que és important aconseguir el nombre més gran possible d’usuaris satisfets. ÿs bo per a la societat i provocarà prou peticions de servei per aconseguir un sou digne. I comprar un pis.

Conseqüència 2: problemes socials

¿ÿs bona la situació social que han provocat els amos de programari? Aquests que són tant milionaris que troben poca cosa comprar un pis.

Necessitat de permís per a llegir: Alguns encara no hem pogut visitar el web del permís per punts, seguir el blog del Rafel Nadal o la roda de premsa del referèndum de l’Estatut –trobareu apunts dins aquest blog per a cada un d’aquests casos. Passa perquè cada cop que hom polsa el botó «desar» d’un programa privatiu, aquest el guarda en formats secrets i patentats, això és, codificats talment una emissió del Canal+. Per a tornar a veure el treball caldrà un descodificador autoritzat pel fabricant. Alguns amos han decidit que no donaran permís als usuaris de sistemes operatius lliures, com ara el GNU/Linux. Els qui l’usem, cada dia ensopegam amb el què comporta que hom codifiqui els seus treballs amb formats propietaris. La resta, qui no usa el GNU/Linux, potser no té tantes evidències, però tampoc no se n’escapa pas: és un fet que necessiten el permís dels amos del programari per a fer quelcom tant bàsic com llegir. Que avui puguin fer-ho sense pagar la llicència d’un programa presentat com a «gratis» no és pas cap garantia de gratuïtat perpètua:

[…] Però per parlar assenyadament, la subjecció a un amo de qui ningú no en pot estar mai segur que sigui bo, perquè té sempre el poder de ser dolent quan vulgui, és una extrema dissort. I tenir molts amos és, com més se’n tinguin, ser més vegades extremadament dissortat.

–«La servitud voluntària», ÿtienne de la Boétie (1530-1563).

No poden compartir: El fet de signar un contracte de llicència de programari privatiu en realitat és una traïció al vostre veí: «Prometo privar el meu veí d’aquest programa perquè així jo pugui tenir-ne una còpia per a mi sol». La gent que es decideix per aquestes opcions sent una pressió psicològica interna per a justificar-les i el cinisme va fent forat.

Remordiments: Molts usuaris reconeixen inconscientment que està malament negar-se a compartir i decideixen passar per alt les llicències i les lleis. Però sovint se’n senten culpables. Saben que han d’infringir la llei si volen ser uns bons veïns, però continuen respectant l’autoritat de les lleis, i per tant arriben a la conclusió que ser bon veí (que ho són) és dolent i vergonyós. No cal tenir el nas gaire esmolat per a veure les conseqüències socials negatives d’aquesta contradicció.

Cinisme dels programadors: Imaginem un programador que descriu amb gran entusiasme la seva feina perquè la troba tècnicament apassionant. Aleshores, quan li preguntem «que podré fer servir el programa i veure tot el que expliques?» el posem en un problema que no pot superar. El cinisme sol ser la forma de llevar-li importància a la situació.

3 Escola cínica: Escola filosòfica grega que aspirava a l’autosuficiència moral de l’individu, lligada a una crítica de la civilització i de les convencions socials i a una apologia de l’estat natural. —el Fabra.

Conseqüència 3: ningú no el pot millorar

Ningú no pot millorar el programari privatiu excepte l’amo, clar.

Normalment el propietari manté en secret el codi per por que algú en pugui aprendre alguna cosa. Aquesta situació ja és prou negativa per a una societat que serà millor en proporció a la quantitat de coneixement que hi circuli, però n’hi ha més: prohibir les millores significa renunciar a un dels grans avantatges respecte a tecnologies anteriors basades en àtoms en comptes de bits. També vol dir frustracions i incomoditats importants per usuaris que no poden escollir qui farà les modificacions.

Imagineu-vos com serien les coses si les receptes de cuina fossin acaparades tal com passa amb el programari privatiu:

— Com canvio aquesta recepta per treure’n la sal?
— Com goses insultar la meva recepta, la creació del meu cervell i el meu paladar, pretenent manipular-la? No tens el judici suficient com per modificar la meva recepta i fer que funcioni correctament!
— Però el metge em diu que no prengui sal! Què puc fer? Vostè podria treure-hi la sal per a mi?
— Ho faria encantat: els meus honoraris són de només 12.000 Euros. Ara, però, no tinc temps. Estic ocupat amb un encàrrec per dissenyar una nova recepta d’unes galetes pel Carrefour. Potser d’aquí a un parell d’anys podré estar per tu.

La facilitat de modificació del programari lliure fa que hi hagi molts projectes, amb i sense sal. Mineral i marina. Però els amos milionaris intenten convertir la diversitat en un problema:

Creo que la base del problema del “software libre” es que cada fabricante tiene su propia versión del sistema Linux, y que no hay unos ingresos que garanticen una reinversión en I+D para desarrollar nuevas versiones.

–Carles Grau, director de Microsoft a Catalunya, en una entrevista a noticias.com

Ara en parlarem, del desenvolupament. Això que en Grau vol fer veure que només és possible amb inversions milionaries fetes per milionaris que troben poca cosa comprar-se un pis.

Conseqüència 4: en perjudica el desenvolupament

Antigament, fins a la darreria dels 70, el desenvolupament de programari era un procés evolutiu, on una persona feia servir un programa existent i en tornava a escriure algunes parts per afegir-hi alguna funció. Aleshores una altra persona el modificava per afegir-hi una altra funció i així successivament. Algunes parts del programa s’aprofitaven com a base per a altres programes.

L’existència de propietaris impedeix aquest tipus d’evolució. Cada cop que es desenvolupa un programa cal partir de zero. Els nouvinguts no poden estudiar els programes existents i aprendre-hi tècniques útils. Hi ha estudiants d’informàtica que acaben la carrera i mai no han vist el codi d’un programa gran. Potser són bons fent programes petits, però els costarà fer-ne de grans, si mai no han pogut veure’n cap i observar quines tècniques han emprat. El resultat és la falta d’innovació actual esmentada al diari WSJ.

Newton deia:

Si és que he pogut veure més enfora que els altres, ha estat gràcies a que he pogut colcar damunt les espatlles dels gegants que m’han precedit.

ÿs una frase que sovint s’usa en parlar de ciència. En el cas del programari privatiu, caldria canviar-la per

Si és que he pogut veure més enfora que els altres, ha estat gràcies a que he pogut colcar damunt les espatlles dels empleats de la mateixa empresa que m’han precedit.

N’hi ha prou amb que els informàtics es guanyin la vida

Hi ha prou camps professionals i artístics en què les possibilitats de fer-se ric són minses: la lògica matemàtica, la pagesia, la música clàssica i l’arqueologia. Hi ha persones que hi treballen perquè els fascinen aquestes feines o pel el valor social que representen.

Hi ha la idea que la informàtica fa rics, però és falsa des de fa temps –fet i fet, si voleu fer-vos rics teniu moltes més possibilitats d’aconseguir-ho jugant a la loteria. La pregunta «com podem pagar els programadors?» se simplifica quan ens adonem que no es tracta de pagar-los una fortuna. N’hi ha prou amb que es guanyin la vida.

La nova situació social amb el programari lliure

Si descartem la possibilitat d’enriquir-se enormement, al cap d’un temps, quan ens en fem la idea, aleshores recuperarem el gust de treballar en programari just pel plaer de la realització personal, perquè programar és divertit.

Avui la majoria d’usuaris d’informàtica són pirates, segons el criteri dels amos del programari privatiu. Sí, quelcom comparable a delinqüents que assaltaven i cremaven naus. ÿs del tot natural que no tenguin el costum de dirigir-se als desenvolupadors i expressar-los-hi cap necessitat, sinó just el contrari. Cal amagar-se!

Hi ha un altre factor que marca distàncies: el programari amb amos és secret perquè ningú no ha d’aprendre com funciona. «Propietat Intel·lectual», en diuen. Així no és gens fàcil aconseguir serveis de qualitat, tal com expliquen al WSJ. Tampoc no hi ha el costum d’encarregar modificacions.

Quan tot el programari sigui lliure, aleshores els usuaris ja no seran «pirates» i podran fer consultes als informàtics. Sorgiran amb tota la naturalitat, el dret i la dignitat que avui es fan i paguen les consultes als metges i als advocats.

Quan tot el programari sigui lliure, aleshores els usuaris podran dirigir-se a professionals locals que sabran fins al darrer detall de qualsevol programa. Els bons podran oferir serveis a l’alçada.

Algú encara dubta si sorgiran, aquests serveis, en una societat que cada cop empra més programari? I el que usarà, quan tothom sabi que no cal pagar llicències a cada passa!

Sorgiran noves oportunitats de negoci que no podem imaginar. I si ho provau, els amos del programari privatiu intentaran llevar-vos-ho del cap.

Una qüestió de premises

Tota l’estona hem tingut la premissa que l’usuari de programari no és menys important que l’autor o l’amo que el contracta. Els seus interessos i les seves necessitats tenen el mateix pes a l’hora de decidir quina és la millor manera de procedir.

Si algú pensa que els propietaris són més importants que ningú, per a ells les coses exposades són senzillament irrellevants.

Als defensors del programari lliure ens agrada pensar que la nostra societat fomenta el fet d’ajudar el veí. Enviem el missatge contrari cada cop que recompensen algú per obstruccionisme o l’admiren pels diners que ha obtingut d’aquesta manera.

Si no volem viure en una selva, hem de canviar les nostres actituds. Hem de començar a enviar el missatge que el bon ciutadà és el que coopera quan és adient i no el que triomfa aprofitant-se dels altres. Espero que el moviment per al programari lliure contribuirà a aquesta causa: almenys en un àmbit, canviarem la selva per un sistema més eficaç que fomenti i es basi en la cooperació voluntària.

Richard Stallman a l’article en que he basat aquest apunt: «Why Software Should Be Free» traduït al català al web culturalliure.org. Va servir per la xerrada a Barcelona i part del primer dia a Lleida, però després de la experiència en directe he canviat quatre coses per a emfatitzar el que entrava millor.

—
[2] Brad Silverberg va fer feina a Apple, Borland i Microsoft de del 1990 fins al 1999. Com a lider de la divisió de sistemes personals a Microsoft, fou el responsable de productes tant importants com el Windows 95. Fet i fet, a la Wikipedia hi trobareu una foto seva presentant el Windows 95 junt al Bill Gates. Ara, entre d’altres coses, escriu articles defensant el programari lliure. Per exemple, aquest a aquest a News.com. Vull dir que el Carles Grau potser també encara ens pot sorprendre. M’ho va semblar, quan el vaig conèixer en persona.