El podcast és per a posar context a la tecnologia digital perquè és un canvi gros en tot el que pugueu imaginar: tot allò que pugui ser software serà software.

El registre és de tecnooptimisme, perquè anem sobrats de tecnocinisme i digindoència, a tots els rams, disciplines i redols socials. Així que miro de contribuir a l’equilibri.

Si no voleu sentir a parlar dels beneficis de la tecnologia digital, aquest no és el vostre podcast.

Sense tecnooptimisme esdevindrem irrellevants

Els canvis importants solen fer por. Si els caçadors-recol·lectors del Paleolític haguessin demanat un informe sobre les conseqüències de l’agricultura, possiblement l’haurien prohibit. No va passar i va haver-hi un canvi de període cap al Neolític.

Quan el meu avi tenia trenta anys, el 80% de la població es dedicava a l’agricultura. Si li haguessin dit que noranta anys després els pagesos no arribarien al 10%, i que el seu nét faria feina en una cosa que no existia, no s’ho hauria cregut.

Però aquí som.

I avui tot va més de pressa que el 1930.

La generació del meu avi va viure els canvis amb certa suavitat lineal, però per a nosaltres seran exponencials; tan ràpids com el creixement de grans d’arròs a les dues darreres fileres del tauler d’escacs de Sissa.

Oposar-nos-hi no és pas la solució, perquè quedarem al marge. No és gens divertit esdevenir irrellevant, una cosa que és encara pitjor que l’explotació:

Potser al segle XXI les revoltes populistes no s’organitzaran contra una elit econòmica que explota la gent, sinó contra una elit econòmica que ja no necessita la gent. Podria ser perfectament una batalla perduda. És molt més difícil lluitar contra la irrellevància que contra l’explotació.
—Noah Harari, Yuval. 21 lliçons per al segle XXI

Per no esdevenir irrellevants, ara és el moment d’acceptar els canvis que vénen i incorporar-nos-hi decidits.

És un podcast personal i per això no li he posat nom. Podeu usar el meu per a trobar-lo i subscriure-vos-hi.

Els noms de producte i títols també trobo que són una herència del món de la comunicació analògica de la premsa, ràdio i televisió.

Amb el podcast no faig un producte perquè jo no sóc pas un producte.

Si sou aquí és perquè l’heu trobat, però possiblement us serà més còmode escoltar-lo a una app pel mòbil.

A les apps sol haver-hi un cercador i bastarà entrar-hi ‘Benjamí Villoslada’ per a trobar el podcast i subscriure-us-hi –mireu les dates, perquè programes de ràdio del passat també estan publicats com a podcast.

Pels podcasts no existeix un equivalent als cercadors web, que el veuen tot. És un desavantatge –de moment– pels podcasts que en complica una mica la difusió. La meva tàctica és publicar el podcast a totes les plataformes més populars –són lincades a aquesta mateixa plana. Així m’hi trobareu si feu servir l’app d’una o altra plataforma.

Els oients més experts en podcast solen demanar-me ‘el fil RSS’ per a subscriure-s’hi. Al final, és el més fàcil i universal.