Al vol Spanair JK 5623 d’ahir vaig saber que no importa posar el respatller del seient en posició vertical. Sí, ens donen l’ordre per megafonia i fins i tot el personal de cabina ve a comprovar-ho personalment: «su respaldo, por favor». Però vaig veure prou pistes que indiquen que tot forma part d’una gran farsa.

Ens volen fer creure que això de volar està ple de perills. A un avió els líquids, ordinadors portàtils, aerosols, telèfons i tallaungles es transformen en estris perillosos. Potser és perquè diuen que la gent atemorida és més obedient. Fins no fa gaire la religió s’encarregava d’aquesta tasca, amenaçant-nos amb inferns i la reencarnació en animals llejos, estúpids o les dues coses. Però cada dia tenen menys influència. L’evolució natural de les espècies diu que eliminam allò que no fem servir, i si seguim així, en un parell (mallorquí) de generacions haurem perdut les reaccions químiques que generen la por humana. Sense por ens tornaríem ingovernables. D’acord, sempre podríem obeir per la raó. Però aleshores les lleis, ordres, normes i convencions socials haurien de tenir lògica i coherència. Una feinada. Més val deixar-ho com ara: transmetre por a través de coses capricioses, al més pur estil dels deus: «ara m’enfado i en castigo a 358, abans de berenar, perquè cap ni un va posar el respatller del seient en posició vertical». Fixeu-vos-hi: cada cop és més barat volar i comprem més pisos. L’aviació i l’EURIBOR són els generadors 2.0 de la por.

El meu bitllet pel vol JK 5623 era per classe preferent, cosa que em va fer descobrir un nou món. A la zona hi viatjaven hostesses i pilots de Spanair. Molts, eren dotze fileres preferents, una cosa que mai no havia vist a un MD83. Gairebé mig avió. Partirem 15 minuts tard perquè esperaven un pilot que arribava de Barcelona. Semblava un vol preparat per a tornar empleats de Spanair a Mallorca, tots en classe business.

Davant meu hi seia una hostessa, que tot d’una va reclinar el seient. És una cosa que em molesta, perquè no hi ha espai (a aquella zona business tampoc) i gairebé te’l posen a la boca. No pots ni desplegar el diari –que m’havien regalat com a client preferent. Per coherència mai no el tombo. El seient 8A del darrere era lliure, i vaig canviar-m’hi. Dues fileres enllà, a la columna oposada, un pilot demanava un coixí i també reclinava el respatller. Vaig pensar que el posarien dret a la maniobra d’enlairament, però no. Tampoc el personal de cabina no els hi va demanar pas.

A l’aterratge faria la prova: deixaria el meu respatller inclinat. Tampoc ningú no seia darrere i l’experiment no molestaria ningú. L’empleat de cabina va venir per a demanar-me que el posés dret, «su respaldo, por favor». Li vaig preguntar perquè no era necessari en el cas de la seva col·lega que seia dues fileres endavant. De fet, m’havia fixat que el tenia així des de l’enlairament, i justament per això m’havia canviat de filera –el pilot del coixí s’havia deixondit i ja estava dret. Em va demanar perdó dos pics seguits, i es dirigí a l’hostessa, que immediatament –i amb una expressió de sorpresa– va posar dret el seient. Però només un 50%. Semblava prou clar: no calia. Els experts ho saben.

Tot i això pens que, dins el llepafilisme de les normes de l’aviació, possiblement la de no reclinar el seient de les més lògiques. Són 20 cm més d’espai per a sortir escapat si hi ha un accident. Ai, que em temo que som víctima de la por –i he usat la paraula «temo» per a expressar-ho. Però no havíem quedat que volar és molt segur? Passa que, un pic dins les cabines dels avions, ens podríem convertir en viatgers ingovernables, envaïts per la joia d’haver escollit un mitjà de transport tan modern i segur. No es pot permetre aital cosa, i per assegurar-se’n fan aquell numeret de la jaqueta salvavides que converteix la celebèrrima seguretat de l’aviació en una cosa molt secundària. Al guió podrien afegir-hi una gràfica de la cotització de l’EURIBOR el darrer any. Tendria un efecte contundent; tot el passatge en l’estat de guàrdia al que obliga el respatller en posició vertical, i amb la mirada perduda, recordant que no som res.