Prepareu-vos per a llegir-ho a un caramull de llocs: Google ha presentat un calendari. ÿs molt possible que, de cop, moltes persones comencin a trobar fantàstic això de tenir un calendari en línia i que ho expliquin als respectius blogs. Que una bona part de la blogocosa comenci a usar calendaris en línia, alguns explicant-ne les virtuts i d’altres gaudint-les en un discret silenci.

Perdó, havia dit calendaris en línia. El Google Calendar, volia dir.

A l’hora d’allò que se’n diu influir en la societat, avui els blogs no fan ni pessigolles. Però si es tracta de suggestionar a d’altres blogaires, bué! aleshores la blogocosa és un festival. Per això cal recordar que Google Calendar no és lliure.

No el pots usar per allò que vulguis on et vengui de gust; no et deixen saber com funciona ni adaptar-lo a les teves necessitats [1]; és impossible compartir les millores (clar, si no les pots ni fer); no pots copiar-lo.

Potser és còmode, però ja vaig parlar-ne aquí mateix, del preu de les comoditats de les aplicacions web que no són lliures.

Tot seguit recordar que hi ha molts calendaris que són programari lliure i, per tant, no tenen cap de les privacions esmentades. En podria citar un fum, però em limitaré al primer que vaig usar: el Webcalendar. Té prou virtuts tècniques, però són irrellevants davant aquests avantatges socials: el pots usar per allò que vulguis on et vengui de gust; pots mirar com funciona i adaptar-lo a les teves necessitats [1]; pots compartir les millores [2] i fer-ne còpies.

També vaig veure aquests principis en acció: n’Albert va provar el Webcalendar, li va agradar i ara l’usen a la feina. Perquè tenen una empresa de traducció van fer la seva aportació al projecte traduint-lo al català. Per tot plegat, avui pots usar el Webcalendar en català. De passada també saber com fan feina a ca n’Albert, una empresa local. Google també ho vol semblar, local i propera. N’hi ha que en comptes de semblar-ho també ho són.

—
[1] Si no ets tafaner ni bricolaire pensa que n’hi ha que sí. Que la majoria d’invents que et rodegen van començar d’un atac de tafaneria i experimentant. Ara prova de mirar un poc més enllà del teu nas i demana’t –sense que això sigui un imperatiu– si els que limiten aquestes llibertats no arraconen una important activitat humana. I quin és el teu paper acceptant-ho.
[2] I calaix amb elles, si ets prou hàbil.