Amb aquest capítol inauguro la quarta temporada, que és just una forma de mesurar el pas del temps per aquesta història d’explicar coses en veu.
Quarta temporada
El 2022, de la quarta temporada, també arranca amb perfil a l’Aixeta per aconseguir mecenes. Bé, en realitat també en parlo al capítol anterior del 2021, perquè vaig aprofitar Nadal per a provar l’Aixeta.
No em faré gaire pesat amb aquest tema; just dir que existeix la possibilitat de ser mecenes.
Amb el podcast em passa com amb el bricolatge: vull que l’acabat sigui bo. Per això no el començava, perquè em conec. Vaig començar amb el micròfon del mòbil i aquí em teniu: comprant hardware, la música, més hardware, passant hores en l’edició, pròximament un servei de gravació remota per aconseguir més qualitat, i el que sorgirà.
(Ho sabia)
Voler que allò que fas tingui un mínim de qualitat sol ser frustrant. A més de temps calen bones eines que no són pas barates. Amb el bricolatge tinc la tàctica d’esquivar-ho: si està fet, compra-ho. Amb el podcast l’essència és diferent i enlloc no puc comprar-lo fet.
La quarta temporada arranca amb un micròfon millor. Ara és de condensador en comptes de dinàmic, perquè en parar no paro quiet i perdia volum quan m’allunyava un pam de la carxofa.
Ara cerco un servei de gravació remota, perquè en Marc Alier m’ha mostrat, per aquest capítol, què fan servir al Mossega la poma: el Riverside. Genera un arxiu d’àudio a l’ordinador de cadascú. És un bon mètode, perquè evita la pèrdua de qualitat que significa desar-ho al cloud, que és el problema de l’Skype que feia servir fins ara. Riverside té un preu picant, si calculo les hores mensuals que puc arribar a fer servir quan les agendes coincideixen. Potser em basta el compte amateur del Zencastr, que estic provant i del qual em tempten les eines d’edició, que no són de franc, perquè l’Audacity és excessiu i recaragolat.
Per cert, per a trobar forats a les agendes el Calendly va molt bé. Tant que m’hi he abonat.
S04E01 amb en Marc Alier
La primera intenció fou fer un invers del Cabalga el Cometa, que és el seu podcast personal i, per tant, el convidat sol parlar més que no pas ell. Aquest cop, el protagonisme era pel Marc.
És l’única persona que conec a qui li agrada parlar més que a mi, que sóc un malalt de la comunicació, d’explicar coses tant si són bones com peludes; si veig quelcom que està malament i no ho dic, em sento part del problema –què li farem.
En Marc és de pensament fort, una cosa totalment oposada al pensament dèbil. Al diari Avui varen publicar, fa molts d’anys, una bona definició del pensament dèbil, però ha caigut del web. La guardo. Va ser quan «Vattimo va agrair a Bush i Blair la seva sinceritat a l’hora de dir tantes mentides». L’italià Gianni Vattimo és un qui va encetar el corrent del pensiero debole.
Copiaferro un fragment de l’Avui:
[…] uns dels fundadors del pensiero debole [Vattimo], amarat de Nietzsche i Heidegger fins al moll de l’os, casa veritat i totalitat. “La veritat se’ns escapa perquè no tenim la capacitat de veure el tot. La totalitat és l’opressió de l’individu. Viola el dret de vida dels individus”, comenta. I amb el “Déu ha mort” i el nihilisme voleiant per les cantonades del cervell, Vattimo desconfia dels criteris absoluts, tot proposant criteris de recíproca persuasió portats al terreny dels arguments. És a dir, “una multiplicitat de veritats en constant diàleg i superposició”. I etziba: “No ens posem d’acord quan trobem la veritat, sinó que diem que hem trobat la veritat quan ens hem posat d’acord”. A més, la veritat no és, sinó que “es fa, es construeix i es reconstrueix”. Per acabar d’embolicar la troca, afirma: “Crec que crec en allò que dic” i que “la recerca de la veritat és falsa”. I un aclariment final, paradoxal: “En els etcèteres hi ha tota la resta”.
Tant en Marc com jo, que som de pensament fort perquè preferim posar-nos d’acord quan trobem la veritat. Si és que existeix. En cas que fos que sí, i la descobríssim, possiblement tindríem un problema de biaix.
Aquesta i més coses de fons, són les que sentireu en un capítol on el Marc s’explica sobre un bon grapat de coses, perquè en veu moltes; més que la majoria.
Coses del Pareto.