L’exposició Atmos-fear el fil conductor de la conversa. Les fotografies del Jon permeten veure el món des de dalt d’un avió, cosa que convida a repensar-lo. En realitat, volar també és una forma de ‘pensar des de fora de la caixa’, però en Jon diu que no basta i presenta una idea molt potent:
Avui ja no podem fer allò del ‘think out of the box’, perquè aquest ‘box’ ens l’hem de cruspir.
Jon Tugores, minut 58:49
Dues hores més de podcast
Aprofito aquesta entrada per a fer un incís: hi ha debats sobre la durada que han de tenir els podcast. Per mi és clar, però hi ha dubtes perquè prou gent encara viu la inèrcia de les graelles del segle passat, quan la comunicació audiovisual anava per aire. Ara, per cable de fibra òptica, podem emetre un nombre infinit de converses simultàniament.
(D’acord, els darrers metres sol haver-hi WiFi o 4-5G, però a peu d’antena hi ha fibra. A més, la WiFi i els mòbils permeten tantes emissions diferents com aparells, cosa que no passava amb la FM ni la TDT)
Abans també calia tenir molt presents les hores que la gent era devora la ràdio i davant el televisor. Passava que a les 9 del matí –per exemple– la majoria sortia del cotxe i no escoltarien més la ràdio. Ara també passa, però en tornar al cotxe el podcast continua en el punt que el vàrem deixar en sortir. Si això hagués passat des del primer moment, la ràdio no seria com avui la coneixem. Poder dosificar les emissions és una revolució i cal aprofitar-la.
Bé, en el fons no és tan revolucionari:
Els podcasts són audiovisuals en la publicació, però són llibres en la construcció. Els llibres els deixeu perquè no podeu seguir, però voleu acabar-lo. El podcast ha d’estar pensat per això mateix: que vulgueu acabar-lo. Per això prefereixo parlar de capítols i no pas de programes, perquè no estem pas programats a cap graella.
Aleshores passen coses com la d’aquest capítol amb el Jon: una idea memorable sorgeix el minut 59. No ho sé, si podia haver passat abans, en una conversa preparada i cronometrada; mai no l’havia sentit parlar d’aquesta idea i no li hauria preguntat pas.
Crec en els ambients i els contexts aleatoris per a fer sorgir les millors idees.
Perquè sé que hi ha molts de podcast i el vostre temps és limitat, prefereixo deixar més setmanes després d’un capítol de més durada; no vull que digueu «un altre cop el Benjamí?» quan encara no heu acabat el capítol anterior.
Espaiar programes sense interval fix era impensable al món audiovisual que circulava per l’aire. Si no marcàvem un dia i hora en les rutines de la gent, quèiem en l’oblit. Al podcast no passa: quan entreu a la vostra apli podcastaire allà hi seré. Aquesta és tota la rutina que cal: obrir l’apli.
Els qui tenen patrocinador solen ser regulars perquè qui paga vol «impactes» repartits en un calendari. En realitat pensa en ell i no en els clients, que sovint no poden assimilar tants capítols en un entorn d’abundància d’oferta de podcasts. Quins són els primers podcasts que he descartat a mesura que n’he descobert més d’extensos i interessants? Exacte: els diaris i setmanals. És una qüestió de maduració del gènere podcast; «Màrqueting clàssic disparant-se als peus», capítol 239.674 bis.
La meva experiència diu que la majoria sentiu els programes extensos. És interessant veure l’estadística, que diu que els primers dies la majoria només ha sentit un 10-25% del capítol. A poc a poc els minuts augmenten fins que més d’un 90% arriba fins al final.
Moltes gràcies per escoltar-nos.
L’àudio
La caixa el reprodueix des de Spotify, però cada capítol és a les diferents plataformes que trobareu dalt lincades.
Els vídeos
Al podcast comentem aquest panell de l’exposició:
Presentació de l’exposició:
Reportatge a Terrassa Digital:
Foto del Jon: Cristian Casanelles
