Què passa amb aquest blog?

Em preguntau què passa, si he abandonat el blog. No, de cap manera. Passa que en aquest moment les històries que passen pel meu cap, allò que analitzo, no és per contar aquí. Les coses que sí contaria volen temps, anàlisi i motivació, però darrerament em costa molt concentrar-me en res. Tot plegat és passatger, tornaré. Després de l’hivern sempre ve l’estiu, com deia el gran amic i mestre en Jordi Vendrell.

Potser hauria de contar qualque cosa: l’estiu passat em vaig separar. Feia feina a casa, així que tot plegat ha comportat refer l’habitatge i el lloc de treball. Encara massa coses ambientals, diguéssim, no són a lloc. Convertir en rutina, poc a poc, coses que ara em venen de nou, pair-les, supòs que aviat comportarà un repòs important.

Entre les novetats a pair hi ha la meva condició de presumpte delinqüent. Sí, sembla que aturar una relació que t’ofega i apaga et converteix en malfactor. Només una cosa de la categoria de condemna et priva de l’ús del patrimoni acumulat fins ara i de la possibilitat de fer-ne per mor d’obligar-me als números vermells. Fora de l’àmbit del dret matrimonial a la cosa se li anomenaria «multa», però aquí en l’eufemisme és «pensió». Unes quantitats que t’asseguren són per a protegir els fills, però que cas de fondre-les amb ells, cada més, mentre durava la relació, hauria volgut dir mal criar-los, o sia, desprotegir-los. Aleshores t’expliquen que la cosa està calculada per pares que abandonen els fills. Ah, malfactors. I de la presumpció d’innocència, que se n’ha fet? Al cost important que suposa mantenir un nou habitatge per una persona sola, mig habitatge pels fills i la ex-parella, mig lloc de treball també per a ella, caldrà afegir-hi unes despeses fixes, pels fills, que mai no havia vist. Em causa vertigen la impossibilitat d’adaptar la meva economia als mals moments, que és el que se suposa que fan les persones responsables. Ara és un mal moment: crisi i moltes més despeses per mor de viure sol.

Tot plegat és una condemna, legal, a la bancarrota que fa que no tengui gaire esma per a contar històries aquí. Però ja passarà. Suposo.

Compartir

Entrada anterior
Carta astral
Entrada següent
Font ufana al carrer Perez Galdós cantonada Manuel Azaña

18 comentaris. Leave new

  • Anims i força…

    Respon
  • Per referències d’algún company de feina la separació és la pitjor de les “bancarrotes” per que a més de perdre el patrimoni econòmic també et manlleva en alguns casos el patrimoni personal.

    Molts ànims.

    Respon
  • ànims!

    Respon
  • Jo també estic en la teva situació. Fa molt més temps, ara ja en són 3 anys i jo sóc una dona.

    Em sap molt greu per tu. No és just que et sentis així. I no sé, ni m’importen, els motius de la vostra separació. Però voldria dir una cosa: no tots els homes separats són uns malfactors, ni totes les dones separades som unes usureres.

    En el meu cas, jo no volia que ell em deixés, però va marxar. I potser per a ell va ser una bancarrota, però jo no estava econòmicament millor que ell i els nostres fills seguien creixent i seguien anant a l’escola i menjant cada dia.

    No vull saber quines coses et passen pel cap, no vull saber quina suma de diners creu algú que li has de passar de pensió a la teva ex… no vull saber-ho. Però vull deixar de sentir-me que jo, per ser dona, sóc la part afortunada de la separació.

    Tu tens problemes de peles. Jo també. I com diu en FranDJ, a tu t’han pres part del patrimoni personal. A mi també.

    Saps en el fons no es tracta de si tu ets un malfactor o de si jo sóc una usurera. En el fons la separació és una putada, es miri per on es miri. I no és justa per ningú. Fa mal. Físic, mental i econòmic.

    Entenc molt bé el teu lament, massa bé, més bé del que voldria. Tot i que jo sóc una dona i no em miraran mai com la malfactora.

    No sé gaire com ha quedat aquest comentari. L’he escrit a rajaploma.

    Potser no és el lloc on hauria d’escriure aquestes coses, però m’ha sortit així.

    Anima’t que tot es cura i qui dia passa, any empeny.

    Respon
  • a veces es cuestión de tiempo… ánimo!

    Respon
  • I pensa que, passi el que passi, sempre trobaràs un sol somrient:-)
    Aquest era com el meu lema quan em vaig separar i vaig tenir la gran depressió.
    Tot tornarà al seu lloc, Benjamí.
    Besades i molta força!

    Respon
  • Uf! ÿnims tipo!

    Respon
  • Ostres, havent llegit això no tinc res més a fer que desitjar-te sort i ànims.

    Tot passa, Benjamí.

    Respon
  • Sento la situació, amic Benjamí.
    Pensa en el que canta Llach: “Més lluny, sempre aneu més lluny, més lluny de l’avui que ara us encadena”.
    ÿnims!

    Respon
  • ÿnim Benjamí, que tot en aquesta vida passa, algunes coses deixant més empremta, i d’altres manco…
    Aquesta, deixa empremta 🙁

    Una abraçada, i ànims

    Respon
  • Molts d’ànims Benjamí !!

    anar en moto a fer voltetes ajuda molt a relaxar-se.

    Vvv’ss

    Respon
  • Només desitjar-te ànims i afegir un tros de la cançó dels Manel (Captatio benevolentiae) que m’ha vingut al cap després de llegir el teu escrit, diu:

    I a vegades ens en sortim
    I a vegades ens en sortim
    I a vegades una tonteria
    De sobte de sobte ens indica
    Que ens sortim
    I a vegades una carambola
    De sobte ens demostra
    Que ens sortim

    Espero que per tu sigui una d’aquestes vegades i que se’t doni aquesta carambola que t’ho demostri.

    Respon
  • De gent donant-te ànims ja pots veure que no te’n falta pas, només caldrà que hi sumis una mica de paciència: no crec que el temps ho curi tot, sinó més aviat que amb el temps ens fem a tot, així que endavant.

    Salut i bon Nadal!

    Respon
  • Molt bon Nadal Benjamí!
    en aquests casos tot el que et puguin dir et sona a tòpic, així que només recordar-te que aquí estic. Una aferrada i endavant!

    Respon
  • Només dir-te que pel que et faci falta, ja saps on soc.
    ÿnims i endavant.

    Respon
  • Tot passa,les coses dolentes, també les bones i aquesta condemna també pot ser un benefici. ÿnims! Per cert, potser et semblara extranya aquesta pregunta, però és possible que em coneguis? Ahir, trescant, per la xarxa vaig trobar-te i de sobte em va venir com un flash, la imatge de que alguna vegada m’havies deixat un missatge al meu bloc antic, fa temps, potser 2 anys…no sé, pot ser m’equivoqui. Sigui com sigui…ànims!

    Respon
  • Frannia, em sona el teu nick, possiblement sí que vam parlar via blog. Però no recordo el què!

    Gràcies pels vostres comentaris 😉

    Respon
  • Només dir que em sap greu, donar-te ànims i dessitjar-te sort, que per a mi et mereixes molt bona sort.

    Respon

Respon a Frannia Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.