Tosca

M’agrada l’òpera. Són coses que no es poden dir en qualsevol moment, car algú et pot enfonyar el qualificatiu fàcil d’elitista. M’ha semblat que ara n’era l’ocasió: ha mort el Pavarotti i el tema «està de moda». No sé si m’agrada per mor d’un tic elitista, esnob, o no. En qualsevol cas no és l’objectiu que tenia al cap quan fa un grapat d’anys –potser vint– em vaig adonar que una obra del genere operístic m’agradava més del que no pas em pensava.

Trob que cal provar-ho tot i decidir per un mateix. Com diu l’Espinàs, si algú et diu que tal cosa és molt dolenta sempre s’ha de poder dir «quina sort que n’he provat només un poc», però si et diuen que és molt bona, aleshores tampoc no està malament poder dir «quina sort que n’he provat un poc». Per tal de tastar el gènera vaig firar-me, en CD, l’òpera Tosca de can Sony Classical. Hi canta l’Eva Marton, el principatí Josep Carreras i el menorquí Joan Pons. El Michael Tilson Thomas en fa la tasca de direcció. Em va agradar com sonava, i vaig repetir però aquest cop llegint el libretto. Aleshores em va agradar més encara, perquè vaig entendre el sentit de la història –una cosa important a les obres d’òpera. Vaig comprar més operes del Puccini, el mestre verista, i totes eren prou bones. Poc a poc vaig conèixer més autors, i cap no em va decebre. Des de la grandiositat del Wagner o en Verdi fins la sensibilitat del Puccini, passant per la gràcia del Mozart i la comicitat ben trobada del Rossini, tot i que de só més antic.

Tornant a Tosca: vaig cercar diferents versions. En Carreras és prou càlid, però el Pavarotti el supera en força i el Mario del Monaco també en té molta, però més ben dosificada –pel meu gust. Aquí podeu escoltar el Pavarotti al «E lucevan le stelle». No tenc cap Tosca seu en CD, però sí dels altres dos. Per si ho voleu tastar he passat a Ogg Vorbis les seves interpretacions: Josep Carreras i Mario del Monaco. Comparar el talent és una forma més d’afeccionar-se a la cosa de l’òpera, si és que trobeu que també us agrada. Perquè ajuda seguir la lletra us la copiaferro a continuació:

E lucevan le stelle… (I brillaven les estrelles)
ed olezzava la terra… (i flairava la terra)
stridea l’uscio dell’orto… (grinyolava la porta de l’hort)
e un passo sfiorava la rena… (i unes passes feien florir la sorra)
Entrava ella, fragrante, (Entrava ella fragant)
mi cadea fra le braccia… (i queia als meus braços)
Oh! dolci baci, o languide carezze, (Oh dolces besades, oh lànguides carícies)
mentr’io fremente (mentre jo estremit)
le belle forme disciogliea dai veli! (les belles formes anava desvetllant)
Svanì per sempre (Per a sempre esvaït)
il sogno mio d’amore… (el meu somni d’amor)
L’ora è fuggita… (el temps s’ha acabat)
E muoio disperato! (I em moro desesperat!)
E muoio disperato!
E non ho amato mai tanto la vita!… (I mai no he estimat tant la vida!)
tanto la vita!

El fragment també és conegut popularment com l’«adéu a la vida».

Compartir

Entrada anterior
Ítaca 2.0
Entrada següent
De què es sorprenen?

3 comentaris. Leave new

  • Encara que et semblarà impossible fins avui i gràcies als dos fragments que has penjat de la mateixa opera, executada per dos intèrprets diferents, no havia pensat que una mateixa musica pogués ser tant diferent.

    Suposo que la deformació de sentir música més moderna en que les versions radicalment diferents no em deixava veure que en la música clàssica els matisos són més subtils però existeixen.

    Respon
  • Excelente gusto. Ese fragmento de Tosca cantado por Pavarotti pone los vellos de punta: es uno de mis trozos favoritos de Puccini junto con el Nessun Dorma del Turandot.

    Gracias por el link al libro de Pro-Am revolution que dejaste en el blog de Galli; como era corto casi lo acabé esta noche de un tirón y no está mal. Aún considero que, en general, los “oficiales” tienen más nivel que los “amateurs” (aunque siempre hay notables excepciones). Por hacer un símil operístico, Paul Potters (aquel vendedor de móviles ganador de “Britain got talent”) canta el Nessun Dorma bien, incluso mejor que muchos que han recibido formación musical reglada, pero Pavarotti transmite otras sensaciones.

    Un saludo, XM

    PS: Lamento no poder escribir en catalán, aunque lo entiendo.

    Respon
  • Jo també sóc una mica afeccionat a l’òpera i és cert que llegint el libretto s’aprecia molt millor. D’altra banda,
    sempre m’ha semblat que en Pavarotti tenia alguna cosa que el feia especial i més càlid que la resta de tenors que conec, tot i que tampoc són pas tants 😉

    Respon

Respon a Fran Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.