Material de les Jornades «Futur i Perspectives del Copyright i el Copyleft»

Aquí teniu la meva ponència a les jornades:

Em conformo si els assistents recorden aquest argument:

Sabem que passar una còpia és fàcil, però aleshores els fabricants de programari privatiu ens diuen «pirates» amb aquest argument:

El benefici per al veí, pel fet de donar-li una còpia d’un programa, queda contrarestat pel perjudici provocat al propietari.

Acceptar-lo significa dir que el perjudici i el benefici tenen la mateixa magnitud, i nosaltres li donem més importància a les qüestions socials, això és, que no hi hagi entrebancs per una cosa tan senzilla com compartir programari –fer-ne còpies– i que així tothom pugui tenir els programes que necessita.

Per a entendre-ho, imaginem que existissin màquines per a fer còpies de pa, amb un cost marginal proper a zero per còpia, i apliquem-li la frase anterior:

El benefici per al veí, pel fet de donar-li una còpia del nostre pa, queda contrarestat pel perjudici provocat al forner.

No ho trobau socialment inacceptable?

Programari privatiu

A la taula rodona, en Miguel Piñol (Gerent de GsBIT, Associació Balear d’Empreses de Software, Internet i Noves Tecnologies) ha dit que s’estima més dir programari no lliure, perquè troba que programari privatiu és pejoratiu.

L’antònim de lliure és privatiu. No som nosaltres, qui redactam llicències estibades de privacions que han d’acceptar els usuaris que volen emprar aquells programes. Si pejoratiu significa

Dit de l’element lingüístic que expressa o pot expressar una significació de caràcter desfavorable. –el Fabra

les llicències del programari privatiu ho són prou. Puc entendre la situació que es crea en trobades com aquesta: els defensors del programari privatiu es senten atacats només pel fet que descrivim la realitat. Passa que no es una qüestió de productes, sinó de poder. Si aquest poder s’usa per a crear restriccions pels usuaris, aleshores la situació de qui ho defensa no és pas còmoda, i tot plegat sura a l’ambient.

Aquestes màquines (els ordinadors) cada cop defineixen i controlen més la nostra vida. Determinen les connexions telefòniques i la programació televisiva. Decideixen si les seqüències de vídeo es poden transmetre a un ordinador determinat a través d’un enllaç de banda ampla. Controlen les dades que els ordinadors envien als seus fabricants. Aquestes màquines ens controlen i el codi controla aquestes màquines. —introducció del Lawrence Lessig al llibre «Programari lliure, societat lliure»

A nosaltres també ens sap greu: aquest programari priva d’eines bàsiques a les persones (recordau la metàfora del pa), priven els usuaris de les quatre llibertats del programari (són a la presentació), el preu de les llicències ens priva d’un nou centre de salut a Mallorca (o veste’n a saber quines altres coses, perquè diuen que no en sobren), priven la indústria local dels doblers pagats en llicències d’empreses molt llunyanes (2.400.000 Eur no fa gaire), priven la societat de millor programari (perquè malmeten el model incremental de la ciència; també està explicat a la presentació).

En Carles Grau (director de Microsoft a Catalunya) parlava de programari comercial per a referir-se al privatiu. Transmet una idea equivocada, car els programes lliures també són comercials:

Excepte els casos especials, la llicència GPL no fixa restriccions sobre quan podeu cobrar per a distribuir una còpia de programari lliure. Podeu cobrar res, un cèntim, un Euro o mil milions d’Euros. Només depen de vostè i del mercat. I no ens reclameu res si ningú no vol pagar mil milions de d’Euros per una còpia —can GNU.

Començar des de Zero

En Mariano Sacristán (Director General de SGB) ha començat reaccionant amb paternalisme a la meva metàfora del pa: “de més jove, jo també era idealista”.

Ha explicat que fer un programa comporta una feina important que no poden cobrar al primer client. Si alliberen el programa, qualsevol empresa d’informàtica podrà fer-los-hi la competència amb la seva feina i tindran problemes per a recuperar l’esforç que no poden cobrar al primer client, perquè pujaria massa. Que en aquestes condicions no es podrien dedicar a la informàtica.

He contestat que no importa començar des de zero. En usar projectes lliures trobam molta feina feta. Si en comptes de començar de zero ho fem des de set amb programes lliures, aleshores sí podem cobrar al client la feina que comporta arribar de set a deu.

En Sacristán ha argumentat que ells tampoc no comencen des de zero. A continuació ha dit que per a innovar hi ha casos que cal començar de zero, i aleshores no serveix el model incremental.

La taula rodona acabava i per falta de temps he dit que contestaria aquí.

Hi estic d’acord: ningú no comença des de zero. Nosaltres usem altres projectes lliures: sistema operatiu i les aplicacions que adaptem. Del sistema operatiu, ells usen les API que proporciona el Windows. Quan deia que ells comencen de zero, pensava en la part que desenvolupen usant l’API del Windows o del programa que personalitzen (si té API). Hi ha una barrera clara entre les dues parts. La seva part sol ser des de zero, però nosaltres la podem usar d’altres projectes. És la part que Sacristán havia dit que ells no podien alliberar, perquè els havia costat una feinada que calia recuperar.

Mariano Sacristán reclamava el dret de fer feina com ells han escollit. Crec que cal adaptar-se per tal d’oferir el millor pels clients en comptes d’imposar allò que ens va bé com a proveïdors. És així com funcionen els mercats lliures. Caldria demanar als clients si volen que el seu proveïdor faci tanta feina i que tot plegat comporti restriccions per a ell. Això lliga amb la pregunta del Toni Roig, al públic: si el model de programari lliure és tan bo pels usuaris, perquè tot plegat està ben argumentat, aleshores per què no és clarament majoritari? Perquè cal que els usuaris estiguin més informats, i aquesta tasca educativa és la que intentem fer.

L’altre argument del Mariano Sacristán: «per a innovar hi ha casos que cal començar de zero, i aleshores no serveix el model incremental» queda en dubte. Acabava de dir que ningú no comença res des de zero. Costa imaginar una innovació que sorgeix de cop, perquè la ciència és incremental –«la piràmide de la ciència». No sé a quines innovacions es referia, però en el seu cas, segur que pot sortir-se’n sense el Windows? Si és aquesta la base de les seves innovacions, descansen sobre una cosa que no és gens seva. Posats a fer-la potser convé partir d’un sistema operatiu lliure, i no importarà demanar permís a ningú. En informàtica aquesta és la innovació més gran, vist el panorama: no necessitar el permís de ningú per a innovar. Les qüestions socials van per davant les tècniques, perquè fan que aquestes també siguin millors.

Edició del 2021: ha plogut molt, he après coses i avui el meu paràgraf anterior seria molt més breu. En recerca potser sí que es comença des de zero. En innovació, no. Innovar és «fer que una cosa qualsevol no sigui qualsevol cosa», deia Jorge Wagensberg. La ‘cosa’, sempre existeix abans.

Microsoft

En Carles Grau es queixava que m’hagués referit tants cops a Microsoft, i li he dit que ho feia en proporció al mercat de programari que representen.

Ha estat un poc com ho explica en Guillem al seu blog:

Avui, a la darrera jornada sobre el copyright i copyleft el senyor Microsoft ens volia donar el missatge que el programari lliure està de baixada, que és obsolet, que no té futur, només li faltava una música que terror de fons per acabar de demonitzar-ho tot.

És comprensible: com a empleat de Microsoft cal que estigui «alineat amb l’estratègia de negoci». Tot i això, el Grau provoca empatia perquè també deixa entreveure la persona humana quan li toca fer de persona corporativa.

M’he rescabalat quan ha dit que havien donat passes per la compatibilitat amb formats i sistemes lliures –el Microsoft Office treballarà amb Open Document, l’acord recent amb Novell i SUSE: L’informe IDC diu que un 71% dels programadors usen programari lliure i un 54% d’organitzacions el tenen en producció. Ho van demanar a 5.000 informàtics de 116 països. Un any enrere no volien saber res de l’Open Document, i la cosa va portar molt coverbos amb l’administració a Massachusetts. A projectes com Samba tenien por que no els fessin tancar a base de plets per patents.

Què ha canviat perquè ara vulguin interoperabilitat entre els dos mons? Potser pensaven que posant pegues a la compatibilitat entre sistemes lliures i Windows faria que qui sofrís el festival de problemes acabés oblidant-se del GNU/Linux? Però ah! Un 54% d’organitzacions tenen sistemes lliures en producció i la cosa puja. Potser no està passant que la potada li peguen als Windows en comptes del GNU i que cerquen interoperabilitat per a mantenir els Windows que ara tenen?

S’estan adaptant a nosaltres, i tot plegat mentre som «perdedors». Imaginau què pot passar quan deixem de «perdre».

En dir que no tenim sistemes lliures per a dispositius mòbils, he recordat que havia vist algú, al públic, amb un Nokia 770. Fet i fet, l’assistent ja l’estava mostrant. El públic informat sap identificar aquestes inexactituds. El Carles Grau ha contestat que era una cosa marginal, cosa que significa no saber que el projecte Maemo del Nokia ha progressat, només en un any, més que no pas el Windows Pocket PC en cinc –i què dir del PalmOS. Caldria conèixer millor la competència a l’hora de dir coses que no tenen. Moltíssims dispositius estan basats en programari lliure, però justament perquè és lliure no cal que portin aferrat cap logotip com sí que passa amb els Windows. Des del TiVo fins al Nokia 770 passant per receptors de TDT i molts routers. En acabar, el Carles Grau ens deia que tot i les polèmiques s’ho passava bé i aprenia coses parlant amb nosaltres, també recordant el programa de ràdio. Tot plegat potser haurà servit per a qualque cosa.


Imatge: d’en Markus Winkler a l’Unsplash

Compartir

Entrada anterior
Canvis a les Jornades «Futur i Perspectives del Copyright i el Copyleft»
Entrada següent
Carles Grau critica les ajudes públiques per a traduir «el Linux» al català

16 comentaris. Leave new

  • […] He disfrutando leyendo el post que Benjamí Villoslada, cerebro de Menéame junto a Ricardo Galli, dedica hoy a algunos flecos generados en las Jornadas sobre Copyright y Copyflet celebradas en la UIB (Universitat de les les Illes Balears) Y es que existe tanta desinformación y se arrastra tanto prejuicio sobre el tema, que a veces se necesitan artículos como este para puntualizar obviedades. Las campañas a favor del software libre son imprescindibles porque las que se hacen en su contra son masivas, sutiles y cuentan además con el respaldo del famoso principio de autoridad: son defendidas y divulgadas por empresas tan solventes como Microsoft o Apple. ¿Han visto y escuchado a Bill Gates criticando al Primer Mundo por su ausencia de sensibilidad hacia el hambre y la pobreza de los países subdesarrollados? Y la gente se queda admirando y aplaudiendo declaraciones como esta, que provienen del hombre más rico del planeta. Tal credibilidad (la que otorgan los miles demillones de dólares) avala igualmente el principio del software propietario. Mejor dicho, del software normal. Porque no hay que olvidar que el movimiento que reivindia el código libre ha sido hasta ahora minoritario. Para una inmensa mayoría de usuarios, informática es todavía sinónimo de Windows, y ya conocemos cómo se dedicó (y se dedica) Microsoft a desprestigiar el código libre: una actitud despectiva disfrazada de sensatez que llega a la opinión pública en foma de discurso responsable. “No podemos delegar un asunto tan serio como la seguridad informática en manos de unos cuantos hackers”, “seamos serios y confiemos en los profesionales”, etc Estos y otros argumentos parecidos esconden sin embargo profundas falacias. El código propietario (privativo, no libre) defiende los intereses de la empresa en contra de los intereses de la comunidad de desarrolladores y de usuarios prohibiendo el acceso al conocimiento. ¿A qué mente provinciana se le ocurre que una fábrica de coches impida a mecánicos ajenos a la marca la manipulación de su motor? ¿O que una investigación existosa sobre la curación definitiva del cáncer quede en propiedad exclusiva de la compañía farmacéutica que ha patrocinado la investigación sin que el resto de genetistas, oncólogos o dietistas del mundo puedan conocer, bajo pena de ser acusados de piratas? Volviendo a las falacias. Los detractores del open source insisten en que hay que salvar el trabajo de los programadores, un argumento contundente que nos llega a todos al corazón y al bolsillo. Pero código libre no es sinónimo de código gratis. El código libre es o puede ser tan comercial como cualquier otro, como demuestran ejemplos ya tan antiguos como RedHat. La diferencia está en que el código libre no prohíbe que terceros puedan desarrollarlo, siempre que respeten las condiciones impuestas por los creadores. Para acabar y en una frase: el código propietario, no libre o privativo es la expresión informática del pensamiento único, que a su vez es la formulación neoliberal de una ideología fascista. […]

    Respon
  • Yo soy ese que levantó con orgullo su 770 cuando Carles Grau dijo que no teníamos sistemas libres para dispositivos móviles. La verdad es que, como señalas, todo su discurso parecía muy alejado de la realidad al presentar el software libre como el perdedor de la historia. Al contrario, yo creo que nos encontramos en un momento crítico donde por fin el software libre ha conseguido salir del “gueto”. Que gente no especializada en informática empiece a interesarse por esta alternativa es una buena señal de ello, pero como dice Toni Roig queda una tarea educativa pendiente por hacer, poco a poco lo conseguiremos.

    Lo mejor de tu presentación la frase de ÿtienne de la Boétie, da gusto ver que los clásicos nunca pasan de moda 😉

    Respon
  • A mi també me va xocar molt quan el Carles diu que hem d’escollir el model de Suïssa o el d’Extremadura i Brasil, i jo em demano, entren Suïssa i Extremadura no hi ha res més? no hi ha un lloc intermig on tothom es pugui guanyar la vida dignament?

    Per cert orfeo17 m’has de passar la referència del teclat que feies servir amb el Nokia 770 n’he de comprar un 😀

    Respon
  • enguillem, veig que orfeo17 ha respost sobre el teclat al teu blog. Disculpau, però aprofit que l’enllaç serveixi de connexió per qui també quedi encuriosit cercant coses del 770 😉

    En provar el 770 i veure que és un GNU/Linux, em va semblar que hauria de funcionar amb qualsevol teclat USB o Bluetooth si algú feia els contraladors necesaris. Vaig tafanejar un poc i aquí hi ha casos d’èxit:

    http://www.internettablettalk.com/forums/showthread.php?t=2088

    Cercant un poc més, sembla que aqust este controlador funciona amb varis teclats Bluetooth: «The following keyboards have been tested to work with the 770: Nokia SU-8W, ThinkOutside Stowaway Universal Bluetooth Keyboard, I-Tech Virtual Laser Keyboard»

    http://770.fs-security.com/maemo-bt-plugin/

    Stowaway és que que fa servir orfeo17.

    De totes formes, a casa, si emprau el SSH podeu teclejar texts al 770 usant el teclat de l’ordinador de sobretaula.

    orfeo17: estic content que t’hagi agradat la cita. M’interessa molt la filosofia, des de que he vist la necessitat d’explicar què és el programari lliure. Me n’he adonat quant fons ens falta als informàtics, fins i tot els que tenim vocació d’«informàtics de lletres»! En saber que existia, vaig dedicar a «La servitud voluntària» un parell d’apunts d’estiu al blog.

    Respon
  • Nota: he afegit un paràgraf a l’apunt:

    «A nosaltres també ens sap greu: aquest programari priva d⿿eines bàsiques a les persones (recordau la metàfora del pa) […]»

    Respon
  • Respon
  • Me parece estupendo que desde el campo de la informática se lancen miradas a la filosofía, ahora nos toca a los estudiantes de filosofía echar un vistazo a la informática, tal vez de estas miradas cruzadas surja algo interesante 🙂

    Ya lo comenté en el blog de Ricardo. La ética del software libre la veo muy próxima a las reflexiones que se han hecho desde la filosofía postmoderna. Sólo se necesita una pequeña adaptación de los términos para conciliar ambas posturas. Pero claro, si nos quedáramos en la mera adaptación lo único que conseguiríamos es legitimar un “status quo” cercano (de ahí mi duda de si el modelo P2P que se avecina es el que queríamos), es por eso que creo que la crítica, la aportación genuina de la filosofía, tiene que ir más allá, y este más allá no se alcanzará hasta que no seamos plenamente conscientes (los estudiantes de filosofía) de que la tecnología lo atraviesa hoy todo y conozcamos su funcionamiento.

    Me están entrando ganas de abrir un blog para poder hablar extensamente de estos temas 😛

    Respon
  • orfeo17: va ser molt interessant parlar, el 5 de maig passat, amb el Jose Antonio Marina i en Joaquim Valdivieso, del 43è Congrés de Filòsofs Joves amb el tema «Filosofia i Tecnologia».

    Per aquí trobaras el programa enregistrat en Ogg Vorbis (i mp3)
    http://www.onamallorca.net/archives.php?program=53

    Respon
  • Ya ya, yo estaba en la organización de ese congreso, les llevé el blog. Según me contaron después de vuestro programa, se quedaron alucinados al ver todo lo que había detrás de algo que aparentemente es tan “aséptico” como la informática. Lo dicho, poco a poco hay que ir saliendo del “guetto”.

    Respon
  • orfeo17: sí, vam quedar al·lucinats i diguérem que ens feien molta falta. Vam dir que seguiriem en contacte, i ara recordo que els tenia que passar l’adreça de les traduccions del «Free Software Free Society» del Stallman. En van prendre nota, potser l’han trobat. Mem si seguim en contacte! Estaria bé fer unes jornades sobre filosofia i programari lliure 😉

    Respon
  • Yo el próximo viernes comienzo a dar un taller de Internet “avanzado” para los estudios de Humanidades de 20 horas en la facultad de filosofía. La primera sesión introduciré la ética del software libre y en la última hablaré sobre las diversas licencias que hay y otras variantes (CC, Licencia de Arte Libre, Dominio Público). Mi intención es inculcar la idea de compartir y remezclar contenidos dentro de los estudios que abarcan las Humanidades (y como aplicar mejor las herramientas que ofrece Internet en la docencia).

    No son unas jornadas de filosofía y software libre, pero intentaré que al menos entre todos pensemos un poco como afectan estas cosas a las carreras más tradicionales 😛

    Respon
  • Miguel Piñol Alda
    13 de novembre de 2006 22:04

    He llegit aquest petit apartat del teu blog (més que res perquè volia consultar la teva ponència, tot sigui dit…), i m’ha sorprès que de les meves (petites) intervencions a la taula rodona, se’n tregui simplement que vaig comentar que diria “programari no lliure [enlloc de privatiu], perquè […] programari privatiu és pejoratiu”. M’hagués agradat més que haguessis xerrat de la meva (petita) puntualització sobre la manca d’esforç comú dels agents tecnològics de les nostres Illes cap a la innovació (sigui sobre models de negoci de software lliure, no lliure o color verde lechuga), però bé: vull explicar-me.

    El software no és privatiu com tampoc el software que no és lliure no és “comercial” (com deia en Carles Garau). La semàntica hi juga molt a aquesta interessant (!) guerra (!!) muntada al voltant del SW lliure vs (!!!) el no lliure. Com a gerent d’una associació empresarial que treballa a favor de les empreses del sector (sigui quina sigui la seva orientació o, millor dit, el seu pla de negoci), en absolut em posicion com a “defensor(s) del programari privatiu”. Em posicion a favor de les empreses. Treballen sobre Navision (SGB)? Em pareix perfecte. Treballen amb software lliure (Run Solutions)? Em pareix perfecte.

    Per què llavors vaig dir que software privatiu era pejoratiu i que m’estimava més dir no-lliure? Per dues raons:

    1. Perquè ho és, de pejoratiu. Pejoratiu és “l⿿element lingüístic que expressa o pot expressar una significació de caràcter desfavorable [i] les llicències del programari privatiu ho són prou.” ÿs a dir: simplement en adjectivar a una taula rodona el títol/tema, ja estic expressant una opinió pejorativa.

    2. Perquè no ho és, ni de privatiu ni de lliure (i per això vaig dir, simplement, “no lliure”). Oncològicament (i aquí em pos filòsof) un software no és privatiu pel fet que a jo no em priva de res: “lliure”, “no lliure”, són estats; “privatiu” implica que “[me] que causa privación o restricción de derechos o libertades” (http://es.wikipedia.org/wiki/Software_no_libre#Objeciones_al_t.C3.A9rmino_.22privativo.22)”, cosa que dubt que faci una peça d’enginyeria informàtica (tenint en compte, a més, que sempre tenc l’elecció del software lliure).

    Es xerra al blog de què no és una “qüestió de productes, sinó de poder”. Bé: en el nostre teixit empresarial tecnològic (que era el tema de la taula rodona, no si les noves finestres del MS Vista són transparents, translúcides o color verde lechuga) sí que és una qüestió de productes, i no pas de poder. Treballen sobre Navision (SGB)? Em pareix perfecte. Treballen amb software lliure (Run Solutions)? Em pareix perfecte.

    Crec que hem d’anar cap a un altre debat allunyat dels maximalismes (lliure, no lliure, privatiu, etc) i explicar que hi ha dos models de negoci, que són reals i complementaris, i que les Illes hi poden trobar (i hi han trobat ja) un nínxol de desenvolupament local ben atractiu.

    En qualsevol cas, un debat interessant i constructiu.

    Salutacions cordials,
    Miguel

    PS: http://www.cms-hispano.org, la meva petita contribució al software “no-privatiu”…

    Respon
  • Miquel Piñol (#12): és veritat que vau dir moltes coses, però m’he limitat a les que em van quedar per respondre. Allà només vaig comentar que respondria «per a innovar hi ha casos que cal començar de zero, i aleshores no serveix el model incremental» però en escriure això vaig recordar més coses.

    Entenc la teva posició a favor de les empreses per mor del teu càrrec, però no la comparteixo: per jo les persones són primer. No som sol: les lleis també posen les persones davant les empreses. En aquest cas, penso en persones-usuari de programari que, per a no experimentar cap privació, els programes han de permetre-los-hi les quatre llibertats especificades al projecte GNU. Són ben clares, indispensables totes. Tot encaixa com un rellotge.

    Com a informàtic, també s’esperava de mi que defensés coses que no podia defensar, i vaig deixar aquelles feines. No em poso com a exemple de res, simplement vull dir que se bé què passa. Possiblement estic dient que sóc caparrut, i quan tenc un dilema ètic haig de resoldre’l. O mal empresari, perquè em va fer falta aprendre un munt de coses noves, i en aquest ofici vol dir temps, una matèria primera caríssima. Stallman aquí explica que hauria cercat altres feines, abans que fer no programes lliures. Ho explicava a un auditori prou compromés amb empreses, també.

    Poder: a jo no em pareix perfecte que ningú, ni com a particular ni empresa, limiti aquestes quatre llibertats, perquè aleshores té un poder excessiu sobre els usuaris del seu programari. Parl d’aquest poder i no d’altres; el mateix que el cuiner que llevarà la sal pel que demani perquè només ho pot fer ell i quan li vengui bé. No és un poder excessiu, aquest? O això o no menjar aquesta recepta: una qüestió binària, maximalista.

    Privatiu: conec la plana de la Wikipedia, i cal tenir en compte que la llengua no és pas exacte, cosa que significa que podem defensar qualsevol teoria si trobam el nombre suficient d’experts 😉 Privatiu descriu bé què provoquen aquestes llicències: «causen privació o la signifiquen». No lliure també, usa’l. Però privatiu no és pas incorrecte i l’uso perquè té més força a l’hora d’expressar la situació dels usuaris que experimenten privacions (de la «no llibertat»). Si dius que uso llenguatge pejoratiu, jo em defensaré.

    Pejoratiu: No concedir les 4 llibertats és un tracte pejoratiu pels usuaris. No és només una qüestió semàntica. A jo també em sap greu aquest tracte als usuaris, però és el que hi ha. Dubtar que una peça de programari pugui tenir aquest poder és tancar els ulls a la realitat de milions d’usuaris. Poden no veure-ho ells si no són tècnics, però nosaltres no ens podem enganar. I si ells no ho veuen cal informació per què se n’adonin del que poden fer amb el programari i escullin el lliure perquè és l’únic que els hi ho permet. Ho dius bé: sempre tenim ha l’elecció del programari lliure. No hi ha cap altre solució que la binària, o maximalista: programari lliure o privacions.

    Debat maximalista: hi ha qüestions que el permeten, però d’altres no. ÿs dolent que algú que no pot menjar sal no pugui llevar la sal a les seves receptes? Sí, sense cap dubte. Per a qüestions com aquesta no hi veig lloc per al pensament dèbil –el de l’escola del Gianni Vattimo; val, posem-nos filosòfics 😉 (orfeo17, encara ets per aquí?) ÿs una de les qüestions que vam parlar a la ràdio amb els filòsofs (comentari #8): es pot dir, amb lògica i usant la raó, que una cosa és bona o dolenta? També van dir que sí. Són qüestions bàsiques d’ètica filosòfica. Cal no confondre-la amb la moral, que sí pot esquivar la lògica i acceptar dogmes inqüestionables.

    Felicitats pel cms-hispano.org!

    Respon
  • […] La pregunta està mal feta, perquè els programes lliures també poden ser comercials –ho vaig explicar aquí no fa pas gaire. […]

    Respon
  • […] No fa gaire ho explicava a un altre apunt: no ens empassem pas que sigui cap delicte ajudar al veïnat quan ha de menester una eina. En deixar eines programari no ens quedem sense, perquè les eines a base de bits es poden copiar amb un cost proper a zero. Si hi hagués màquines de copiar pa faríem exactament el mateix que amb el programari, i els forners ja podrien piular tant com volguessin. […]

    Respon
  • JAVIER EMILIO VALIN QUINTELA
    30 de març de 2007 01:54

    SALUDOS MIGUEL,DE TU PRIMO DE LA CORUÿA

    Respon

Respon a Benjamí Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.