Colònies i territoris vençuts

Cada dia ho tenc més clar: tracten el Principat com territori vençut i les illes com una colònia.

Salamanca

A què ve tanta preocupació perquè els documents surtin de Salamanca? Sembla que alguns es conformarien amb que es quedessin a Madrid. No és Catalunya també part de l’estat espanyol? Haurien d’estar contents amb que es faci justícia entre compatriotes i que els documents no surtin de l’estat. Però actuen com si els catalans no ho fossin, compatriotes. Si ens hi fixam, el tracte té tots els tics del que es donaria a un altre país vençut.

A Internet –no puc recordar on– vaig llegir un escrit dient que s’entenia que es reclamessin els papers, però que no pot ser. L’articulista argumentava que estaríem arreglats si ara tots els països iberoamericans reclamessin l’or que els espanyols van prendre. Hi ha una gran diferència: avui els països iberoamericans són independents. Si formessin part de l’estat espanyol tindrien un altre tracte més generós. No el tindrien si se’ls tractés com a territori vençut, que és just el que fan amb Catalunya.

Als territoris patris se’ls ajuda i fa costat, als vençuts se’ls espolia. Això és el que traspuava les declaracions de pedrojota, el director del Mundo, a la COPE. Deia que els catalans no tenen manies a l’hora d’emportar-se una riquesa de Salamanca, però després no volen que els toquin l’aigua de l’Ebre. La mesclada d’ous i caragols és important, perquè el problema de l’Ebre és ecològic. Però estic ben segur que al pedrojota tant li fot carregar-se el Delta de l’Ebre. Heu vist mai cap vencedor amoïnat per l’equilibri ecològic del territori vençut que no considera seu?

ÿs just el que està passant per Mallorca, també –i seguint amb el pedrojota, la seva piscina en territori de domini públic és un exemple palmari de tracte colonial. No conec gaire mallorquins que estiguin contents amb l’allau de ciment i asfalt que amollen darrerament. Només ho defensen colons, alguns polítics –amb amos a la península– i afegitons.

Més perles

Rajoy va dir, la setmana passada, que l’Estatut s’estava negociant d’amagat d’Espanya. Imaginem per un moment l’escàndol que s’hagués muntat si això mateix ho diu en Carod: «se li ha escapat perquè pensa que no són Espanya, anatema!». Idò se li va escapar al Rajoy.

L’Esperanza Aguirre va dir que li sabia greu que la seu d’Endesa sortís del territori nacional. Va rectificar, Barcelona és part del terrotori espanyol. Però també se li havia escapat, ai.

El 22-01-2006 el Zaplana acusà Zapatero de deslleialtat amb Espanya. Però amb polítics de quin estat se suposa que està negociant Zapatero?

El mateix dia, Rodríguez Ibarra diu que estava content perquè els nacionalistes han perdut i no han aconseguit cap de les coses diferencials que van demanar. La frase s’entendria millor si hagués dit que estava content perquè els vençuts han perdut, doncs ell també és nacionalista, però espanyol. Ser nacionalista no és cap cosa dolenta, encara que hi hagi que ho usa com insult. Està bé que hom treballi a favor de la seva nació, perquè totes tenen diferències positives que potenciar. El problema és quan un nacionalista troba que els demés han de renunciar a les seves nacions, les vol vençudes, que s’oblidin de les diferències –és el que demana Ibarra. El nacionalisme que s’alimenta de l’eliminació d’altres nacionalismes és agressiu, sol usar armes i vèncer. Conec nacionalistes espanyols no agressius que diuen coses interessants. Cap nom Rodríguez Ibarra.

La qüestió sobre el terme nació és el que més els delata. No hi ha cap definició exacte per nació. Fet i fet, la constitució diu que som nacionalitats:

La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas.

[destacat meu]

… però s’ha de posar «española» a la casella «nacionalidad» dels documents. Sent tot plegat tant vaporós [1], perquè no deixar que l’Estatut digui que Catalunya és una nació? S’ha deixat ben clar que l’Estatut no posa en joc «a indisoluble unidad de la Nación española». Que la Contitució parli de «Nación española» i no «Nación», que a la mateixa frase parli de nacionalitats, tot plegat dóna prou pistes per pensar que hi ha altres nacions unides dins el projecte. Però no ho volen, perquè com a símbol és massa privilegi per a un territori vençut. Per a ells és ben igual, si els catalans senten que són una nació. Heu vist gaire vencedors comprensius amb els vençuts?

Tot plegat amanit per alguns militars espanyols que amenacen, amb tancs, altres espanyols. Ho fan en nom de la Constitució, però sembla que no hi ha gaire constitucions a la Unió Europea que donin tant poder als militars i a un editorial del diari New York Times es demanen com pot ser que encara hi hagi Army Troglodytes in Spain amb polítics del PP fent-los-hi costat [3]. Potser passa que a Espanya hi ha qui pensa que cal vigilar, armats, els territoris vençuts i les colònies.

No és gens fàcil sentir-se espanyol quan no et veuen ni et tracten com a tal. També entenc que altres territoris de l’estat se’n sentin, i ben cofois: a ells els tracten d’una altre manera. Fins i tot lluiten, a favor seu, cada cop que els territoris vençuts i les colònies volen un poc més d’aire.

Quan no tenia en compte [2] que en realitat tracten amb colònies i territoris vençuts, el que deien m’alterava, no ho entenia. Ara puc entendre-ho, fins i tot endevinar què diran. Ja no m’altero, potser perquè he quedat ben retgirat.

RETGIRAR v. tr.
Alterar sobtadament de por (Mall., Men.); cast. asustar. Campanades que les òlibes retgiren, Penya Poes. 343. a) refl. Sentir forta alteració de l’ànim per efecte de la por; esporuguir-se sobtadament; cast. asustarse. Per tan poca cosa no em retgir, Ignor. 78.

DCVB


[1] A a les planes de discusió de l’entrada nación a la Wikipedia en espanyol he confirmat les meves sospites de quan vaporós és tot plegat.
[2] Un amic ho va dir, no fa gaire, a la sobretaula d’un sopar. Gràcies pel cromo!
[3] Actualització del 25-01-2006 amb l’editorial del NYT.

Compartir

Entrada anterior
Xavier Sala-i-Martin i la desinformació
Entrada següent
Apunts llargs (articles?)

7 comentaris. Leave new

  • Moltes vegades tinc dubtes de si tot això ve encara de la Guerra de Successió: el fet que, de manera sistemàtica i gens enreonada. S’hauria d’estudiar ben a fons, però tanmanteix aquestes coses no interessen per res als vencedors, no?

    Respon
  • El Alcalde de Salamanca es un Tio Cojonudo

    Respon
  • He llegado a este post a través de planeta.hispalinux.com
    Probablemente es muy interesante, pero no lo puedo leer porque no entiendo tu lengua. ¿por qué no creas una versión en castellano?, tal vez tu blog tendría
    así más lectores.
    Es sólo una sugerencia, quizá no sea mala idea para que todos nos entendamos.

    Respon
  • Francisco: gracias por la sugerencia, pero no pretendo que me lea mucha gente.

    Te preguntas por lo interesante del blog: está mayormente (90%) dedicado a bitologia y uno de mis objetivos es contribuir a dar vocabulario en catalán a eso que llaman «nuevas tecnologías». Lo hago porque es mi lengua materna y porque está en peligro de extinción. Que carezca de vocabulario para cosas nuevas, como la tecnología, puede contribuir a su extinción. Así, al decidir escribir un blog sobre tecnología bítica explicada en catalán, sabia que me estaba limitando doblemente: aficionados a la tecnología y a la lengua catalana.

    En cuanto a entenderse no siempre está relacionado con la lengua. Se de muchos que me leen y no me entienden, pero estoy muy orgulloso de ellos. Puedo decir «fulano o mengano no me entiende» y consigo amigos fantásticos y complicidades irrepetibles. Eso también hace que obvie ciertos riesgos:

    – Me consta que hay personas que al ver un escrito en catalán se sienten defraudadas, molestas, incluso ofendidas. Curiosamente suele suceder con las lenguas pero no con otras cosas minoritarias y en peligro de extinción. Por ejemplo, a menudo piensan que es bueno que alguien se vaya a una isla diminuta a estudiar y proteger plantas en peligro de extinción. Me gusta la coherencia, y estas personas suelen estar entre las que decía estar orgulloso de que no me entiendan.

    – También se que hay personas que piensan que deberíamos abandonar nuestra lengua porque esto es territorio español. Otras que lo grande deberia imponerse a lo pequeño, con lo que no hay que «perder el tiempo». Tampoco que me entiendan los que reivindican y reclaman los derechos de conquista armada sobre otros pueblos. Ni los amantes de imperios en extensión. Demasiado agresivos –incluso violentos– para mi gusto.

    – Finalmente las hay que se esfuerzan por ser coherentes, pacíficos y amar la diversidad lingüística, entre muchas otras buenas cualidades. Pero que les gustaría entenderlo todo. Les sugiero que sean realistas: su objetivo es muy difícil conseguir en un planeta con tantas lenguas como el nuestro.

    Por supuesto, lo de arriba va sobre personas que me piden que abandone mi lengua materna y está basado en mi experiencia. Hay muchas más que no saben catalán, pero no me piden que abandone nada. Algunos se esfuerzan por leerme, y es de agradecer. Se el esfuerzo que supone. Sin ir más lejos, hace un par de semanas que descubrí que puedo leer portugués, otra lengua cercana. ¡Entiendo por lo menos el 80%! Es algo fantástico, la diversidad lingüística.

    Respon
  • Salmantino: si dones qualque raó i és bona possiblement algu altre podrà pensar el mateix que tu. Donaré pistes sobre com fer-ho seguint el cas que ens ocupa: els documents.

    En el cas d’una cosa collonuda convé aclarir per a qui. El que és ‘collonut’ per uns pot no ser-ho per altres. Per exemple, pel Caudillo [por la gracia de Dios] va ser ‘collonut’ tenir els papers a Salamanca perquè els podia usar per perseguir i matar catalans. No era gens ‘collonut’ per les víctimes catalanes.

    En que algú es collonut també convé aclarir fent què. Per exemple, els que van portar els papers fins Salamanca sembla que eren ‘collonuts’ fent botins de guerra, amb documentacions, per a règims militars dictatorials. Així podrien usar els documents de les institucions, grups polítics, socials i culturals per perseguir i reprimir els vençuts amb caràcter retroactiu. Alguns diuen que fent aquesta feina eren tant ‘collonuts’ com les SS alemanyes,

    Respon
  • Respon
  • Respon

Respon a paurullan Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.