La legislatura 2015-2019 ha estat una cursa d’obstacles per complir les lleis 39 i 40/2015 que ens portaven cap a l’administració sense paper —un concepte que no m’agrada.
El BOE del 13 maig de 2016 aprofitava els obstacles de la cursa per a fer xantatge: “si useu el nostre software per a complir la llei, teniu dos avantatges: 1) cobrareu el FLA (Fondo de Liquidez Autonómico) i 2) us estalviareu fracassar fent programari propi d’administració digital”.
Tot estava pensat per a fracassar. El primer motiu era la falta de recursos obligats per la Llei Montoro, que no permetia ampliar la nostra plantilla. El segon motiu era que, encara que aconseguíssim persones tècniques, no sabrien què fer perquè a l’estat espanyol ningú no sabia –ni sap encara– com s’han de connectar entre sí totes les plataformes dels diferents governs. La interoperabilitat no està resolta.
El navegador sovint diu que la seu digital de l’administració pública no és segura. Passa amb gairebé totes les de l’estat espanyol. ¿Pot ser que tantíssimes administracions de l’estat estiguin equivocades i hagin comés un error que al món privat s’arregla fàcilment?
L’article Els indicadors de saturació continuen en escalada lliure de l’ARA Balears m’ha transportat als 60-70 del segle passat.
Els mecanismes de memòria de les xarxes socials em recorden que aquesta setmana fa tres anys que vaig rebre la cridada del Biel Barceló oferint-me ser director general de desenvolupament tecnològic del Govern de les Illes Balears.
El 20 de desembre de 2016 va arribar el projecte de Dictamen sobre els Drets d’Autor al Mercat Únic Digital COM/2016/0593. No em va agradar i no tenia clar si cap esmena meva arribaria a funciona
Comentaris recents