¡Viva la Señorita Pepis!

He trobat un apunt de blog que explica prou bé la situació actual de la cuina. El copio a continuació, no fos que l’original es perdi.

¡Viva la Señorita Pepis!

Yo nunca pedí a Los Reyes Magos una cocinita. Nunca me fijé en los ingredientes de un plato para entender de dónde venía aquel sabor. Me bastaba alimentarme. Quizá porque éramos tres niñas en una casa de la España de Cuéntame, mi mayor aspiración era disfrazarme de camarera y servir nuggets Plimdus descongelados a mis muñecas.

Cuando llegó el momento de estudiar en la universidad, no me sedujeron las ingenierías relacionadas con la hostelería y me decidí por estudiar Administración y Dirección de Empresas, posiblemente lo más parecido al marketing que se podía estudiar.

Nunca he sido cocinera vocacional, aunque durante siete años tuve que dirigir los departamentos de compras de diversos supermercados. Lo que me apasionó de ese trabajo no fue la gastronomía en sí misma ni la posibilidad de conocer hasta el último detalle de un plato, sino cómo la cocina rápida podía ayudar a las personas a resolver sus problemas del día a día. Mi menú habitual me alimenta, pero jamás me ha interesado cómo lo preparan ni se me ocurriría modificar la receta en casa. Los precocinados, la tecnología de las cocinas industriales, me maravillan por cómo nos facilitan la vida, pero llevo más de 15 años sin leer una receta.

Siempre me ha importado más el contenido que el continente, el fondo que las formas, el corazón que la apariencia. Cuando llega el fin de semana, me quito el disfraz de presidenta y aliño una ensalada, pero os aseguro que sigo siendo la misma. Por eso nada me irrita más que aquellos que te tratan de manera distinta en función de cuanto cocinas y cuantas recetas conoces.

Pensé que sabía algo de cocina porque llevaba varios meses leyendo críticas de cocina, pero en los últimos tres días he aprendido más que en los seis meses anteriores y ahora, por lo menos, sé que no sé nada. Después de tantos meses ⿿de miranda⿝, sentía la necesidad de participar, y de entrar en la cocina YA. Podía haber pasado semanas estudiando libros de cocina para elaborar platos aparentes; podía haber encargado a un cocinero que me preparara un menú; o podía elegir precocinados congelados.

Por todo lo anterior, podéis imaginar cuál fue mi decisión: utilizar la técnica más cómoda, sencilla y amigable que pudiera encontrar y que me permitiera pasar de observadora de la cocina a encender los fogones en el plazo más breve posible. Vale, pero ¿qué plataforma elegir?

Para más de 115 millones de personas, Plimdus es SU marca de congelados. También lo sería para mí. Me gusta Plimdus; sus instrucciones detalladas, la presentación de sus envases y su integración con otras herramientas como los microondas Philimps Plimdus Series. La necesidad de tener un Plimdus ID para introducir el producto en el microondas, tan criticado en la chefosfera, me parece positivo. Si cuando abrimos la caja de un medicamento leemos las contraindicaciones antes de tomarlo, si cuando repostamos en la estación de servicio nos preguntamos si nuestro coche es diésel o de gasolina, ¿por qué no aplicar las mismas precauciones a la hora de usar el microondas? Creo que esta opción permite que no proliferen los accidentes que sólo nos proporcionarán una mala experiencia. Por encima de todo, me gusta el concepto de CONSUMO que está detrás de Plimdus. La idea de consumir un producto fruto de análisis y estudios de mercado en un entorno controlado fue lo que, definitivamente, me decidió.

Ya sé que Plimdus no es el alimento perfecto y que los gourmets (el 0,66% del total) tienen algunos problemas para aceptarlo, como me han recordado algunas de las personas que han comentado mi primer plato Plimdus. Pero entre hacer cocina perfecta al 100% o cocinar de manera inmediata e intentar mejorar poco a poco, opté por la segunda opción.

Veo que algunos cuestionan mi decisión de utilizar Plimdus; repaso un post de Marcos Malagal sobre la percepción de Plimdus en la chefosfera y veo sorprendida que algunos, encastillados en su arrogancia culinaria, creen que pueden decir qué es y qué no es un plato. Que el contenido de un menú preparado con la ayuda de un producto como Plimdus tiene menos valor que los platos cocinados a partir de materias primas totalmente crudas, incluso agitando salsas cargadas de ingredientes durante muchos minutos dispuestos a correr el peligro que se corten o estropeen.

Pues bien, a todos aquellos que piensan que Plimdus es una colección de platos de la señorita Pepis⿦ sólo quiero decirles una cosa: ¡Viva la señorita Pepis!

L’escriu la presidenta de la delegació a Espanya de Plimdus, la marca de precuinats que des de fa un parell d’anys està perdent el 90% de mercat.

Cada pic té més força l’idea de no consumir Plimdus per a recuperar les tècniques de cuina dels nostres avis. Els que cuinen han guanyat en salut i no tenen tanta tendència a l’obesitat.

Qui no vol o no pot cuinar com els seus avantpassats, també pot prescindir de Plimdus. ÿs possible gràcies nous comerços d’alimentació que solen incloure servei a domicili. Aquests nous establiments, anomenats restaurants casolans, són noves oportunitats de negoci que no existien quan Plimdus ocupava un 90% del mercat.

Els no interessats en cuinar ni en receptes també troben que és bo que progressin els substituts de Plimdus. La presència de cuiners cada cop més experts enriqueix la seva comunitat. Fins i tot la cultura local. Per exemple, els que no poden prendre sal o els celíacs ara ho tenen més fàcil per aconseguir que algú prepari plats a mida per a ells: els cuiners ara viuen al seu barri, són veïns. Comença a haver-hi prou establiments per escollir, competència, estils, diversitat, i els plats a mida cada pic són més assequibles. Estan sorgint estils nous de cuina i ingredients abans ignorats per Plimdus. Al·legaven coses com ara «Els nostres estudis de mercat no diuen pas que sigui cap producte necessari. Tampoc no és rendible preparar això només per un 0,20% de consumidors». Alguns productes naturals locals ara tenen sortida, i els fan servir per una variant de la cuina casolana anomenada de mercat. Sembla que hi ha interès per saber quins fruits, verdures, carns i peixos són disponibles segons l’època de l’any, un detall que havia passat completament desapercebut fins ara –el catàleg Plimdus no canvia gaire, sempre són noves versions dels mateixos plats. Hi ha qui fins i tot parla de «cultura de la cuina» o «democratització de la cuina». A Plimdus asseguren que just és un producte, i que només tal·libans de la gastronomia gosarien associar un producte de consum amb «democràcia» i «cultura».

Els restaurants casolans solen pertànyer a ex-empleats de l’àmbit Plimdus: operaris de planta, distribuïdors, reposadors de supermercats i grans superfícies, especialistes en congelació, fins i tot oficials especialistes en fregidores que havien aconseguit el títol Plimdus Certified Professional, o directius d’establiments del Plimdus Partner Program. Interessats en l’essència de la cuina, començaren a practicar a casa les tècniques de les seves padrines i padrins. Sovint havien d’aconseguir matèries primeres crues, gens «integrades», a horts i granges particulars, que podien ser pròpies –fins i tot muntades al balcó de casa– o d’altres afeccionats. S’organitzaren per a compartir coneixements, materials i trucs a Internet. D’aquesta manera, gairebé amateur, començà el que avui és tota una revolució al mercat de l’alimentació.

Els directius de la multinacional d’alimentació més gran del planeta, Plimdus, estan nerviosos. Apunts com el de dalt formen part d’una ofensiva per tal d’aconseguir que la cuina casolana i de mercat sembli quelcom complicat, insegur, inestable, poc professional, gens integrat i per tant incòmode. Volen que els nous cuiners semblin arrogants, uns fanàtics de la gastronomía. En contrast, s’esmercen en recordar la praxi, normalitat, tolerància i bona integració en «la vida moderna dels consumidors moderns» que significa Plimdus.

Se’n sortiran? Amb el temps ho diran les bàscules de bany, els anàlisi clinics i també la cultura, i tant què sí. L’alimentació no és només un producte. Basta que se n’adonin més persones. Potser seran els besnéts dels padrins que cuinaven, però seran.

Compartir

Entrada anterior
Papers de la xerrada a Ferreries
Entrada següent
Queixa recursiva al Defensor del Pueblo

12 comentaris. Leave new

  • Aquesta no fa més que dir dois!!! ja veus que n’han d’arribar a ser de curts!! jo tinc wordpress al meu blog, un producte lliure i mai de la vida he hagut de mirar una sola línia de codi, i amb dos clics ja pots tenir el teu blog penjat a la xarxa. Deu de Plimdus des nassos!!

    Respon
  • Comparativa Windows con Plimdus (en Catalan)…

    Jugando con la ironia… Benjamí responde de forma fenomenal a la presidenta de Microasoft España. Hacen una comparativa muy fina de Windows con una imaginaria empresa de congelados llamada Plimdus….

    Respon
  • Respon
  • I què passa amb la multinacional Guglindus? Pel que diuen comercialitza menjar sa a partir de productes liofilitzats i transgènics de primera qualitat, que a més qualsevol gurmet pot enriquir amb productes de la terra.
    Jo li veig moltes avantatges a Guglindus: te’n pots dur el seu menjar de viatge sense necessitat de canviar de dieta, amb la certificació internacional de qualitat atorgada pels gurmets de tot el món.

    Respon
  • Emili: el Guglindus ens fa renunciar al frit. No hi ha cap plat Guglindus que es converteixi en frit després d’enriquir-lo amb productes de la terra 😉

    Respon
  • Molt em temo que, degut a la poca facilitat literària de l’autora quant a aquesta mena d’intent al·legòric, s’ha malinterpretat radicalment el seu post.
    Sembla que estigui parlant de Microsoft i Windows versus GNU/Linux i el software lliure, quan en realitat del que tracta és de defensar Spaces, la plataforma de publicació de blogs de Microsoft. Fixeu-vos: quan parla de “elaborar un plat”, vol dir escriure una entrada al blog. Quan parla de la necessitat de tenir un Plimdus ID per tal de ficar el plat al microones, es refereix a que, en Spaces, per deixar-hi un comentari en un post cal identificar-se abans amb un compte de Microsoft (hotmail, passport, o similar, suposo). Es veu que la gent la criticava per haver escollit una plataforma en la que no és possible desar-hi comentaris anònims (mireu els comentaris).
    M’imagino que tard o d’hora el post Windows versus Linux acabarà arribant, però espero que no ho faci també al·legòricament, o no hi haurà qui la entengui, aquesta senyora.

    Respon
  • Lillo: és com dius, però encara que aquest pic es referia al Spaces, el que vol transmetre la Garcia és més transversal:

    «el programari lliure és complicat, no interessa llegir el codi, qui el defensa són arrogantes encastillados»

    Al seu primer apunt va titllar de maniqueus, maximalistes, extremistes i radicals els defensors del programari lliure.

    El seu mantra li val pel Spaces, el Windows o qualsevol producte Microsoft vs els substituts lliures. No fa gaire va dir que calia ser un expert per a fer funcionar un ratolí en GNU/Linux. Intenta transmetre aquesta falsa idea sempre que en té l’oportunitat.

    La «complicació» (segons la García) del programari lliure és tant assumible, lògica i necessària per la societat com poder cuinar –o que el veí cuini– i tenir accés a les receptes.

    Respon
  • diuen que menjar tot precuinat no es gaire bo i que et pot fer pujar el colesterol per els nívuls, haurem de comprar un anti-colesterol ?

    les “croquetes” es van actualitzant ? i si ho fan, has de pagar un suplement per que aquestes no et botin de la fregidora ?

    Has d’ampliar la cuina (i/o la casa) per poder emprar aquests plats ?

    Per poder obrir un paquet de “empanadillas” prèviament tenc que acceptar un contracte ?

    Es delicte donar una simple tallada de calamar a la romana al meu amic ?

    La pella de la casa ha d’estar homologada per poder cuinar aquesta marca ?

    Es cert que si quan fiques aquesta marca de productes a dins la gelera els altres que hi pugis tenir es fan mal bé ?

    Que passa si vull “obrir” una lasanya per veure que hi ha dins ? Es delicte ?

    Si el menjar congelat no surt de la nevera, la tenc que apagar i tornar a encendre ?

    ufff… jo aquestes analogies nomes em creen dubtes… 🙂

    Respon
  • A jo m’agrada la cuina casolana i les receptes aquelles que diuen “que estigui bé” o “que fagi xup-xup”. I, si un dia fris i necessit dinar o sopar ràpidament, de fast food (no sé com l’hauríem d’anomenar, realment), un pa amb oli és el millor! ÿs el rei de la nostra cuina

    Respon
  • Vull dir que m’agrada allò que vaig aprenent a poc a poc. I, sobretot, allò que sigui simple. El pa amb oli, clar, no és de la marca Plimdus. Ni de cap marca. No sé si m’emplico, que diu en Beni:-)

    Respon
  • […] Avui fa una setmana que vaig escriure aquest apunt en català i aquest altre en castellà. Foren una modificació de l’escrit d’un apunt de blog de la Rosa García, presidenta de Microsoft Espanya. Els dos apunts enviaren un avís de retroenllaç (o trackback) al blog de la García. No n’ha publicat cap. […]

    Respon
  • […] Hoy hace una semana que escribí este apunte en catalán y este otro en castellano. Fueron una modificación de un apunte de blog de Rosa García, presidenta de Microsoft España. Los dos apuntes enviaron un aviso de trackback al blog de la García. No ha publicado ninguno. […]

    Respon

Respon a joana Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.