El programari lliure és per a les persones

Temps aproximat de lectura: 15 minuts.

És veritat que darrere qualsevol cosa hi ha persones, de les empreses també. En dir persones em refereixo als individus. Intentaré separar-los de la condició d’empresaris i d’explicar perquè per a ells el programari privatiu no és apercebut una cosa dolenta. Miraré d’argumentar perquè cal que expliquem, a les persones, la importància del programari lliure.

Les persones humanes i les persones empresari davant el programari lliure

Els empresaris solen tenir presents els avantatges pràctics i econòmics. Gairebé tots diuen amén en escoltar la frase que els negocis volen fredor i praxi. Per això valoren programes que no tenguin cost de llicències ni cap imposició d’un proveïdor a l’hora de modificar-los o mantenir-los. És palmari que cal que una empresa sigui la propietària absoluta dels seus processos informàtics per a gestionar el seu negoci.

Però massa sovint el programari lliure no passa des dels servidors cap als escriptoris dels treballadors —i tampoc a casa. La facturació, comptabilitat, escandalls i processos de fabricació són digitalitzats amb un codi lliure del que en són els amos, però els escrits i càlculs van a parar a un office que els codifica amb fórmules secretes i patentades. També passa amb l’oci digital: llibres, cinema, reportatges, so, música i jocs.

Sembla que les persones empresaris valoren els seus processos de gestió del treball, però les persones humanes no tenen gaire cura del seu coneixement.

Un motiu per no adonar-se de les privacions: no imaginar que n’hi ha

No podem comprar cap producte amb tantes restriccions com les del programari privatiu.

Si els aliments només es poguessin cuinar en algunes marques d’olles; si els cotxes es neguessin a circular per algunes carreteres no autoritzades per la marca; si les cases no admetessin reformes més que si les fa el constructor, aleshores potser hom també se n’adonaria de les restriccions del programari.

Però sovint ens agafen desprevinguts a un món on podem escollir els estris de cuina; triar utilitari i viatjar arreu amb ell; fer tantes reformes com calgui i encarregar-les a qui ens convé. Tota la restricció que hem de suportar és el temps i el pressupost. Aleshores, ¿qui ha de pensar que el programari en té tantes i tant retorçades?

Els fabricants de programari volen que les restriccions passin ben desapercebudes per la majoria d’usuaris particulars. Són els qui faran popular el programa, cal cuidar-los per després aconseguir doblers de les persones empresari. Són els que paguen i consumeixen mentre mai no piulen ni a favor ni en contra de res. No tenen gaire influència social més que a l’hora de vendre els productes propis i protegir-se de la competència directe.

Un altre motiu per no adonar-se de les privacions: no viure-les

Gairebé ningú mai no llegeix la llicència abans d’acceptar-la. Quan ho fan, veuen les restriccions com una cosa llunyana. Són per a les empreses que els missers poden munyir a cops de plet. «A jo ningú no em denunciarà perquè no tenc res», sol ser la frase just abans d’oblidar el tema.

Alguns saben que el programari privatiu codifica els seus treballs i que més endavant serà imprescindible tenir-ne una llicència per a descodificar-los. Però tampoc no els preocupa gaire: fins ara mai s’han trobar que no puguin recuperar cap treball seu. Tenen totes les versions dels programes que necessiten i sense pagar ni un cèntim.

Es poden permetre tant programari perquè les còpies il·legals són be fàcils d’aconseguir. Si els fabricants ho volguessin la cosa es podria complicar ben molt pels usuaris particulars ⿿no dic els experts. Però cada cop que se’ls infla la vena restrictiva, aleshores els fabricants de programari recorden els beneficis colossals que donaren els programes que van ser rècord en «pirateria».

Sol estar ben clar, quan les persones són l’objectiu antipirateria. És el cas de la SGAE i afegitons. La majoria d’usuaris de programari no perceben pas ni a Microsoft ni Adobe com una SGAE. Gairebé ningú no protesta en veure les condicions i amenaces a una llicència dels seus programes privatius, però molts s’indignen en llegir les notes legals abans de començar les pel·lícules al cinema o en connectar el DVD.

Els empresaris han patit les restriccions més contundents

No passa el mateix amb empresaris que gasten fortunes cada any en llicències i per això molts migren, tira a tira, silenciosament, cap al programari lliure.

La impressió social és que el programari lliure no avança. La realitat és que molts informàtics en viuen perquè no és gaire complicat convèncer als empresaris. A Microsoft ho saben, i per això les seves campanyes anti-Linux parlen del preu i diuen que també ofereixen «codi obert». Ningú no se’ls creu —ni tant sols la mateixa Microsoft, pels detalls que hem pogut veure després d’un parell d’anys de campanya.

Mentre escric tot això penso amb els responsables d’empreses mitjanes i grans. Els empresaris de les petites sovint fan com els usuaris individuals.

He vist casos d’abusos importants. Fins i tot bases de dades xifrades per tal de tenir ben agafat el client. Són coses sovint perpetrades per empreses locals d’informàtica que ofereixen programes propis. La seva desmesura ha fet que poc a poc quedin en un no res, una anècdota, aquest tipus d’empreses locals amb desenvolupaments propis —ja s’ho faran.

A ca la víctima, una empresa petita, no solen trobar cap disbarat haver-ho de llençar tot, de tant en tant, i començar de nou. Tampoc és que en fessin gaire cosa, amb els ordinadors. Els programes tampoc no eren res de l’altre món. Mai no van gastar-hi gaire doblers —no parlen d’invertir, sinó gastar. Sovint pensen que les coses són així, quan es tracta de programari, i esperen tenir més sort aquest cop. Per això darrerament cerquen un programa estàndard, ben conegut, ERP en diuen, perquè pensen que així trobaran més proveïdors que el coneguin. Els servirà per adonar-se’n que ara també tenen un proveïdor únic, però llunyà. També de la presència d’un nou actor a l’escenari: un comissionista que li ha instal·lat aquell ERP que té molts botons i possibilitats de personalització. Diuen. El comissionista i personalitzador es fa imprescindible no tant com a tal, sinó com a intèrpret que parla «amb llenguatge d’informàtics» a un telèfon, que comença per 902, cada cop que no sap perquè una cosa no funciona. La situació bítica del petit empresari mai no millora per falta d’informació i interès en aprofundir. Just com els usuaris individuals.

Les empreses grans no ho volen, tot això. Tant és així que tenen informàtics a la plantilla. El tictac intern és com si els programes fossin lliures, només que dins l’àmbit de l’empresa i no del planeta. Han aconseguit força independència a l’hora d’escollir proveïdor (els empleats) i fer modificacions (el codi és tot seu). L’inconvenient és que tenen una feinada en començar massa projectes des de zero, i per això també els atrau molt el programari lliure.

Arribats aquí podem dir que les restriccions de programari només hi són, a la pràctica, per qui pot pagar les llicències privatives. Els usuaris particulars i empresaris petits que s’ho proposen, poden fer-se la il·lusió que la informàtica és així i no hi ha cap restricció preocupant. Poden romandre, si volen, dalt d’un nigul ben cofois d’usar ordinadors. Els fabricants els hi posen el miratge tant fàcil com poden.

La responsabilitat social d’informar

Els ordinadors són eines per a fer vida social i allò que hi fem els individus fa millor o pitjor la societat, en aquest cas de «la informació i el coneixement». És una qüestió de responsabilitat col·lectiva aconseguir que cap megacorporació no codifiqui, amb cap fórmula privativa, les feines i activitats digitals de ningú. Cal que ho expliquem perquè les restriccions no són tant evidents i no sempre les viuen.

Només hem progressat quan el coneixement ha circulat. Per això vam aprendre a llegir i escriure; vam anul·lar el monopoli dels copistes de monestir i vam usar impremtes; ara hem fet màquines que es connecten a una Xarxa que duu les biblioteques a cada casa.

Tenim prou experiència amb la transmissió d’informació escrita i sabem que funciona, car avui podem llegir els escrits dels nostres avantpassats. Però no sabem si els nostres besnéts podran llegir el que avui escrivim i desem, codificat, amb els programes privatius populars en aquest moment.

Avui és massa el coneixement que circula codificat per la Xarxa; els «continguts» que necessiten el permís dels amos dels descodificadors per a llegir-los. Un permís per activa, en comprar-los-hi llicències, o per passiva quan deixen aconseguir-ne d’il·legals fàcilment. Són els nous vigilants sectaris de les biblioteques dels monestirs virtuals. Totes les fites aconseguides pengen d’un fil.

No és una qüestió poc important i cal que hi pensem avui, la primera generació de mesells que estan codificant. No podem quedar-nos de braços plegats, tot esperant que siguin les generacions futures, les que s’espavilin i descodifiquin. Potser els hi haurem deixat una feina massa complicada i irrecuperable. El permís per passiva se’ns pot negar en qualsevol moment.

[…] Però per parlar assenyadament, la subjecció a un amo de qui ningú no en pot estar mai segur que sigui bo, perquè té sempre el poder de ser dolent quan vulgui, és una extrema dissort. I tenir molts amos és, com més se’n tinguin, ser més vegades extremadament dissortat.

—«La servitud voluntària», Étienne de la Boétie (1530-1563).

Ens esperen proteccions, com el DRM, que poden ser massa fortes i males d’evitar per a la majoria d’usuaris.

[…] no hi havia moltes possibilitats que la SPA (la «Software Protection Autority») no ho descobrís. A les classes de programació, Dan havia après que cada llibre tenia un control de copyright que informava de quan i on l’havia llegit, i qui el llegia, a l’oficina central de llicències (feien servir aquesta informació per a descobrir pirates, però també per a vendre perfils personals a d’altres companyies). El proper cop que el seu ordinador es connectés a la xarxa, l’oficina central de llicències el descobriria. Ell, com a propietari de l’ordinador, rebria el càstig més dur per mor de no prendre les mesures adequades per a evitar el delicte.

—traducció improvisada d’un fragment de «Right to Read», un conte del Richard Stallman.

Si no aconseguim una quantitat important d’usuaris de programari lliure que rebutgin les codificacions privatives del coneixement, aviat només hi tendran accés els clients d’un grapat de megacorporacions. Són majoria i si ningú no aprofundeix un mil·límetre, semblarà un món feliç on tot està aparentment tranquil i no hi passa res greu. Haurà estat no res, l’època que Internet servia perquè tot arribés arreu sense cap més requisit que una connexió, un ordinador i programari relativament fàcil d’aconseguir. Hi ha molta feina per a fer, perquè ara mateix està tot perdut.

Devallant a la Caverna de Plató

A Internet hi ha una llei no escrita que impedeix dir «hi estic d’acord» després de llegir arguments convincents. Aquesta llei anul·ladora del feedback positiu pot desanimar els que frisen per a veure migracions d’usuaris després de fer bones explicacions sobre la importància del programari lliure. El més econòmic és no esperar veure canvis mentre no deixem de fer feina per què es produeixin en el moment manco esperat, sovint silenciosa i discretament.

Cal tenir en compte que canviar de sistema operatiu és un enrenou considerable. No és cap disbarat comparar-la amb una mudança i és possible que els prudents la vulguin planificar amb calma.

Qui va tenir una feinada per a usar el Windows, potser ara pensa que caldrà tornar-hi des de zero.

Alguns són de natura misoneista i esperen trobar programari lliure idèntic al privatiu que usen. Possiblement necessiten el seu temps perquè la vena conservadora dilati fins admetre que les novetats no mosseguen.

Destaca el grup dels que van provar el programari lliure cercant-hi arguments tècnics en comptes de llibertat. Potser van enxampar un moment que no estava prou ben resolt qualque detall tècnic important per a ells. Tot plegat és diferent quan s’usa el programari lliure només perquè és lliure. Si les qüestions tècniques amoïnen aleshores cal treballar-hi, des de dins i amb la perspectiva d’un tècnic o usuari, fins aconseguir que puguem escollir diferents qualitats tècniques des de la llibertat. És una situació comparable a la democràcia: cap persona com toca dubtarà què vol primer, si carreteres o un govern democràtic. Un ciutadà com toca tampoc no veurà la democràcia com una cosa que no va amb ell. Sap que el seu vot compta i tot plegat són qüestions comunitàries. El programari lliure també és de tota la comunitat, tècnics i usuaris. Votam usant-lo i fent-lo valdre.

També es donen situacions d’orgull males d’identificar. He vist persones que no poden admetre que s’han equivocat escollint el programari que usen. Que no adonar-se de les restriccions ni viure-les és una cosa que volen fer veure que no els passa mai. Ben al contrari, els hi agrada mostrar-se cofois del seu bon criteri a l’hora d’escollir tot allò que els rodeja. Les seves reaccions en informar-los de la importància del programari lliure poden ser especialment agressives i confondre’ns. Els atacs poden ser ad hominem perquè sovint cerquen tota casta de motius per a rebutjar el consell. Només ells saben si valoren o no el programari lliure, si tot plegat només és una explosió de frustració que poc a poc escamparà. Nosaltres també ho descobrirem, però després de massa temps i no és pràctic capficar-s’hi. Cal que no donem gaire importància a aquests episodis i no ens posarem pedres innecessàries al fetge.

Dalt parlava de «ciutadans com toca» perquè n’hi ha que no ho són. Quan algú sap què comporten les privacions de programari però les recolza, vet ací un cas de persona a qui cal no comprar cap cotxe de segona mà. Podem confondre-les amb el grup anterior, els orgullosos, però hi ha matisos importants que necessitaran temps per surar. No és estrany descobrir –de casualitat o no- qualque activitat empresarial ⿿frustrada o no– d’enriquiment mitjançant intents descarats o subtils ⿿depèn de la gràcia– d’entabanar la clientela.

Això no és cap intent de classificació dels usuaris, sinó d’explicar els casos que he vist mentre observava les diferents reaccions amb la intenció d’experimentar i prendre’n nota. Continuo tafanejant i possiblement més endavant podré afegir-hi matisos o explicar més casos.

Quan ens expliquem a Internet ho fem mitjançant text. En escriure no és gens fàcil transmetre les nostres intencions ni estat d’ànim. No ho aconsegueixen ni tant sols la majoria d’escriptors professionals d’èxit. Hem de tenir present que qui ens llegeixi posarà el seu to als nostres escrits, projectant-nos-el. El violent trobarà que nosaltres ho som, però difícilment admetrà que ell és violent —podeu canviar el mot violent per qualsevol altre misèria humana, funciona. Cal estar preparat per a rebre tota casta de reaccions, que haurem de tractar amb les precaucions que demana la pràctica de l’espeleologia a la Caverna de Plató.

Tal com estan les coses, la difusió del programari lliure és ben bé una devallada a la Caverna de Plató. M’anima veure que la situació estava ben retratada a l’any 517a. No hem canviat pas tant. Potser no està tot perdut, encara, i tant de bo que això del programari privatiu sigui una pigota borda de la que n’acabarem tots ben vacunats.

Entrades relacionades

13 Comentaris

  1. Pingback: trespams

  2. Pingback: meneame.net

  3. Pingback: Weblog d´en Xavi Caballe

  4. Ostres, feina potser anys que no llegia un anàlisi tant certer de la situació actual de la divulgació del concepte de programari lliure i demés. Sincerament felicitats, un gran apunt.

    Coses a comentar: crec que falta molta feina de base, més de la que comentes. I no l⿿esteim fent. No sols des de bandes com Bulma sinò des de les escoles i les cases de cadasqun. Malgrat tampoc té molt de sentit creure que s⿿ensanyaran aquestes coses de rotjos i radicals als centres escolars. Ho trobo precisament el cas completament contrari a voler ensenyar el creacionisme com a teoria de l⿿existència i inci de l⿿univers. Malgrat que en el nostre cas són un seguit d⿿idees sense cap tipus de sentit moral que junten et permeten seguir amb els corrents de moda i no desentonar.

    He de reconeixer que un dels majors problemes és l⿿esgotament psicològic que sofrim els evangelistes del bit lliure. A mi me deixa fet pols anímicament quan he de discutir amb familiars, presuntament progresistes i militants de partits d⿿esquerra, amb el que acaba convertint-se amb una conversa del tipus per què sí, collons. No me puc ni imaginar com de difícil deu acabar sient debatre el tema amb una persona amb un caire més fascista o indistrial o corporatiu. ÿs una de les coses que envejo tant d⿿rms: la seva capacitat per no tirar la tovallola.

    El darrer comentari: molts de cops m⿿he trobat amb el intent de contrargument hi ha coses més importants en les que pensar o treballar, com la fam o la pau. ÿs dur haver de dir que no sé fer res pus, aquí és on més puc ajudar. Nosaltres com informàtics el més probable és que fossim poc útils a un camp de concentració, però fent programari lliure podem ajudar a que els metges que estan ajudant als malalts fent programes tècnicament competents, socialment positius i èticament correctes. Potser així, com diria rms, podem ajudar a algun país a defensar-se d⿿una invasió del seu.

  5. Pau: l’argument «hi ha coses més importants en les que pensar o treballar, com la fam o la pau» només mereix un respecte quan ho diu algú que fa feina per acabar amb la fam i les guerres. Però no sol passar perquè, els que sí hi treballen de bon de veres, no ho van empastifant d’aquesta manera i saben valorar qualsevol feina per aconseguir una societat millor.

    He vist que qui usa aquest argument en realitat no els hi agrada el que diem –orgull o no ser de refiar. Suposo que diuen això perquè no tenen arguments propis o s’avergonyeixen / tenen recança d’exposar-los. Per a quedar bé amollen arguments tant originals com els que cites. Serveixen per a criticar la feina en favor del programari lliure, el gual del veïnat o la darrera producció hollywoodiana. No és de bades que alguns filòsofs en diuen «escepticisme universal».

    Parlant de Hollywood, recordo un brindis «per la pau al món» a la pel·lícula «Atrapat en el temps» (Groundhog Day). Bill Murray el proposa per a quedar bé amb la pija Andie MacDowell. Queda impressionada. I és que també hi ha molt pijo darrere els arguments de l’escepticisme universal. No els hi diguis: cap pijo reconeix que ho és. Per descomptat, seguint la línia, s’ofenen i tampoc volen reconèixer l’escepticisme universal quan algú l’usa per a descriure el seu argumentari tant fashion, osea 😉

    Hi ha moltes coses que no ens agraden, però hauríem de viure un parell de dotzenes de vides per a poder treballar en totes. Cal dir-ho? Només si et ve de gust un poc d’esgrima verbal amb l’escèptic universal de torn.

  6. Pingback: Adara

  7. “hi estic d’acord”

    Quina cosa més bona descobrir-te. Millor amb les paraules vives. Però per ara em conformaré amb això.

    Felicitats per la xerrada de dissabte ! i gràcies per aquest munt d’arguments. Jo els he trobat molt útils i he fet 3 còpies per la meva gent. Alguns d’ells, els que no li tenen pànic a la tecnologia. ÿs que en conec una quants… uf, que ni amb els programes privatius s’hi han atrevit. Aleshores com començo a explicar-los tot? …Em sembla que pel DRM.

  8. L’he traduit al castellà. Espero no haver distorsionat res en el procès. 🙂

    http://superalumnos.net/software_libre_para_personas

  9. Pingback: Bitassa a lloure - Blog de Benjamí Villoslada » «El programari lliure és per a les persones» en espanyol

  10. Pingback: Bitassa a lloure - Blog de Benjamí Villoslada » El programari lliure avança a les empreses

  11. Pingback: Bitassa a lloure - Blog de Benjamí Villoslada » El programari privatiu no és per a les persones

  12. Pingback: El mem de la catosfera « cabòries digitals

  13. Pingback: Bitassa a lloure - Blog de Benjamí Villoslada » «El programari lliure és per a les persones» traduït al gallec

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada