Comparant propietat intel·lectual amb cotxes (era: ous amb caragols)

El Partido Popular propone eliminar las 3 copias privadas de la Ley de Propiedad Intelectual

[…] Según explicó, Rodríguez Salmones, solo existen algunas “discrepancias” con el texto legislativo en asuntos “sustanciales”. Entre las discrepancias, destacó la posibilidad que marca la Ley de poder hacer tres copias privadas de una misma obra. Para Salmones este posibilidad es un “disparate” que equivale a “comprase un coche y dejar todas las puertas abiertas para que te lo roben”.

Europa Press, destacat meu.

El Partido Popular ha presentat una vintena d’esmenes al projecte de Llei de la Propietat Intel·lectual. Na Beatriz Rodriguez Salmones no és ni més ni manco que la portaveu de Cultura del Partido Popular.

Volen que la llei no deixi fer còpies privades, aquestes que es financen mitjançant el canon que ens encolomen amb cada CD-ROM o DVD –entre d’altres. Ens el cobren encara que els comprem per a fer còpies de programes lliures o passar als padrins les fotos dels néts a les vacances.

«Propietat intel·lectual» és un oxímoron

Fins no fa gaire l’objectiu era que la cultura arribés a tothom. Just per això la Llei de Propietat Intel·lectual en vigor permet fer còpies privades. També em invertit molts doblers i esforços per tal què a cada barri i poble hi hagi una biblioteca pública. Avui, gràcies a Internet i la digitalitació de la cultura, és possible fer una biblioteca a cada casa.

En comptes de celebrar-ho ens diuen que hem de fer bonda. Cal que mirem per un grupet petit i de ronyó ben cobert –els editors– que no paren de rumiar formes de prohibir i sancionar qui provi tenir una biblioteca a ca seva. Els que ho fan són «pirates», un qualificatiu gens innocent, doncs fins no fa gaire es referia a una casta de bàrbars assassins, violadors i saquejadors.

Totes les restriccions són artificials i forçades, però la propaganda és molt forta perquè no ho vegem així. Se suposa que hauríem de relacionar «propietat intel·lectual» amb propietats immobiliàries, cotxes, barques i entrepans. Res més enfora que veure-ho tal com és: l’intel·lecte no té amos. Les coses intel·lectuals, culturals, passen (això és, es copien) d’un cervell a un altre quan s’expliquen, representen, llegeixen o materialitzen en un giny. Internet i els ordinadors només són una eina per a gestionar millor aquesta realitat inevitable i natural. Idò volen sanar –capar, en català principatí– l’eina tant com poden. Estem a punt de perdre el dret a llegir –i més drets explicats al fragment copiat a [1].

Les lleis de protecció van sorgir per protegir la còpia i no la «propietat intel·lectual». La societat les va concedir perquè ens interessava que algú invertís diners en fer córrer la informació i la cultura. No era fàcil aconseguir-ho, perquè calia imprimir molt paper, amb màquines cares i pesants, per a continuació distribuir-ne còpies arreu.

Als copistes de monestir no els hi va agradar gaire que l’impremta els hi llevés el poder que tenien sobre la reproducció i la distribució. Avui no és l’impremta qui ho fa més fàcil, sinó Internet i els ordinadors. Les discogràfiques i els editors són els nous copistes emprenyats.

Els frares no se’n van sortir. Aquests altres tampoc ho aconseguiran, però el tràngol serà llarg. Tenen gairebé tant poder i influència com el clero d’aleshores. Ara mateix viuen un moment dolç que els permet fins i tot afuar torquemades inquisidors –ciber-inquisidors, tot guardant distàncies amb una inquisició física que va ser molt més terrible.

La màquina de copiar cotxes

La fixació contra l’infidel és tant desmesurada que podem veure com alguns fan el ridícul en comparar la propietat d’un cotxe amb la propietat intel·lectual. No és nou: altres van fer paperots assemblats quan atacaven l’heliocentrisme o defensaven una Terra plana. Sembla clar per on no circula –ni ha circulat mai– l’intel·lecte. Just entre qui diu que el defensa, vés per on.

O potser no, i passa que hi ha una màquina de 500 Eur capaç de fer una còpia instantània d’un cotxe i jo no me n’he adonat.

La metàfora de la diputada no està rodona sense una màquina barata que faci còpies de cotxes. Estaria bé veure que passaria si aparegués. Possiblement cap legislador faria lleis per protegir els fabricants d’automòbils. Els polítics, amb els seus garatges estibats, els hi farien arribar ànims i ajudes per adaptar-se als nous temps. I és que em fa l’efecte que per a molts és força més «imprescindible» anar ben calçat per la banda dels peus –motoritzats també– que no pas la del cap.

Només s’empescarien qualque decret per evitar els efectes secundaris de la màquina de copiar cotxes «que la gent usa sense seny»: pujar el preu de la benzina, nous impostos o impulsar moltes obres públiques per a construir autopistes de 7 pisos, aparcaments de 10 plantes soterrades i promoure els estudis de disseny automobilístic. Servirien per a tenir nous models que copiar. I és que després de provar tota la gamma i colors de can Lamborghini, potser la cosa es posaria un tant avorridota. La mesura estaria emmarcada dins un «pla estratègic per a recolzar la indústria de l’automòbil». No sonaria tant banal.

Tranquils, que no estic donant idees. Ja paguem nous impostos per exercir el dret a còpia privada d’obres culturals. Li diuen canon i ho gestiona el ciber-torquemada major del regne. Però no en té prou.


[1] Fragment del capítol 17 de Free Software, Free Society, Richard Stallman:

[…] Abans, aquests incidents eren aïllats. La “informàtica de confiança” (Trusted Computing) ha convertit aquesta pràctica en omnipresent. “Informàtica traïdora” en seria una designació més adequada, perquè el pla està dissenyat per garantir que els ordinadors desobeeixin sistemàticament llurs usuaris. De fet, està dissenyat perquè els ordinadors deixin de funcionar com a ordinadors d’ús general. Cada operació podria necessitar un permís explícit.

El concepte tècnic subjacent a la informàtica traïdora és que l’ordinador inclogui un dispositiu digital de xifratge i signatura, les claus del qual siguin secretes per a l’usuari. (La versió corresponent de Microsoft s’anomena “palladium”). Els programes privatius faran servir aquest dispositiu per controlar quins altres programes es podran executar, els documents o les dades a què es pot tenir accés i a quins programes es podran transferir. Aquests programes descarregaran contínuament noves normes d’autorització a través d’Internet i imposaran aquestes normes automàticament als treballs de l’usuari. Si no es permetés que l’ordinador obtingués periòdicament les normes noves d’Internet, algunes prestacions deixarien de funcionar automàticament.

Naturalment, Hollywood i les discogràfiques tenen la intenció de fer servir la informàtica traïdora per a la Gestió de les Restriccions Digitals (DRM, Digital Restrictions Management), de manera que els vídeos i la música descarregada només es puguin executar en un ordinador determinat. El fet de compartir serà totalment impossible, com a mínim amb els fitxers autoritzats que es rebrien d’aquestes empreses. La gent hauria de tenir la llibertat i la capacitat de compartir aquestes coses. (Espero que algú trobarà la manera de produir versions no xifrades, carregar-les a Internet i compartir-les, de manera que les DRM no triomfin completament, però això no és excusa per a l⿿existència del sistema).

Fer que compartir sigui impossible ja és prou dolent, però és que la cosa va a pitjor. Hi ha plans per fer servir la mateixa funció per al correu electrònic i els documents, de manera que els missatges de correu electrònic puguin desaparèixer al cap de dues setmanes o que els documents només es puguin llegir als ordinadors d’una empresa determinada.

Compartir

666

666

Entrada anterior
Digg triomfa
Entrada següent
Sistemes inoperatius

5 comentaris. Leave new

  • De què viuran els autors si no paguem res per les còpies?

    Respon
  • Joan: la gran majoria d’autors no viuen dels drets de còpia. Només alguns, molt coneguts, ho han aconseguit. Si són en català, es poden contar digitalment –això és, amb els dits.

    Han trobat altres formes de fer calaix. Els llibres són una feinada, per la que cal passar de tant en tant, sovint ruïnosa, però que els dóna visibilitat. La visibilitat els dóna altres oportunitats de negoci: des de donar classes fins a fer de traductors passant per bolos i col·laboracions de tota casta.

    Publicant sense restriccions a Internet arribarien a més llocs: més visibilitat.

    Alguns escriptors d’èxit veurien com es talla una font d’ingressos per exemplar venut, però per mor de ser molt coneguts també ho tindrien més fàcil a l’hora de potenciar altres formes de guanyar doblers.

    El cas dels editors, que sí tenen problemes quan no hi ha ingressos per còpia, em sap tant greu com el declivi del negoci de repartidor de gel quan van sorgir els frigorífics domèstics.

    Respon
  • Recordo haver investigat sobre el tema mentre feia el projecte d’investigació (podeu cercar-lo, està a bulma.net; posar l’enllaç seria massa mirar-se el llombrigo) i l’exemple perfecte és el de la màquina de pa. Pensa, Joan, que faries si aparagués una màquina que pot fer pa amb cost virtualment zero? Posaries lleis contra els fabricants de la màquina? O ten fotries dels forners i arreglaries la fam al món?

    Respon
  • Molts hereus, editors, i demés gent que no té cap mèrit més que un marc legal obsolet tenen els drets de llibres escrits fa 30 anys, els que dónen més diners. tenen realment dret a viure del cuento?

    per altra banda, en el cas dels llibres crec que molta gent que s’ho pot permetre seguiria comprant el llibre imprès (comoditat per llegir, regal de st jordi, si l’imprimeixes et costa gairebé igual, fetitxisme del paper…). Jo els llibres que són CC els compro igualment, si m’interessen, i si n’he pogut llegir parts tinc més possibilitats d’interessar-m’hi.

    i per contra, els que no tenen recursos (especialment tercer món, llibres de text, material escolar…) tindrien accés a tota la cultura lliurement, com de fet podrien fer ara si no els impedís una legislació que només favoreix a la gran indústria editorial.

    i si parlem de la música encara és més evident tot això, amb el mínim percentatge que rep l’autor de discos, el músic en català no pot viure, en canvi si difón al màxim la seva obra er la xarxa, a través de còpies, omplirà els concerts

    Respon
  • Pau: la metàfora del pa està bé, però té un problema:

    En el cas del pa bastaria fer una cosa ben simple per engegar la cadena de la còpia: una peça de cada estil. Possiblement no importaria fer cap peça nova en segles –o sí, per caprici creatiu: pa amb nous i faves 🙂

    En el cas de del programari i les obres culturals cal que moltes persones facin moltes peces diferents. Fer-les comporta molt més temps que no pas fer una peça de pa.

    Però això no lleva que el fet de fer pa, cada dia, sigui molt més simple que escriure un llibre. Que tot i això molts escriptors s’hi posin sabent que hi perdran diners. En contrast, que els forners cobrin. O sia, que possiblement els forners estarien més afectats per la màquina de copiar pa que no avui els escriptors amb Internet i els ordinadors. En definitiva, que tant una com l’altre cosa és positiva pel conjunt de la societat: menys fam física i intel·lectual.

    Per cert, això de multiplicar pans ho feia un tal Jesús i se’l van carregar, diuen 😉 O potser va ser pels peixos? ÿs que els pescadors, quan es revolten…

    wax: i tant, si algú m’enviés imprès el llibre a http://www.culturalliure.org ja l’hauria comprat.

    Sobre els hereus, ara mateix tenim aturada la publicació de les feines inèdites d’un amic que va morir. Si no ho hem fet és per por als hereus –que, fet i fet, passen molt del tema, però el dubte és si sorgirà un picaplets. La intenció és publicar-ho a la Xarxa. No se el que ell hagués fet estant viu, perquè no era amic de les memòries –ni de la família– i havia publicat qualque llibre en català i sabia que no es guanyava res. Possiblement per això mateix no ho va publicar mai.

    Respon
  • Llibre «Cultura lliure, societat lliure» en català…

    La Generalitat ha publicat la traducció al català del llibre «Free Software, Free Society: Selected Essays of Richard M. Stallman» :
    «Programari lliure, societat lliure: Recull d’articles de Richard M. Stallman»
    Aquí el trobareu en varis f…

    Respon

Respon a Benjamí Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.