La servitud voluntària (1: «Només vull entendre com pot ser»)

Per ara només vull entendre com pot ser que tants homes, tantes viles, tantes ciutats i tantes nacions suportin, algunes vegades, un tirà sol que no té altre poder que el que ells mateixos li donen, que treu tota la seva capacitat de danyar-los de la voluntat que tenen ells de sofrir-lo, que tan sols els pot fer mal quan s’estimen més suportar-lo que contradir-lo. Cosa notable, sens dubte, i, no obstant, tant comuna que cal doldre’s més i estranyar-se menys: veure un milió d’homes servir miserablement, amb el jou al coll, no pas constrets per una força més gran, sinó, en certa manera, encantats i encisats –segons sembla– pel simple nom d’un a qui no han de témer el poder, que ja està sol, ni estimar les qualitats, ja que és inhumà i salvatge envers ells.

«La servitud voluntària», Étienne de la Boétie (1530-1563).

Compartir

Entrada anterior
L’ètica d’elmundo.es al web
Entrada següent
La servitud voluntària (2: «No és covardia»)

1 comentari. Leave new

  • 300 anys i prou!
    9 de gener de 2007 23:40

    Malauradament tan sols una minoria de savis d’aquestes nacions subjugades se n’adonen d’això i com és ben sabut, les minories en acció fan por a les ànimes gregàries i mediocres, així que els únics que poden salvar aqueixa nació d’aqueix tirà són estigmatitzats per la massa sotmesa…

    Respon

Respon a 300 anys i prou! Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.