La servitud voluntària (1: «Només vull entendre com pot ser»)

Per ara només vull entendre com pot ser que tants homes, tantes viles, tantes ciutats i tantes nacions suportin, algunes vegades, un tirà sol que no té altre poder que el que ells mateixos li donen, que treu tota la seva capacitat de danyar-los de la voluntat que tenen ells de sofrir-lo, que tan sols els pot fer mal quan s’estimen més suportar-lo que contradir-lo. Cosa notable, sens dubte, i, no obstant, tant comuna que cal doldre’s més i estranyar-se menys: veure un milió d’homes servir miserablement, amb el jou al coll, no pas constrets per una força més gran, sinó, en certa manera, encantats i encisats –segons sembla– pel simple nom d’un a qui no han de témer el poder, que ja està sol, ni estimar les qualitats, ja que és inhumà i salvatge envers ells.

«La servitud voluntària», Étienne de la Boétie (1530-1563).

Compartir

Entrada anterior
L’ètica d’elmundo.es al web
Entrada següent
La servitud voluntària (2: «No és covardia»)

1 comentari. Leave new

  • 300 anys i prou!
    9 de gener de 2007 23:40

    Malauradament tan sols una minoria de savis d’aquestes nacions subjugades se n’adonen d’això i com és ben sabut, les minories en acció fan por a les ànimes gregàries i mediocres, així que els únics que poden salvar aqueixa nació d’aqueix tirà són estigmatitzats per la massa sotmesa…

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.